De Sants estant

Analitzem alguns aspectes cabdals d’uns dies històrics molt relacionats entre sí:

1.Puigdemont

La seva jugada ben arriscada té aspectes positius i altres que no ho són tant:

Ha tingut la valentia de tornar a risc de ser empresonat, i ha ridiculitzat les autoritats espanyoles i també les del govern autonomista de Catalunya, que ha reaccionat a la manera dels verds o dels grisos, amb unes tàctiques de persecució pròpies d’un atemptat i l’ús de gas pebre amb gent pacífica, tot i que pràcticament no s’havia fet servir mai. Per fer mèrits o per simple por? O perquè els seus càrrecs ja eren caducats? En tot cas, van perdre la xaveta en una compareixença digne de nen malcriat.

Ha complert la paraula de tornar per la investidura, però no ha anat a la sessió al Parlament. I no és la primera vegada que incompleix una promesa. Els seus acèrrims seguidors tot li perdonen. Altres no, així com el fet de pactar amb el “gobierno” que mai compleix els pactes, ni per avançat ni a posteriori.

Calia potser, deixar-se capturar per la policia i afrontar una estada a la presó, possiblement llarga? Això era una mostra clara de desobediència a les estructures de l’estat. Sempre quedarà el dubte de la repercusió extra que aquest fet hauria tingut, més enllà de l’aparició i desaparició dalt d’un escenari en terreny prohibit.

Ha aconseguit la irritació suprema de la classe política, judicial i mediàtica de tot l’estat. No sabem còm reaccionarà a aquesta humiliació el jutge que el persegueix i si això reforçarà o debilitarà els arguments d’un i altre cara a la justícia europea.

Internacionalment ha tingut un bon ressò mediàtic: s’ha aconseguit tornar a posar d’actualitat que l’independentisme segueix viu en un moment que se’l donava per acabat i enterrat amb l’elecció d’un president de la Generalitat espanyolista, diuen que amb cara de comercial d’una funerària i practicant l’ofici amb un desnonat partit independentista.

En Puigdemont és molt conegut arreu i ha posat en evidència que hi ha una llei d’amnistia pensada per a l’independentisme català que els jutges no apliquen. En tot cas, alguns diaris de renom parlen de les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol. Potser que algunes autoritats polítiques i judicials europees vagin despertant. Els fets són tan greus i evidents que no poden posar el cap sota l’ala, com sempre.

2. La política i les institucions catalanes

L’ascensió a la presidència d’un socialista dels més abrandats defensors de l’aplicació del 155, capaç de fer bona part dels seus mitings en castellà i traduint els topònims, obra un nou capítol en la maleïda història d’una institució secular com la Generalitat. Molts ho entenen com el punt i final d’un procés ara sembla que definitivament esclafat.

De totes maneres, convé centrar el focus en les causes d’aquest terrabastall: ERC els ha obert les portes de bat a bat a canvi de res de bo per al País. I ells ho saben. Segurement a canvi en treuen salvar uns quants càrrecs del sotogoverno i no afrontar amb terror i sense candidats clars una repetició electoral que els podia portar a les catacombes. Tenen uns quants anys per resoldre els seus problemes o acabar com Ciutadans. I que no diguin que el seu partit ve de molt lluny. Recordem la fi d’Unió Democràtica en quatre dies.

En tot cas, a partir d’ara ja no el considero una formació independentista, encara que una part dels seus afiliats ho segueixin essent. Com a organització, no és que portin una estratègia més o menys diferent o de dubtosa eficàcia: és que remen en sentit contrari.

I, sobretot, cada vegada que el govern d’Illa faci una acció, no només contra la independència de Catalunya, sinó també contra la seva cultura, la seva llengua, el seu territori, la seva petita empresa, la seva pagesia, etc. tinguem ben present de maleïr un partit i els seus líders, que es feien dir independentistes i que presumien de bones persones, i que al final han actuat com el cavall de Troia.

Convé no oblidar com a fet molt greu la pèrdua de la majoria independentista al Parlament després de diverses legislatures. I les causes d’això no són, només, per la rendició d’ERC. El conjunt dels partits que consideràvem nostres ha navegat sense rumb, pactant amb el PSOE a canvi d’afluixar la repressió i de fer una comèdia de diàleg. Ens hem sentit orfes, fins i tot traïts. I molts votants han optat per l’abstenció, altres a votar opcions teòricament progressistes o a radicals xenòfobs. Tot s’ha torçat.

I els que encara ens considerem partidaris de la validesa del referèndum i la proclamació no executada de la independència, podem témer el pitjor: si el nostre argument és que ho va decidir un Parlament plenament legitimat per fer-ho, qui ens diu que l’actual, amb una legitimitat de les urnes semblant, encara que sigui sota la tutela dels tribunals espanyols, no pot fer una votació solemne, fent-se enrera d’aquell pronunciament? No vull donar idees, però en el cas que es plantegés el tema, no crec que aquells que propugnen un referèndum acordat els sàpiga gaire greu fer el pas contrari, amb l’estupidesa de fer creure que, algun dia, l’estat espanyol ens concedirà una impossible oportunitat. I els quedaria la tranquil·litat de seguir jugant a l’autonomisme en mode holograma, a recer de cap risc i amb la garantia indefinida de poltrones i menjadora.

3. El moviment independentista

I ara, l’independentisme popular, com queda?

Per una banda, aconseguir reunir uns 5000 persones a la primera quinzena d’agost, quan més de mig país està de vacances i fa una calor insofrible, té el seu mèrit, si bé érem conscients que podia ser, en algun sentit, decisiu per diverses raons. Res a veure amb les Diades milionàries, però és que estem en un altre moment: hi ha un desencant bastant generalitzat, comprovable amb l’alt nivell d’abstencionisme de les successives eleccions. Sobretot perquè a nivell institucional hi ha una rendició o confraternització amb l’ocupant i no hi ha una estratègia clara de quin camí cal seguir per avançar. Tampoc a nivell d’organitzacions cíviques, lògicament contaminades de la desunió, picabaralles i, fins i tot, rendició de la partitocràcia fruit de la repressió. I el que és més greu, amb la imatge desgastada d’uns partits on segueixen tallant el bacallà els indultats i amnistiats.

També caldrà estar atents a l’evolució del relat de les entitats més potents ara que a nivell polític han caigut moltes caretes. S’ha de fer seguidisme, crític o acrític? Cal alinear-se amb uns o altres? És possible jugar a una transversalitat eixorca? De veritat creiem que és possible fer-los evolucionar mentre ells lluiten per les seves fonts de supervivència? Valorem-ho. En tot cas, sembla que, malauradament, disposem d’uns anys per madurar la nostra estratègia. Hem perdut set anys, massa temps, a obrir els ulls, després de plorar en groc i de confiar en un sistema pervers des del 78.

4. Fins aquí hem arribat

Per ara n’hi ha prou. Potser hauríem d’entrar en el capítol de cercar solucions, camins de futur que ens portin a impulsar l’independentisme i acostar-nos a l’objectiu. En tot cas, de moment, només apuntar que les grans fites les hem aconseguit quan els independentistes conscienciats i il·lusionats ens hem mogut i activat, segurs que teníem un camí viable i que tots, poble i dirigents, anavem a una. Però s’han de donar algunes condicions, algunes passes en la direcció adequada. En parlarem properament i tornem als carrers!