PER QUÈ ÉS IMPORTANT LA SEGURETAT I PRIVACITAT DE LES NOSTRES COMUNICACIONS

En aquest àmbit és ben coneguda la frase “Si un producte és gratuït, això vol dir, normalment, que el producte ets tu”.

Estem acostumats a fer servir navegadors, correus electrònics, xarxes socials, aplicacions… gratuïts. No és sorprenent que les empreses multinacionals que ens els ofereixen estiguin en mans de les principals fortunes del món? Com funciona això?

La resposta és ben senzilla: amb el seu ús, les nostres dades, preferències, gustos, desplaçaments, compres, amistats, etc. les oferim a les empreses corresponents. I això és usat per oferir-nos productes a consumir en funció de les nostres recerques, ubicació, edat i altres. La nostra vida sencera al descobert!

Potser ens plantejarem que no tenim res a amagar. Però no sempre és així: les nostres opinions polítiques, el nostre ritme de vida i totes aquestes dades, no només nostres, sinó de les nostres amistats i familiars també estan en joc. I no podem deixar de pensar que cada vegada sembla que ens acostem més a un món presidit per l’ull d’un “Gran Germà” com va descriure Orwell a “1984”, encara que amb uns anys de retard respecte a les seves previsions. En alguns països com la Xina aquest procés està molt avançat. I això sembla ser un camí bastant irreversible. Només cal pensar en la multitud de càmeres que ho graven tot a la via pública. I l’obligació que tenen determinades empreses, de telefonia i missatgeria, per exemple, de guardar durant un cert temps totes les comunicacions i localitzacions. Si a això hi afegim que, en el nostre cas concret, vivim en un estat que cada vegada tendeix a ser més policíac, és obvi que d’alguna manera hem de mirar de protegir-nos, essent conscients, però, que la protecció 100% segurament no existeix.

Potser ens fa mandra posar-nos en marxa en aquest sentit. Però podem afegir un parell d’arguments més propis de casa nostra: el procés d’alliberament endegat a Catalunya preocupa i molt les autoritats estatals, que no dubten a usar tots els recursos, legals o no, per aturar-ho i, si cal, culpabilitzar a qui els sembli perillós. D’altra banda, pensem que la protecció ha de ser com més massiva millor: si són uns pocs els que es “protegeixen” aquests seran qualificats de “sospitosos” per les clavegueres. I no serveix de res la nostra “protecció personal” si ens comuniquem amb gent que no ha adoptat cap precaució.

Per tant, per seguretat personal i dels nostres familiars, amics i companys de lluita, posem-nos en marxa i fem que ells també s’hi posin. També, a nivell de globalització, per no seguir alimentant les grans corporacions i per dignitat personal en lluita per un món millor que se’ns pot escapar de les mans.

Tinguem molt clar que tractar de fer la nostra revolució amb Gmail, Google, Wasapp i similars és d’un llirisme preocupant! Que és un tema complex? D’acord! Però demanem ajuda, anem a xerrades, consultem experts o a gent mínimament iniciada en aquest tema. Cadascú a la seva mesura. El que no podem és no afrontar el tema. És sorprenent que quasi mig milió de persones estiguem al Tsunami i no haguem fet massivament una migració a mètodes de comunicació més segurs. Així mateix, que un nombre similar d’usuaris no deixem de ser clients de les grans corporacions de l’Ibex i no consumim productes nostrats. És com si anéssim de vacances a Marina d’Or i a fer turisme al Valle de los Caidos

PD) Precisament aquests dies, les tres principals empreses de telefonia rebran de l’Estat una bona quantitat de diners (diners nostres!) per facilitar-li les dades de mobilitat dels seus clients. Amb finalitats “estadístiques”, però a ningú se li escapa que després ho poden utilitzar com vulguin. Per cert, les petites operadores no s’han prestat a aquest negoci…

PD) Si us interessa el tema de la seguretat i confidencialitat, podeu anar al següent enllaç i descarregar-vos un interessant llibre sobre la seguretat en l’entorn dels mòbils. Afortunadament, encara hi ha iniciatives gratuïtes que tracten de protegir-nos! Seguim!

https://www.criptica.org/blog/resistencia-digital/

 

LA PIRÀMIDE DE LA LLIBERTAT

A hores d’ara suposo que ja ningú no dubta gaire que si tenim possibilitats d’aconseguir la independència és per la força del carrer, per la força de la gent organitzada, com el primer d’octubre. Això vol dir estar disposats a fer una sèrie d’accions dures i persistents, pacífiques i imaginatives, però sobretot, decidides i inamovibles.

L’èxit dependrà de la quantitat de persones disposades en diferents graus de compromís i dedicació: és evident que no tothom hi jugarà un mateix paper o hi tindrà la mateixa implicació: cadascú ha de veure fins on pot comprometre’s en la mobilització i fins a quin punt està en disposició d’assumir-ne les conseqüències. Però, en tot cas, hem d’aconseguir ser molts i durant molt de temps. L’edifici que anem a bastir és com una piràmide: ampla per baix, punxeguda per dalt. Però amb un escalonat de cada pis ben adequat. En podem dir la piràmide de la llibertat. I la podem representar així, començant per la base:

1.000.000 de persones fent manifestacions pacífiques puntuals

100.000 disposades a aturar el País durant dies

10.000 decidides a rebre atacs a 1a línia

1.000 manifestants ferits

100 empresonats

10 morts

1 País Lliure

Evidentment, no cal que ens prenguem les xifres al peu de la lletra. Això no és un exercici de matemàtica recreativa ni una inspiració basada en la “Matemàtica de la Història” d’Alexandre Deulofeu. És, simplement, una reflexió basada en el sentit comú, a la vista de com han anat les coses darrerament en el nostre intent de desafiar un estat primitiu, acorralat, histèric i venjatiu com és l’espanyol. Diguem que pot servir de marc referencial i d’ordre numèric previsible en el que ens hem de moure.

Però analitzem una mica el quadre: La base ja la tenim i l’hem demostrada manta vegades. A partir d’aquí, cadascú ha de situar-se en el nivell al qual està disposat a arribar. I al dir això em refereixo als segments més nombrosos, ja que els altres, a mesura que ens apropem al vèrtex no són de lliure elecció sinó que, desgraciadament, es rifen.

Acceptem que la previsió de 10 morts ens pugui resultar colpidora. D’acord. Però pensem que la xifra és inferior al nombre de víctimes mortals a Catalunya per accidents de circulació en un mes. I no hem vist ningú que deixi de circular per aquest motiu, perquè la probabilitat que ens toqui és molt petita i “això sempre toca als altres”.

Tampoc no val a dir que l’independentisme cerca víctimes per aconseguir els seus objectius. Absolutament fals. Com és fals afirmar que la violència del dia del Referèndum la vàrem crear nosaltres, en comptes de l’invasor, disposat a tot. I que ja sabem com les gasta i que res no l’aturarà. I això segurament ho varen valorar els nostres dirigents quan es van fer enrera en aquell octubre convuls. D’altra banda, precisament, és en aquesta desmesura de violència irracional on ells tenen el seu punt feble, i que els pot conduir a la derrota. Com tantes vegades hem avançat en la lluita i en augmentar les nostres files a partir de les seves errades.

Anotació numèrica addicional: darrerament es parla força d’un estudi comentat en un article a El País en el qual s’afirma que una mobilització continuada i no violenta d’un 3,5 % de la població d’un territori acaba triomfant. Això vol dir 262.000 catalans. Una dada que convé tenir present.

Respecte al tema de les víctimes mortals en aquest procés i la manera de reflexionar-hi correctament, us remeto a una anterior entrada en aquest blog.

Finalment, si anem a totes, abandonem el “llirisme” recalcitrant. I no sé si podem muntar cap revolució comunicant-nos a través de whasapp, amb correus gmail o similars, cercadors com google, mòbils amb el localitzador activat… Ah, i si seguim essent clients de les seves empreses de serveis, bancs, supermercats, etc. potser haurem de recordar les paraules de Joan Sales oportunament difoses aquests dies: “Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils“.

D’això en podem parlar properament. Però urgeix: els dies decisius s’acosten.

 

QUE S’HAN BEGUT L’ENTENIMENT?

El proper dia 22 de juliol començarà al “Congreso de los Diputados” la sessió d’investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, per mirar d’aconseguir els vots necessaris per esdevenir president del “Gobierno”.  Tots aquests mesos que han passat des de les eleccions de finals d’abril els ha dedicat a anar desfullant la margarida, pidolant el vot o l’abstenció d’uns i altres. Però des de la prepotència i sense oferir res a canvi. I està per veure com acabarà el tema. És clar que els poders fàctics el que desitgen és un govern de coalició PSOE-Ciudadanos. I l’alternativa és un govern teòricament d’esquerres, amb els de Podemos. Però calen més vots, potser els dels partits minoritaris i la possible abstenció dels independentistes catalans. I això, amics meus, és com esmentar el dimoni.

I com s’ho plantegen aquests? Doncs de manera confusa, poc clara. Esperant un gest, unes promeses? Sobre els presos? Sobre una possible sortida al conflicte? Sobre unes millors inversions i deixar de controlar amb ma de ferro qualsevol iniciativa del nostre Govern o del Parlament? No se n’adonen que donar suport a la moció de censura a Rajoy a canvi de res va ser una autèntica tonteria? I que potser hagués sigut millor no secundar-la?

I aquí és on molts de nosaltres comencem a posar-nos les mans al cap. Però és que se’n pot esperar alguna cosa de les seves promeses o simples insinuacions de gestos? Que no ens han pres el pèl prou vegades? Una més?  Però que no és prou clar que som un país ocupat, sense cap mena d’autogovern, sotmesos a una repressió incessant? Que la mateixa autonomia s’ha acabat? Com es pot confiar ni negociar amb els botxins?

La conclusió evident és que els nostres diputats allà només hi han de fer un paper: practicar una política obstruccionista que faci, fins allà on es pugui, Espanya ingovernable. I si cal tornar a fer eleccions, doncs tant de bo. Només des de la seva debilitat tindrem més possibilitats de reeixir en la nostra lluita. I sobretot, no ens creguem que amb els socialistes al poder les coses seran millor que amb el triunvirat de la dreta. Tant li fa si t’apunyalen de cara o per l’esquena.

I el més preocupant de l’actual situació política a casa nostra no és el que facin allà, que també, sinó el que estan fent aquí amb les lluites caïnites entre partits independentistes, pactant amb altres formacions en molts ajuntaments per una mena d’incomprensible rebequeria, com dient “Tu vas començar…Doncs ara m’hi torno”. I la traca final, fins ara: el pacte per la Diputació de Barcelona. Però, que s’han begut l’enteniment? Com poden justificar aquestes decisions?

Sembla que ja ha arribat l’hora de que la societat civil mobilitzada mogui fitxa, segurament amb la participació de bona part de les bases del mateixos partits, i es planti davant les seves respectives seus per dir que ja n’hi ha prou, que no deixarem que puguin malmetre tot l’aconseguit fins ara, que reclamem unitat d’acció. I que, si no es veuen en cor d’anar més enllà, potser que s’apartin i deixin pas a una nova fornada de líders. Fins i tot a unes noves organitzacions, si és que les carrosseries dels actuals partits està tan rovellada que ja no surt a compte reparar-les.

Quan comencem a assetjar-los? Tenim pressa. Potser encara hi som a temps. En aquest moment, el perill més gran és la debilitat interna. I els nostres enemics, els taurons, ensumen sang…

Ens veiem davant les seus dels partits. Cadascú amb la seva pancarta. Alguns suggeriments:

“JA N’HI HA PROU!  UNITAT”

“PROU DE PACTAR AMB ELS BOTXINS”

“O AVANCEU O US APARTEU”

“PEDRO SÁNCHEZ: NI AIGUA”

“UNITAT ESTRATÈGICA”

“LA MILLOR JUGADA MESTRA ÉS LA UNITAT”

“LA BASE S’EIXAMPLA AMB LA UNITAT I LA LLUITA”

Etc. Cadascú és responsable del contingut de la seva pancarta. El poble és savi i en sabrà trobar de millors. Però, sobretot, no caiguem ara nosaltres en el partidisme: cadascú, individualment, hauria d’equilibrar el temps que dedica a plantar-se davant de cada un dels dos partits independentistes majoritaris. Res de fílies i fòbies. A més, les respectives seus són molt properes. I més endavant, també haurem d’anar davant del tercer partit, que ha participat en alguns pactes vergonyants i ha adoptat actituds ben discutibles.

 

 

 

COALICIONS A ESPANYA?

 Constatem. Des del règim del 78 no hi ha hagut mai a Espanya un govern de coalició. Això, per sí sol, ja és una anomalia democràtica, almenys a Europa. I si no, repassem què ha passat en la majoria d’estats importants o propers. Però sembla que els conceptes de pacte i d’Espanya són antònims, com no sigui per arrasar Catalunya. Aquest fet ve fomentat, volgudament, pel sistema de circumscripcions electorals al Congrés: la major part de províncies són poc poblades i els corresponen 3 o 4 diputats, fet que afavoreix el bipartidisme, ja que només obtenen representació els dos partits més votats. Per això sovint s’ha passat de la majoria absoluta ( o quasi ) d’uns a la dels altres i en ambdós casos a governs que tenien les mans lliures per desfer les lleis de l’executiu anterior i fer-ne de noves.

Fem un parèntesi. Un cas ben conegut i que vaig patir com a professional és el de les lleis d’educació:   LOGSE 1990, PSOE;        LOCE 2002, PP;        LOE 2006, PSOE;        LOMQE, 2013  PP.

Cada una desfent criteris de l’anterior, centrant-se en aspectes ideològics, que si religió sí o no, que si Drets humans o Constitució…  O bé centrant-se en qualificacions numèriques o literals. O més hores d’una matèria o de l’altra. Tota una sèrie de criteris més propis de mitjans del segle XX que d’altra cosa. I ben sovint obviant temes més fonamentals com la metodologia, els recursos pedagògics i humans, l’organització i democratització del sistema, l’autonomia dels centres, el projecte educatiu…  Cal remarcar que vàries d’aquestes lleis ni es varen arribar a implantar del tot, perquè s’anaven estenent d’uns nivells educatius als següents. Però tot això no semblava que els preocupés gens. Cal remarcar que a Catalunya no va passar el mateix, si bé les seves atribucions en aquesta matèria són més aviat escasses, tot i que nominalment té “competències plenes”, és a dir, quasi res. Doncs sí: en temps del tripartit es va pactar entre PSC, ERC i CiU la LEC, concretament el 2009. I encara regeix. Igual que hem parlat d’educació, podríem citar altres camps legislatius, com les lleis referents a energies renovables, etc. En resum, Espanya és “el país del fem i desfem, que per això manem”. Ara bé: el dèficit fiscal català, el maltractament que patim en infraestructures, el boicot a qualsevol llei del Parlament, el dret penal de l’enemic, etc. això és invariable mani qui mani a Madrid. Com la velocitat de la llum al buit: una constant universal i eterna.

Tanquem el parèntesi. És evident que els governs de coalició, força freqüents en altres països destacats del nostre entorn,  representen una sèrie d’avantatges: el fet d’haver de pactar el contingut de les lleis i diferents decisions  de govern potser fa que el contingut final no acabi d’agradar a cap de les formacions que l’integren, però els pot satisfer mitjanament, així com a una bona majoria de la població. I genera una seguretat legislativa, una estabilitat legal i una tranquil·litat que, sens dubte, permet dedicar els esforços a la millora del funcionament de l’economia, les empreses, les polítiques socials, l’educació, la sanitat, la investigació… Perquè tothom sap quines són les regles del joc. I no com aquí, on determinades inversions, per exemple en matèria d’energies renovables, serien revocades al cap de poc temps i tothom entrampat. Excepte els privilegiats de sempre, que, en definitiva, són els que decideixen el quan i el com fer negocis garantits.

I ara, què?  Tornem als governs de coalició a Espanya. Ara s’ha trencat el bipartidisme, ja que el mateix sistema ha fet esberlar la teòrica esquerra en dos blocs, i la dreta en tres. Aquest fraccionament del vot no els fa pensar que s’han d’adaptar a la realitat. I es resisteixen a compartir govern amb uns o altres. I passen els mesos des de les darreres eleccions generals, de moment 60 dies, i el més calent a l’aigüera. També en això sembla que “Tanto monta monta tanto, Pedrito como Mariano”. Afortunadament, com que la seva acció de govern acostuma a ser bastant intranscendent, quan no és nefasta, el país s’ho pot permetre. Al cap i a la fi, mani qui mani, no afrontaran els grans reptes pendents: ni el deute públic i privat irretornables, ni la ruïna del sistema de pensions, ni el canvi climàtic, ni les creixents desigualtats socials, ni l’etern “problema catalan”, que d’aquest darrer  ja se’n cuiden els jutges. Quanta inconsciència! Quanta mediocritat!  Quanta tossuderia!

Deixem per a la setmana entrant parlar del paper que haurien de fer els nostres partits respecte a la governabilitat de l’estat espanyol. Tela marinera!

 

REFLEXIONS DE LA JORNADA

Aprofitant el final de l’enervant campanya electoral, potser és hora que els soferts votants hi diguem la nostra. I després, que cadascú es desfogui votant amb més o menys convenciment, amb més o menys recança, amb més o menys resignació. Però votem!

Una de les primeres consideracions que convé fer és sobre l’absència d’idees, de programes, en els mítings i debats que podíem patir. Quasi tot el temps es dedicava a atacar els rivals, a desqualificar-los. Constructiu, en general, poc.

També que més que unes eleccions generals espanyoles semblaven unes eleccions generals contra Catalunya. Deu ser que no hi ha problema més important: ni l’atur, ni el planeta en perill, ni el deute astronòmic irretornable, ni la crisi del sistema de pensions, ni l’augment de les desigualtats econòmiques i socials, ni la corrupció sistèmica, ni la desconfiança generalitzada en l’administració de justícia. De tot això, no cal parlar-ne. Potser perquè no hi veuen solució. Potser perquè no tenen cap projecte per Espanya, ni engrescador, ni exigent ni eficaç.  Això sí: aplicar-nos el 155 durant un cert temps, de manera indefinida, més bèstia o menys, això és fonamental, i deu ajudar a arreglar aquells problemes.

En tot cas, gràcies a tots els partits unionistes per fer-nos adonar que ni vosaltres ens considereu espanyols, perquè als que es valoren com de la pròpia comunitat no se’ls humilia, no se’ls apallissa, no se’ls esprem com una llimona, no se’ls priven dels Drets Fonamentals, no se’ls maltracta la llengua. Gràcies per reconèixer que som una colònia. Heu sembrat l’odi i heu enfilat un camí sense retorn. Com en una parella quan sorgeixen maltractaments. Ni oblit ni perdó.

Nosaltres preferim considerar-nos, simplement, com una altra Nació que, d’una manera o altra, és expulsada d’un Estat que només preteneu des de la uniformitat, que sempre heu entès la diversitat com un perill, no com una riquesa a compartir. I els resultats electorals confirmaran, una vegada més, que votem diferent, que Espanya i Catalunya som comunitats divergents, ja des de les primeres eleccions de la transició. I, una vegada més, suposo que els sondeigs d’opinió de les darreres setmanes es demostraran tan inútils i manipuladors com de costum.

Respirem a fons i ànims, que el mes que ve tenim una altra campanya i jornada electoral.

Nota final:  diguem les coses pel seu nom: deixem de dir “155”, que no és més que un nombre asèptic, sinó “estat d’excepció”, que és el que més li quadra: suspensió dels drets polítics més elementals. I molta atenció a aquells que el volen aplicar d’una manera indefinida i llarga: és una contradicció en ella mateixa aplicar un estat d’excepció de manera indefinida, perquè ja no és per situacions excepcionals. Llavors té un altre nom: dictadura.

AUGMENTAR LA BASE SOCIAL DE L’INDEPENDENTISME?

Aquesta és una de les frases més sentides i debatudes els darrers temps com a estratègia impulsada per ERC en el moment polític actual. S’acostuma a interpretar com un camí llarg per assolir un ampli consens, que faci inevitable un referèndum acordat o, qui sap, una decisió unilateral.

Dins del galliner polític, especialment per part dels seus rivals, sovint s’associa a una estratègia electoral encaminada a fer un nou tripartit amb Comuns i PSC, encara que no és gens clar que això es pogués realitzar: és massa recent el fracàs d’aquesta estratègia que va cristal·litzar en el  Govern Montilla, mirant d’atraure al sobiranisme els socis de PSC i ICV. Però aquests continuen on eren. Això sí, amb una forta davallada del seu electorat i fugida de part dels seu líders, provocat, sobretot, pel tsunami independentista i la maldestra acció repressora de les estructures de poder espanyoles.

La frase del títol també es pot entendre com una tasca d’atraure l’electorat d’aquestes opcions fent una política d’esquerres, amb mesures adients de tipus social. Però això es fa difícil d’aconseguir, almenys de forma clara i evident, pel fet que continua, i continuarà, l’ofegament econòmic des de Madrid. Només lleugers retocs, que no permetran albirar com podria ser una República Catalana independent. En definitiva, un camí amb poc recorregut.

Com es pot, doncs, aconseguir aquesta “ampliació de la base”? Si mirem aquests darrers 10 anys aproximadament, en què l’independentisme ha passat a ser socialment majoritari partint de molt avall, és fàcil descobrir que s’ha produït gràcies a les errades i intransigències centralistes, que ha portat a molts a creure que l’única solució possible és la sortida de l’Estat espanyol. I això, s’ha combinat amb un protagonisme de la població a través del moviment de les consultes populars i posteriorment, de l’Assemblea. Tot plegat, un moviment cívic, pacífic i il·lusionant, davant del qual l’Estat només ha ofert negació i repressió. No hi ha color!

Com accelerar a partir d’ara aquest decantament social?  Doncs, si fa no fa, de la mateixa manera: combinar les seves errades estratègiques, com la de l’1 d’octubre, amb els nostres encerts, desafiant-los des de les nostres institucions i amb moviments de desobediència activa i pacífica de la població. Una nova ensopegada seva, fruit d’una sentència judicial clamorosa, unes eleccions clarament decantades, una il·legalització de partits, una aplicació del 155 massiu, etc. poden ser l’espurna que ens desencalli definitivament la situació. Perquè a més, a hores d’ara, els Comuns, dirigents i votants, han d’anar veient que el problema d’Espanya no és el d’un mal govern, com es justificaven quan manava en Rajoy. Ara, amb Pedro Sánchez, res no ha canviat, ni a nivell de diàleg útil, cúpula judicial, fiscalia, control de les clavegueres,hostilitat contra els catalans, impunitat del feixisme,  finançament, infraestructures, etc. I, per si això fos poc, el gir de la població espanyola cap a la dreta i la demonització de tot el que soni a català fa que cada vegada sigui més una fantasia creure que Espanya és regenerable: un estat que extorsiona a uns i subsidia als altres a través d’una casta extractiva. Això no té cap futur. Pura degeneració. D’aquesta evidència ha de venir, inevitablement, el somniat augment de la base social. Ja triga!

 

 

EL JOC DEL MONOPOLY I LA FLETXA DEL FUTUR.

Fa bastants anys, amb uns amics, havíem jugat al Monopoly, aquell joc de sobretaula, amb els carrers, estacions, aparcaments, presons, companyies de serveis d’una ciutat.  S’hi podien anar construint cases i hotels i fer pagar per passar-hi. El joc, indefectiblement, acabava amb un jugador, que era el propietari de tot, i els altres, completament arruïnats. Un joc que, sempre he pensat, és força didàctic.

Em va venir al cap l’altre dia en llegir una editorial de l’admirat Vicent Partal, aquí sobre el recent informe d’Oxfam-Intermón 2019  aquí  relatiu a la creixent desigualtat en el món i l’acumulació de riquesa cada vegada en menys mans. La dada més cridanera és que la fortuna de les 26 persones més riques del món equival a la “riquesa” de la meitat més pobre de la humanitat, uns 3.800 milions de persones. Hi surten el nom de les 26. I la dada més preocupant: l’any passat per fer aquesta equivalència calia comptar amb la riquesa de 43 persones. Preguntem-nos, i l’any vinent, quants? El món és com un immens joc del Monopoly? Com hem arribat fins aquí?

Cal tenir present que possiblement no hi surtin tots els més rics. Potser només els qui ho declaren. Hi ha xeics, banquers, monarques, que no els veig per enlloc.

Una malsana curiositat em va dur a consultar a la Wikipedia sobre les empreses i negocis d’aquests multimilionaris de la llista dels 26. Poques sorpreses. Els primers, per ordre: els propietaris d’Amazon, Microsoft, Berkshire, Louis Vuitton/Dior, Facebook/WhatsApp, Zara, Oracle, Google… També banquers, immobiliàries, grans cadenes d’establiments, casinos…

La constatació, evident, és que la majoria de nosaltres som clients de moltes d’aquestes empreses. Si ho comentem amb algú, potser ens direm que no hi ha marxa enrere, que comprar per internet i que t’ho portin a casa, que fer servir les xarxes socials i la missatgeria instantània, que usar un cercador, això és el futur. Segur? El futur no és una fletxa de la qual no podem decidir en absolut la direcció que prendrà? Perquè el canvi climàtic també és el futur. I és el que desitgem per a les noves generacions? Espantós. Amb la nostra comoditat immediata i manca de consciència de l’endemà, estem comprometent la vida dels que ens segueixin. I ja posats a fer-la grossa, a veure si aconseguim que ens allarguin la vida i ens proporcionin la immortalitat, i no cal que neixin nous infants. Tancaríem el cercle!  Només amb una interessant conclusió: nosaltres seriem les nostres pròpies víctimes del futur que hauríem decidit.

Tornem a la realitat. Hem pensat mai quan fem una compra per la xarxa i ho rebem a casa, tots els mecanismes que desencadenem? D’on venen els productes? Milers de km de transport? Quants intermediaris hi ha? Com es poden aconseguir uns preus tan ajustats? Quina multiplicació d’embalatges creem? Quines condicions de treball té el pobre camàlic que ens ho puja fins a casa? Quins problemes de circulació a la ciutat creen els milers d’encàrrecs a repartir? Quin desert de petits comerços s’escamparà per la ciutat?. Potser no tot és tan negatiu, però… voleu dir?

I pel que fa a les eines informàtiques, som conscients que les nostres recerques, preferències, compres, consultes, moviments, despeses, converses, queden convenientment enregistrades per aquestes empreses que, si cal, no tindran cap recança a passar-les al primer govern autoritari que els pressioni? Que ens hem venut la nostra intimitat per una immediata comoditat?

Tornem a la fletxa del futur: cap a on l’enfoquem? Hi ha alternatives? A què hem de renunciar? I jo, personalment, hi puc fer res?

Doncs sí. I molt. També pel que fa al canvi climàtic, que ara deixarem de banda. Sabem que hi ha programes i eines informàtiques de codi obert, creats de manera col·laborativa, alternatius als que fem servir i que tenen un plus de seguretat i confidencialitat? Quan hi ha competència d’empreses  de serveis, provem de no triar mai la més potent per no desequilibrar més la balança? Mirem si n’hi ha que siguin cooperatives, que no poden ser absorbides pel peix més gran i que la seva prioritat no sigui repartir beneficis? Valorem el tracte personal amb el botiguer del barri, creant xarxa comercial i humana? Doncs anem defensant aquests criteris entre els nostres familiars, amics i coneguts. I, encara que haguem de pagar una mica més per segons què, voleu dir que, a la llarga, no estalviarem impostos per haver d’atendre mesures socials destinades a tots aquells que siguin rebutjats pel sistema?

I, evidentment, una lluita que no podem oblidar: si aquestes grans fortunes galàctiques i altres de no tan enormes, paguessin una mica més d’impostos, s’acabarien en bona part molts dels problemes de misèria del món. Es clar que això aniria lligat al control de la corrupció dels governs i organismes receptors. Uf! Que complicat!

Però tenim veu i vot. I memòria. I, sobretot, el compromís personal, el dia a dia. Ens hi posem? O esperem a fer tard, com en tantes altres lluites crítiques, com, per exemple, en el tema del canvi climàtic?

 

CATALUNYA, UN GUETO MEDIÀTIC.

L’espectable lamentable d’aquesta setmana al Parlament extremeny, on es va aprovar una proposta contra Catalunya, exigint l’aplicació del 155, el control de TV3 i la castellanització de l’escola, entre d’altres minúcies, mostra que tots els qui el van aprovar són una immensa majoria de la cambra i, per tant, dels seus votants. Ho van fer el  PP ( dreta franquista )   C’s ( dreta mentidera ) i PSOE ( dreta histriònica ). I, segurament, no serà el darrer parlament autonòmic que es pronuncia en aquest sentit. Recordem fa poques setmanes que a la campanya electoral andalusa el tema recurrent eren els atacs a Catalunya, i que la sultana destronada va atribuir la seva derrota a no haver furgat prou en aquesta qüestió.

La conclusió a la que qualsevol marcià acabat d’aterrar arribaria és que aquestes comunitats no tenen problemes per resoldre a casa seva. Potser trobarien aberrant saber que uns i altres tenen un índex d’atur aproximat del 25%, i del 50% si ens referim al juvenil. I es preguntarien, com és que la gent no surt a assaltar els supermercats per sobreviure? Que no els cal? Que la collita de l’oliva anava mancada de mà d’obra? I com és que la dreta falangista s’oposa a la immigració que faria aquesta feina? I quina relació té tot això amb els atacs a Catalunya? Cap? Curiós, ben curiós…

Com s’ha arribat fins aquí? Per què aquestes mostres d’agressivitat, que es repeteixen i es repetiran en molts altres territoris peninsulars? Per què aquest “A por ellos” generalitzat? On és la població progressista? On és la intel·lectualitat que admirava Catalunya durant la transició, que llavors era el motor de la democratització, del progrés, de la lluita pels drets civils?

Aquest desert cívic en què s’ha convertit l’Estat és una obra planificada de fa anys. Potser en forma larvada, però a punt d’eclosionar amb la primavera independentista. Hi té molt a veure l’ambient hostil creat a l’entorn de l’Estatut amb la recollida de signatures en contra. La rigidesa absoluta davant el possible dret a decidir va fer saltar totes les alarmes. La democràcia formal, la transició modèlica es converteix en un simple decorat, quan per damunt de les lleis, de la democràcia, de la justícia, de l’ètica, del sentit comú, hi ha la sagrada unitat de la Pàtria. I per defensar l’indefensable s’hi val tot:  la violència física, els escamots ultres, les mentides contínues sobre les famílies que no es parlen, la fractura social, la persecució del castellà, que si els catalans s’ho volen endur tot, que si són uns privilegiats…De tota manera, costa d’acceptar que, en un món amb tants canals de comunicació, xarxes socials, diaris electrònics, etc. la immensa majoria de la població hagi engolit acríticament el missatge monocolor.

S’ha creat un relat quasi únic, convertint Catalunya i les seves institucions en una mena de gueto mediàtic contra el qual es pot dir tot, es pot mentir tant com es vulgui, es pot enviar la policia, els jutges, el tribunal de comptes, l’espionatge d’estat, les clavegueres més infames.

De tota manera, no se’ls acut interrogar-se de per què volem volar lliures una fracció majoritària dels catalans? No són conscients de la seva pròpia contradicció si ni ells ens consideren espanyols? No veuen que estan cavant una fossa immensa, sense retorn possible? Qui deixarà de ser independentista després de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors? Són conscients que l’Espanya de les autonomies s’ha acabat, que els diferents governs i parlaments no són més que terminals de la carcúndia madrilenya i de la seva corrupció sistèmica? Que si no fos per Catalunya no s’hauria inventat el cafè per a tots, fins i tot per a aquells a qui no els agrada el cafè i que amb uns “vinillos” en tindrien prou? Això sí, ara no  renunciaran a les seves institucions perfectament inútils i doblades de les centrals, perquè representen molts càrrecs, molta menjadora per tant poca feina.

I curts de mires, no se n’adonen que Espanya està podrida, que no té cap projecte com a país, que la descentralització és contra-natura, que està endeutada fins al capdamunt, que el sistema de pensions no és viable, que sense immigració no és sostenible, que la perpètua subvenció s’ha acabat, que no és un país pobre sinó explotat pels de sempre, que s’han posat en un carreró sense sortida. Perquè, creieu-me, si arribessin a aniquilar-nos, a assimilar-nos, i actuéssim com ells, l’ensulsiada seria conjunta i total.

I estiguem segurs que això no serà així. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir la llibertat. I aprofitarem la combinació de les seves greus errades i de les nostres fortaleses per aconseguir-ho.

 

 

ELS PRESSUPOSTOS ESTATALS I LA MARE QUE ELS VA PARIR.

El “Gobierno” del PSOE pressiona els nostres partits independentistes que li aprovin els pressupostos i ensenya el fantasma del tripartit neofranquista per espantar-los. Amenacen: “O nosaltres governem  o ells tornen!” Però aquesta cançoneta ja ens la sabem.

El més greu és que, per seduir-los, els promet complir, per primera vegada, amb la  disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, que obliga a destinar a la comunitat el mateix percentatge de la inversió territorialitzada de l’Estat que el pes de l’economia catalana en el PIB espanyol (entorn del 18%). Hem d’aclarir que, normalment, aquest percentatge d’inversió pressupostada s’ha mogut, més o menys al voltant del 8 a l’11%. Bona rebaixa!

Però encara hi ha més per afegir. Ja sabem que una cosa són els pressupostos i l’altra  el seu compliment efectiu. Aquest, els darrers anys s’ha mogut, a Catalunya, entre el 56 i el 80%. Cal comentar que en algunes CCAA el percentatge de compliment ha sigut per sobre del 100 %, fins al 130%, per exemple. Curiós, oi?

Resumint: no us marejo més amb xifres. ( Podeu cercar-ne si teniu una curiositat malsana i prou estoc de valeriana a casa )  O sigui, que sobre uns pressupostos molt per sota del previst en l’estatut momificat, a més a més hi ha la rebaixa de la seva realització efectiva. És com si ets botiguer, tens un article que val 100 €, el rebaixes a 60 i, finalment, només te’n donen 40!  Ui, sí! I ara, si voleu, parlem de retallades…!

I ara ve el més bo. Aquesta disposició d’una llei orgànica com l’Estatut, no s’ha complert mai. I ara ens l’ofereixen. I la pregunta és: però els successius governs de l’estat, no són els que prediquen que les lleis hi són per complir-les? De veritat? I cap alt tribunal no els ho ha retret? I ens podem creure que això sortirà realment als pressupostos? I encara millor, algú és prou crèdul, llençant tots els lliris a mar, que compliran el que s’hi digui? Però, que no sabem que són uns mentiders compulsius?

I ara, mirem cap a casa. Encara hi ha formacions de les que ens havien de portar la República que dubten sobre si aprovar-los? Com a justificació, es pot argumentar en això que la política és l’art de gestionar el que és possible? I la dignitat, on queda? Ni parlar-ne! I a més, un argument addicional: Fer-ne possible l’aprovació vol dir deixar ben clar que el PSOE necessita els dimonis independentistes, i això els afebleix cara a les següents eleccions, que no trigaran gaire. I tampoc ens interessa afeblir-los.

En tot cas, em sembla que sóm molts els qui estem disposats a no permetre que els nostres representants a Madrid pactin res a canvi de res. O a canvi de prometre’ns una part del que ens correspon per llei. A més, hi ha uns presos a punt de patir un judici vergonyós. I hi ha exiliats. I, sobretot, hi ha un dret inalienable a l’autodeterminació. O sigui que, si cal, preparem concentracions davant les seus dels “nostres” partits, per exigir una mica de coherència, una mica de respecte als qui van amagar i defensar les urnes, als qui encara esperen que es materialitzi la República. I que vagin fent-se a la idea que la sobirania resideix en el Poble.

I nosaltres, els primers convençuts que això és i serà així. Preparem-nos!

2019: ACCIONS REPUBLICANES.

Aquest escrit vol ser una continuació i, sobretot, una concreció de la darrera entrada d’aquest blog, del 28/12/2018. Aquí van una sèrie de propostes concretes.

Hem de fer campanya a través de les xarxes per convocar eleccions al Parlament. Un possible resultat favorable a l’independentisme en escons i, millor, en vots, podria significar una ocasió oportuna, el “momentum” que en diuen, per desencadenar la iniciativa. Caldria, però, estar atent a la campanya: a què i fins on es comprometria cada opció política? Hi ha una proposta de llista única o, com a mínim, d’estratègia única? O cal que l’Assemblea i altres col·lectius promoguin una llista oberta, sense esperar que algú, a nivell personal com a les Municipals ens prengui la iniciativa? I sempre amb el propòsit d’englobar el màxim de partits i opcions.  Hem d’exigir, també, una llista unitària a les eleccions europees. Proposta que defensa Arnaldo Otegui per a tot l’estat, ja que cal recordar que, en aquestes eleccions, Espanya és circumscripció única.

En tot cas, si es convoquen eleccions al nostre Parlament, caldria fer comprometre els candidats, a nivell personal, pel compliment dels compromisos electorals respecte a la implementació de la República. No ens poden ensarronar. Que quedi clar què votem.

Creem estat d’opinió sobre el paper que han de fer els diputats i senadors a Madrid respecte  a les possibles alternatives de govern de l’estat. Provocar unes eleccions  generals pot ser una bona opció, ja que amb l’aritmètica actual poca cosa pot fer l’auto-anomenada esquerra. Res d’aprovar-los els pressupostos, cosa que a més els debilitaria, mostrant-los com a presoners de l’independentisme. El que interessa, des del nostre punt de vista, és el màxim d’igualtat al Congrés entre les forces del tripartit de dretes i els, diguem-ne, d’esquerres, de tal manera que uns i altres necessitin de les minories “nacionalistes” per governar. En tot cas, fomentar la inestabilitat. Que és arriscat? Opino que el més arriscat és quedar-se arraulit esperant què passa.

Apuntem-nos al Consell per la República al web  http://consell.republicat.cat/   Si cal, des de les seus de l’Assemblea es pot ajudar a  aquells poc avesats a la informàtica. Els partits independentistes també haurien de fer-ho! Desenvolupem una campanya per la xarxa a favor d’aquesta estratègia. Hem de ser molts. I hem d’exigir que es posi en marxa ben aviat. Ja són massa mesos d’incertesa.

Si esteu en edat laboral, afilieu-vos a la intersindical CSC, per exemple. O a d’altres sindicats específics d’obediència catalana. I participeu en les diferents sectorials en funció de la vostra professió. Especialment important la d’ensenyament.

Si formeu part d’algun col·legi professional, feu campanya perquè es defineixin a favor del dret d’autodeterminació i, si és el moment, treballeu i impliqueu-vos a favor de les candidatures que estiguin en aquesta línia.

Respecte als partits polítics, es poden seguir diverses estratègies: A) Ens apuntem molts de nosaltres a algun d’ells i els fem evolucionar des de dins, fent una tasca de sector crític, mirant de democratitzar el seu funcionament, fent molt participatives l’elaboració de llistes electorals, llimant els històrics enfrontaments amb els partits competidors, impulsant estratègies unitàries… Tot i que això és una tàctica a mitjà o llarg termini, que en un moment o altre, si la cosa s’allarga, caldrà assumir. B) Ens constituïm en associació d’electors, organitzem unes primàries obertes i afrontem una estratègia participativa per definir un programa electoral de mínims de País per assolir la independència. Assumim els riscos que això pot suposar.

El més immediat que podem fer és el canvi de mentalitat de passar d’un estat ancorat en el passat, repressor i dominat per les eternes oligarquies, a un altre de democràtic, respectuós amb les minories, participatiu, sostenible i tendent a la disminució de les desigualtats socials. I això ho podem fer per molts camins, canalitzant la nostra actitud com a clients, el nostre consum, els nostres hàbits d’informació, de vacances, d’estalvis, de civisme…

Hi ha moltes opcions. Adjuntem adreces on hi trobareu informació i la manera de contactar-hi. Demaneu consell a amics que ja han abandonat les empreses de l’IBEX de tota la vida. Però sobretot no eternitzeu la decisió. Tenim pressa!

www.consumestrategic.cat

https://www.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

http://adeuibex35.cat     https://www.catconsum.cat            https://www.mesopcions.coop/inici

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2018/11/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2018-10.pdf

Posem en marxa campanyes de suport als mitjans de comunicació públics depenent de la Generalitat. Han de superar les pors a la intervenció. I han de tenir clar que no permetrem que això passi. Distanciament respecte a les cadenes de TV i ràdio d’àmbit estatal. Potser caldrà impulsar una televisió privada de caire independentista. I pressionem per deixar de tenir el grup Godó com uns ocupes d’una de les freqüències de TV concedides per la Generalitat. I fem-ne campanya en contra.

Què tal si ens subscrivim a diaris impresos i digitals d’obediència catalana? Ho necessiten per sobreviure. I si en regalem alguna subscripció, encara que sigui temporal, a familiars? I si en demanem la presència en format paper a bars, consultoris, trens, avions, etc?

Tot això són propostes que hem d’anar fent tots i cadascun de nosaltres per apropar la República. Potser en alguna no hi esteu d’acord. Potser en podeu proposar d’altres. Som-hi. Entre tots anem-ho definint, però és ben clar que la República Catalana no vindrà sola.