ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

CONSTRUIM LA NOSTRA OPCIÓ PER A LES PROPERES ELECCIONS: L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

1.CONSTATACIÓ.

Al llarg dels 3 anys que portem des de l’octubre de 2017 hem vist la inoperància de les nostres institucions: Presidència, Govern i Parlament.

Comencem per aquest darrer, convertit en un galliner per obra i gràcia dels unionistes, i una font de covardia i renúncia per part dels teòricament independentistes, acabant convertint-lo en una simple comèdia a mans de qualsevol tribunal espanyol o qualsevol obscur funcionari del mateix Parlament, que poden decidir qui pot ser President o no, de què es pot parlar o no i què es pot publicar o no. Vergonya i humiliació.

Un Govern dividit en dos, cadascun anant al seu aire, conscient que qualsevol decisió, sigui sobre la pandèmia o qualsevol altra qüestió, pot ser anul·lada pel jutge de guàrdia de torn. També fins al punt que, una remodelació de l’executiu, només és factible a una part dels titulars, el d’una de les dues formacions de la coalició, encara que alguns consellers de l’altra mereixerien anar a la paperera de la història.

Un President amb les mans lligades per la situació, ple de dignitat, però a l’ull de l’huracà de propis i enemics. Més sol que la una, tant quan va ser desposseït de l’escó, com en el vergonyós episodi de la seva inhabilitació. Potser precisament perquè no és un home de partit i era una pedra a la sabata per a tot l’statu quo: partits, alts càrrecs i funcionariat.

CONCLUSIÓ.

El sistema de partits català està ben podrit. Cap no ens fa servei per aconseguir la independència. Estan impregnats del tuf del règim post-franquista del 78. Són màquines per aconseguir parcel·les de poder, cada vegada més minses en el context català, però encara llamineres per tenir llocs a la menjadora pública. Massa gent que viu de la política, sense importar l’ esperit de servei a la societat. Si no, no s’entén la disbauxa de posar-se la traveta els uns als altres contínuament i els infumables pactes polítics, com els que varen fer a molts ajuntaments i alguna diputació. Cal fer foc nou de tot el nostre entramat de partits. Aquesta generació de polítics no ens portarà més enllà del que ho han fet. Agraïm els serveis prestats i la nostra solidaritat als que viuen la presó o l’exili.

PROPOSTA.

Tot i això, no vol dir que no puguin ser persones vàlides, tant els represaliats com els altres. Però en un altre context, amb unes altres regles de joc. No en el sí d’uns partits, amb tan pocs afiliats, sobretot si ho comparem amb les entitats cívico-polítiques com ANC i Òmnium. Tot i així, amb tanta capacitat per remenar les cireres. Amb tanta gent que no ha demostrat la seva vàlua fora de la bombolla política, sense un currículum acadèmic, professional o empresarial demostrable, com per tenir garanties de saber gestionar un equip i unes situacions de la màxima transcendència.

Per tant, cal construir una alternativa als actuals partits polítics. Pot ser crear-ne un altre o organitzar una agrupació d’electors, però partint de zero i amb unes característiques trencadores, tant pel que fa a l’elaboració de llistes electorals, com, sobretot, al funcionament en base a un codi ètic, unes línies programàtiques transversals i una estratègia d’alliberament clara i decidida.

Si a algú li interessa, en una entrada anterior d’aquest mateix blog hi ha una proposta de possible mecanisme, codi ètic i principis programàtics:
https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/2020/05/02/les-emergencies-globals-i-el-nostre-futur/
Com que és un article molt llarg, aneu directament a l’apartat 4: la força de la gent.

I en aquesta proposta s’hi pot apuntar qui vulgui, obert a tothom, des de ciutadans de base anònims, passant per personalitats independents amb reconegut prestigi, una mica com quan es van apuntar a “Junts pel Sí”, fins a actuals dirigents dels partits, però respectant l’esperit de la proposta. I fent unes primàries per votació popular per decidir l’ordre d’unes llistes que haurien de ser obertes, però que, ara com ara, han de seguir essent tancades i bloquejades.

L’ESTRATÈGIA DELS 3 COMPROMISOS SOLEMNES.

Suposo que estarem d’acord que, després de l’1 d’octubre i de la forta repressió posterior, Espanya està disposada a tot per no deixar-nos anar. A tot! Queda clar? Perquè la nostra independència pot ser la fi de la seva història i de la seva supervivència en els termes actuals, vivint sempre d’escanyar les colònies.

I quina ha de ser la nostra resposta? Doncs en els mateixos termes, anem a tot! Nosaltres ho hem de tenir clar i ells també. Que no puguin pensar com els darrers segles que acabarem rendint-nos. I això ho hem d’explicitar de manera clara i rotunda. Amb un compromís total per anar a la una institucions i societat. Cal fer un pacte solemne.

Diguem-li prometences, juraments o compromisos solemnes. Tant li fa el nom. El que és important és que respongui a això tan històric a Catalunya com és el compliment de la paraula donada.

1.Electors: prometem o jurem que no votarem cap persona o llista que no s’hagi compromès explícitament en el sentit del següent apartat:

2.Elegibles: Prometen o juren que, si tenen la força parlamentària suficient, aniran a totes per donar compliment al mandat del 1r d’octubre de posar en marxa la República Catalana, si cal posant en perill el seu patrimoni, la seva llibertat, fins i tot la seva integritat física en l’intent.

3.Electors: Es clar que, com a ciutadans mobilitzats que els votem, haurem de fer una promesa o jurament amb un compromís semblant a l’anterior quan compleixin la seva paraula per no deixar-los sols, amb totes les mobilitzacions que facin falta.

PERSPECTIVES.

Pot ser que l’estratègia no funcioni i que, en base al primer punt, ens haguem d’abstenir en les properes eleccions? I tant. No se’ns acudeixi llavors fer un “vot útil” perquè no es perdin vots independentistes. Perquè llavors, la nostra classe política ja ens tindrà la mida presa, com actualment, i ens tornaran a aixecar la camisa. Recordeu allò de que el vot útil pot ser el més inútil dels vots, perquè si molta gent ho fa (pensem que el vot útil es basa en molts casos en unes enquestes manipulades) els resultats poden ser aberrants i ben lluny de les autèntiques preferències de la gent.

Pot ser que la nostra opció sigui titllada de radical i que dividirà més el vot? I tant. Però radical vol dir que va a l’arrel de la qüestió, que no es queda a la superfície. Potser a la primera no ho aconseguirem, però si tanta gent està farta dels partits actuals, què proposem, seguir-los votant? I la coherència on queda?

Pot ser que, fruit de l’abstenció, es pugui constituir un govern unionista a Catalunya? Pot ser. Llavors, els qui més hi perdran seran els càrrecs dels actuals partits independentistes, que entraran en crisi i la propera vegada serà més fàcil substituir-los. I la societat activa reaccionarà, com va reaccionar després d’un tripartit amb els botiflers.

En qualsevol cas, és la nostra responsabilitat evitar-ho amb una mobilització decidida i activa ja des d’ara. El moment és propici, ja que l’economia, la monarquia, la justícia, el prestigi i la credibilitat de l’estat estan sota mínims. Que no vol dir que no tinguin capacitat de fer mal, però nosaltres podem aguditzar tots aquests problemes. I no està clar que puguin resistir impunement un daltabaix com els plantejarem amb la nostra resposta inamovible, un conflicte total. I és ben cert que el món ens mirarà, però només si fem el què hem de fer, no un simulacre. I la via catalana a la independència, amb els seus valors: creativitat, regeneració democràtica, transparència, empoderament de la societat… pot esdevenir un camí que il·lumini una Europa decadent i a la defensiva.

Comencem a apuntar-nos els que ens comprometem amb el primer i tercer apartats? I comencem a proposar noms per al segon, com quan fèiem llistes de possibles candidats a la llista de Junts pel Sí?

 

 

TEST DEL CONSUMIDOR INDEPENDENTISTA

Contínuament, des de fa temps, al món de les bases independentistes se sent un clamor contra els polítics que ocupen actualment les nostres institucions, Govern, Parlament i Ajuntaments, per la seva manca de decisió en tirar endavant el mandat de l’u d’octubre i, sobretot, per la discrepància en les seves estratègies d’actuació. Els acusen de dedicar moltes energies a desgastar-se mútuament cara a obtenir millor posició de sortida per quan es convoquin eleccions. Tot plegat, en un decorat clarament autonomista de baix nivell de decisió: allò de l’autogovern s’ha difuminat: pel 155, pel TC, per la repressió de la fiscalia, per l’estat d’alarma centralista i ara, pel sotmetiment a qualsevol jutge que vulgui burxar en qualsevol ordre de la Generalitat.

Absolutament d’acord amb aquest panorama. Sens dubte, caldria fer foc nou en tot el muntatge que tenen organitzats els partits, amb una molt escassa militància, manca de transparència i de democràcia interna. La immensa majoria de votants partidaris de fer la nostra República els vota perquè no hi ha més remei. Si cal tapant-se el nas. D’acord. Però, i nosaltres? Fem el que toca? Podem fer alguna cosa per accelerar el procés?

I aquí volia arribar. Tinguem present que ells, els nostres representants, si prenen decisions per la causa, s’hi juguen molt. Nosaltres, si participem en mobilitzacions i protestes, també: policia, mossos i fiscalia ens vigilen decidits a aturar-nos com sigui, a atemorir-nos i, si cal, a escalfar-nos. Però caldria que prenguéssim decisions en un àmbit tan segur i tan potent com en el nostre paper de ciutadans consumidors de productes i serveis. Proposo un test, per veure quina és la vostra contribució com a independentista pràctic. Analitzeu els deu ítems, respongueu-los amb sinceritat, i treieu-ne les vostres conclusions.

TEST:

  • Ets client d’una comercialitzadora d’ELECTRICITAT del País i, si pot ser, obtinguda per mitjans renovables?
  • De la mateixa manera, ets client d’una empresa GASISTA de casa nostra? En aquest cas, per ara, no podem parlar de renovables.
  • La TELEFONIA i INTERNET els tens contractats amb una empresa de proximitat?
  • El teu BANC o CAIXA és dels que no són forans, dels de sempre o dels que vàren fugir el 2017?
  • La teva companyia d’ASSEGURANCES és del País?
  • Poses CARBURANT al cotxe en benzineres de companyies ben distants de les de l’ÍBEX?
  • Passes la ITV del cotxe a una empresa d’aquí, i no de les que van fugir cames ajudeu-me?
  • Quan compres productes d’ALIMENTACIÓ i NETEJA, procures que siguin de proximitat? I en botigues o SUPERMERCATS amb seu aquí i que no siguin dels que financen els partits unionistes?
  • Una cosa semblant quan adquireixes ROBA o ELECTRODOMÈSTICS. Fixeu-vos amb les etiquetes. Fixeu-vos en la procedència.
  • Consumeixes i estàs subscrit a DIARIS i PUBLICACIONS favorables a la nostra independència?

Si no obtenim una molt bona nota, millor que afluixem la veu crítica cap als nostres polítics. Penseu que nosaltres tot això ho podem fer SENSE CAP RISC. Al contrari: en molts casos podem obtenir alguns estalvis i ser tractats amb respecte. Si no hem avançat gaire per mandra o manca de temps, val més que ens estalviem d’anar a alguna manifestació i dedicar-hi una estoneta. És molt més efectiu.

Penseu que si CENT MIL O UN MILIÓ de persones obtinguessin un deu en aquest test estaríem alarmant molt més i de forma permanent els nostres enemics que amb una concentració amb la mateixa quantitat de persones. No ho dubteu: això és una arma de destrucció massiva. Fem-la servir i deixem de rondinar.

I si no ho fem de manera majoritària, no cal que perseguim la independència: simplement, no ens la mereixem.

Podeu cercar informació al respecte, entre d’altres, als enllaços adjunts. Però això ha de ser una campanya feta entre tots com una taca d’oli: escampant-ho a familiars i amics, intercanviant informació i experiències, usant les xarxes socials…

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2020/03/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2020-03.pdf

https://propdecasa.assemblea.cat/page/4/?order_by=title&order=ASC

https://adeuibex35.cat/ca/

https://catconsum.cat/

 

L’EPIDÈMIA DELS JUTGES

La primera onada de la pandèmia va posar en evidència que ningú d’allà no creu en l‘Espanya de les autonomies, l’estat més descentralitzat del món segons alguns mentiders compulsius. Per això, sense pensar-s’ho gens van muntar un estat d’alarma que els permetia centralitzar-ho tot, donar gran rellevància a exèrcit, guàrdia civil i policia, i prendre les decisions per reial decret, assumint-ho des d’un ministeri de sanitat, pràcticament buit de competències ja transferides, per tant, sense cap experiència en la gestió del dia a dia ni de comandes ni de proveïdors, i alentint les decisions per l’eterna i tradicional burocràcia “mesetària”.

Acabat l’estat d’alarma i retornades les competències, sorgeix un rebrot d’infeccions. I cada comunitat ho ha de gestionar pel seu compte, amb l’amenaça que, si cal, tornarem a la casella de sortida i n’assumiran el control: com en el joc de l’oca, i “mano perquè em toca”.

Mentrestant, però, s’han inventat una nova manera de tenir el nostre feble Govern lligat de mans i peus, mirant de ridiculitzar-lo sempre que es pugui, evidenciant que l’autonomia és un miratge. I còm s’ho han fet? Doncs amb les eines d’obstrucció massiva que representen fiscalia i jutges. Analitzem-ho i donem-li la importància que té, perquè no se n’ha dit res, ni per part dels opinadors, ni partits, ni sanitaris ni del mateix Govern. I és una prova més de la feblesa de la democràcia.

Veient que es descontrola el nombre de positius a la zona del Segrià, lògicament a causa de la presència de temporers i aspirants a ser-ho, vivint en condicions més que precàries, la Conselleria de Sanitat dicta una ordre de confinament perimetral de Lleida i 8 municipis més, amb una sèrie de normes a complir per frenar la pandèmia. Immediatament, un jutge ho desacredita i invalida l’ordre. Revolta dels veins, comerciants, restauradors, etc. “’És que això és un desgavell…No sabem què podem fer i què no…”. De moment han sembrat el caos i el desconcert i han assenyalat clarament: la Generalitat no sap el que es fa i no té capacitat ni de decidir com combatre la infecció.

Llavors, el nostre executiu canvia de tàctica: per driblar l’actuació del jutge, emeten un Decret-Llei, de rang superior i que, en principi, sembla que fiscalia i jutges no hi poden fer res. Doncs sí: un jutge de guàrdia modifica el decret, exonera un dels 8 municipis perquè segons ell no s’hi ha detectat prou casos, limita la duració del decret a 15 dies i exigeix a la Generalitat que informi de l’evolució de la situació. I la fiscalia també intenta afinar el que s’està decidint per a la Regió Metropolitana.

Arribats aquí, ja podem anar pensant què pot fer el nostre Govern si qualsevol li pot esmenar la plana. Un jutge és epidemiòleg? És expert en tot? Pot qüestionar-ho tot? Pot argumentar que algunes decisions són anticonstitucionals? Doncs que ho porti al TC. I, si pot ser, que aquests se’n vagin a una cursa de braus i no tinguin pressa a estudiar-ho. En tot cas, és fa evident, cada vegada més, que no estem en una democràcia sinó en una togacràcia, on el nostre feble Govern escollit democràticament (però mediatitzat pel Suprem) està sotmès a un funcionariat que en molts casos es regeix per una ideologia franquista i autoritària passada de pares a fills, un engranatge visible més de les clavegueres de l’Estat. En fi, que tot això que passa és de jutjat de guàrdia.

Bé, no. Deixem-ho córrer. Només era una frase feta…

EN QUINA FASE DE LA “NOVA ANORMALITAT” PODREM FER MANIFESTACIONS?

Primer aclarim conceptes: No era normalitat la d’abans del confinament, ni serà normalitat el que vindrà després. Al menys, no era ni serà normalitat democràtica, en un estat empantanegat en el franquisme més recalcitrant. Entre d’altres, amb la resurrecció del concepte de província, la lluentor de les medalles guanyades en mil batalles desconegudes, com no sigui la de l’1 d’octubre, la usurpació de funcions transferides, la confiscació de materials sanitaris, la compra de gangues a preu de tòfona, el cabdillisme dels inútils, el diàleg unidireccional, les togues endogàmiques, etc. etc. etc.

I anem al tema que ens ocupa. En el projecte del Gobierno en quina fase de “desconfitament” es parla de quan ens podrem manifestar? Ho heu vist en algun esborrany? O és que el dret a protestar se l’ha endut el virus?

Perquè potser caldria recordar que el dret de manifestació és un dels més sagrats. I el dret a la vida, el que més. I aquest l’han trepitjat amb una política imprudent, dubitativa, de nen malcriat i irresponsable. D’això també cal parlar-ne. Carregar-se l’estat de les autonomies per acabar tenint el rècord mundial de morts en relació a la població és tota una fita. Els podríem aplicar la dita adaptada: “L’eficàcia em persegueix, però jo soc més ràpid”.

El moment per manifestar-nos el deduirem per pura lògica. Quan es puguin fer reunions en cases o espais tancats per exemple, de fins a 10 o 30 persones, més segur serà fer reunions a l’aire lliure, al carrer i a les places, de 10 o 30 persones, mantenint les distàncies de seguretat… I en podem organitzar vàries, amb convocatòries separades per 10 o 15 minuts.

Quan es puguin fer funcions en un teatre de 500 persones ocupant la meitat de les localitats, igualment podrem fer manifestacions de 250 persones. Això sí, amb mascaretes, guants, escafandres i el que faci falta i ben distanciats els uns dels altres. A canvi, que els mossos o els repressors de torn, vagin separats també per les distàncies de seguretat adients i limitats en nombre, igualment. I amb mascaretes, guants, escafandres i tota la parafernàlia. I que no se’ns apropin a menys de 2 metres.

I quan es puguin omplir camps de futbol, en fotem una de grossa, no? I no patim pas: encara que siguem un milió, per a la guàrdia urbana no arribarem a 100.000. Total, un Camp Nou…

I quins seran els motius de les nostres manifestacions? Doncs a part de les habituals: llibertat de presos i exiliats, independència, república, fora la injustícia espanyola, els catalans no tenim rei amb maletí, (ni sense)…. hi podem afegir el d’exigir que el Presidente del Gobierno de España sigui jutjat per homicidi múltiple per imprudència. I això essent molt benèvol, ja que sabia perfectament que, prenent unes altres mesures que se li van demanar (no cal ara fer-ne un llistat)  s’haguéssin salvat moltes vides, de catalans i d’espanyols, segurament més de la meitat. Poca broma. Mireu estats com Portugal, Alemanya… I encara no s’ha acabat.

I sobretot, que cap formació que respecti el concepte d’autodeterminació, si te dignitat,  no li torni a donar mai més cap mena de suport. De passada, li podem demanar a l’ínclita alcaldessa de Barcelona que ens doni un cop de ma i que els seus amics al Gobierno, entre gripau i gripau que es van empassant, hi facin alguna cosa. Tampoc no cal que ella ens organitzi una mani als terrats, amb els nostres diners…

A més a més, vigilem que la sortida de la crisi no l’acabem pagant els de sempre. Cal que els bancs tornin tot el que ens varen robar. I que els diners d’Europa arribin a qui els necessiti i no es vagin repartint per la llotja del Bernabeu i fent via cap els bancs de Suïssa o Panamà. I quan hagin de rescatar Espanya, a veure si sabem jugar les nostres cartes internacionalment. Que nosaltres, a canvi de ser lliures, tornarem la part del deute que ens correspongui. I, sense l’espoliació que patim ara, encara ens sobraran diners…

Ens veurem als carrers!

 

LES EMERGÈNCIES GLOBALS I EL NOSTRE FUTUR

Aquest escrit és molt llarg, massa. Havia previst fer-lo en vàries entrades i penjar-lo en diferents dies. Al final, ho faig de cop, i que cadascú que hi estigui interessat, que s’ho organitzi com vulgui, sabent que conté 4 apartats, ordenats del més global al més particular, i de l’anàlisi del trist present al futur il·lusionant i possible. Si a més hi podeu fer crítiques, aportacions, suggeriments, us ho agrairé.

 1.UNA TRIPLE EMERGÈNCIA MUNDIAL

Primera: la pandèmia del Covid-19

Evidentment és la més visible, intensa i imprevisible de les emergències, amb afectació directa a la nostra salut i seguretat vital, al nostre ritme de vida i costums del dia a dia. I que ha provocat un canvi en el paisatge de les nostres ciutats, com després d’una catàstrofe nuclear. Afectant tothom, les formes de treball o la pèrdua d’aquest, la vida familiar, l’acadèmica… Ocupant quasi tot el temps dels informatius i de les converses. Es diu que mai més les coses seran com abans, que en sortirà un nou món, uns nous costums. Ja veurem. Potser fem molts bons propòsits, com quan passem un ensurt en forma de malaltia o quan planifiquem canvis al començar un curs o un nou any. Però després dura el que dura…Alguna cosa canviarà, però. O hauria de canviar. Però positivament. No en forma de retallades de  drets i de nivell de vida.

Segona: el canvi climàtic

Se n’ha parlat molt, però la majoria no s’ho acaba de creure. I no és tan immediat ni sobtat com el coronavirus. És allò del “Ja farem”, en el millor dels casos. Però a la llarga pot ser pitjor que la pitjor de les pandèmies, amb efectes més devastadors per a la població i per a l’economia, amb moviments migratoris massius. I difícilment reversible. Precisament en els dies actuals s’emeten senyals enganyosos: que si els animals per la ciutat, que si els canals de Venècia nets…Com volent dir que tot és recuperable en pocs dies si fem bondat. Però, desenganyem-nos: ara com ara, no podem viure sense cotxes, sense avions, sense indústria, tots a casa…I una cosa és la contaminació visible i l’altra la concentració de CO2 a l’atmosfera, el desglaç, l’augment del nivell dels mars, perquè això no ha variat…

Tercera: la depravació política 

Fixem-nos en els dirigents de les que es consideren les tres potències mundials. Un omnipotent dictador del partit únic, el gran germà d’una cinquena part de la humanitat. Un milionari sense escrúpols, irresponsable, cregut i perillós. Un espia sorgit del fred, narcisista, repressor. Entre els tres estats representen prop de 2 mil milions d’habitants. I aquests són els que marquen la pauta de la humanitat! Afegim-hi altres grans estats com la Índia, el Brasil, Turquia… amb enormes desigualtats i governants autoritaris. Si fins i tot a la vella Europa floreix l’extrema dreta de la qual sembla que n’hauríem d’estar immunitzats. Per no parlar de les guerres permanents en indrets estratègics per dirimir la superioritat de les grans potències. I l’explotació imparable de recursos dels països en vies de desenvolupament. Capítol a part, pel que ens afecta, és el retorn al fosc passat de la política a Espanya. Tot plegat, vergonyós, preocupant i irritant.

Anem a l’arrel: la globalització

Resumint: les tres emergències citades, i alguna altra que podríem afegir o que veurem sorgir, no són més que diferents facetes d’un mateix fenomen, d’un únic procés: la globalització, tot i que algunes venen de fa anys, però ara accelerades i havent agafat una altra dimensió.

Vivim en un món en el que no hi ha distàncies, ni físiques, ni comunicatives, ni pels productes, ni pels capitals. On tot està interconnectat, on els esdeveniments i les decisions que es prenen en qualsevol lloc poden influir en indrets ben remots de forma immediata. Una pandèmia com l’actual no s’hauria escampat i mundialitzat en tan poc temps en qualsevol altra època. Però els avions, les persones, els objectes han actuat de vectors transportadors.

El canvi climàtic no és més que el resultat d’una superpoblació mundial usant sense límits els recursos energètics del subsol acumulats durant milions d’anys geològics. Sense atendre els avisos que la natura ens ha anat enviant. Però segueixen engreixant-se les grans corporacions energètiques. I aquest és un dels motors de l’actual model de globalització: un capitalisme salvatge que provoca cada vegada més desigualtats: més poder, més riquesa cada vegada en menys mans. Sigui en una economia planificada o en mans d’uns pocs multimilionaris.

El tema dels dirigents polítics es pot entendre com una conseqüència dels mecanismes de funcionament de les nostres societats. Els centres de poder estenen els seus tentacles sobre els mitjans de comunicació i les xarxes socials, intoxicant l’opinió pública i essent cada vegada més decisius en les votacions teòricament democràtiques, emetent informació tendenciosa. Les grans corporacions són capaces de canalitzar la població en el sentit més favorable als seus interessos. La forma d’abordar el tema és diferent en uns països o en uns altres. Des del control ferri de l’estat i l’eliminació de la dissidència per part dels països dictatorials, fins al poder dels lobbies en les democràcies formals. Arreu sorgeix i es fomenta el populisme, consistent, en essència, en una infantilització de l’opinió pública, apel·lant a l’ egoisme, donant solucions simples a problemes complexos, oferint progrés material i seguretat a canvi de renúncia a la crítica i a la privacitat i als drets individuals i col·lectius.

Però la globalització té marxa enrera? L’hem d’acceptar necessàriament? S’hi pot lluitar en contra? Diguem que és un fruit del nostre progrés científic i tecnològic que ho fa possible i de la marxa indeturable per treure’n rendibilitat. I això ha vingut per quedar-se. En principi potser no hauria de ser ni bo ni dolent. El que passa és que el model que s’ha imposat de globalització no és l’únic possible. S’ha configurat des de dalt. I potser l’hem d’anar revertint. És feina de picar pedra, d’aprofitar les possibilitats de tot tipus per anar-la dirigint per configurar un altre tipus de societat, sense deixar d’aprofitar el progrés científic i tecnològic.

Ens haurem de centrar a casa nostra, que és des d’on hem d’anar construint un món millor, analitzant primer on som ara i, posteriorment, cercar camins eficaços.

2.UN PAÍS DEVASTAT

Ens està quedant un País devastat en varis aspectes, indefectiblement enganxats a un estat pel qual no som més que una colònia a la que cal seguir exprimint. Més després d’un intent seriós d’assolir la independència. I més, encara, en temps d’una crisi espantosa que ja treu el nas.

Políticament. Presoners d’un estat centralista, ineficient, autoritari, militaritzat, ple de corruptes i de franquistes. S’ha ensorrat definitivament el fals decorat de democràcia que va representar el règim del 78. El repte independentista va trobar com a resposta l’aplicació del 155 sense cap fonament jurídic. Va obrir-se la capsa dels trons. Ara, amb motiu de la pandèmia, aplicació d’un estat d’alarma que, de fet, és un estat d’excepció continuat o, si ho preferiu, un estat de guerra. Prenent totes les decisions des de l’estultícia, la inutilitat, l’afany de protagonisme. I amb els uniformats per demostrar qui mana en un estat convertit en una immensa caserna. I subcampions del món en morts en relació a la població. Amb un tret distintiu i únic al món: l’obsessió per la unitat; el terror, literalment, a qualsevol descentralització que evidenciés que algún territori ho podia fer millor que ells, cosa, d’altra banda, ben senzilla d’aconseguir. Tot sota el comandament d’una dinastia minada per l’endogàmia, la corrupció i el desenfrenament.

Però és que, internament, també el panorama és de pena: Els líders a la presó o a l’exili. Els partits polítics teòricament independentistes en clar retrocés, per por a les represàlies penals i econòmiques, i acceptant les contínues humiliacions del “mando único” per gestionar la pandèmia. I entossudits a barallar-se entre ells per una minsa victòria electoral que només reporta càrrecs i sous, però sense cap poder decisori. Afegim-hi que les entitats socials que varen liderar el procés també tenen empresonats els seus líders.I els actuals capdavanters estan amenaçats per tots costats, sigui quina sigui l’activitat o campanya que proposin, amb qualsevol excusa. Les iniciatives populars anònimes també han estat perseguides, sigui els CDR o el Tsunami, el qual està hivernat o desaparegut, després de liderar la reacció a la sentència. Tot és terrorisme per als terroristes d’estat.

Econòmicament. Formem part d’un estat endeutat fins al capdamunt, com a conseqüència d’haver malgastat diners europeus i propis en infraestructures inútils, només en benefici de les grans empreses i bancs, què porten els seus beneficis espuris als paradissos fiscals. Amb una administració ineficient, un desgavell d’autonomies amb els seus governs, càrrecs i parlaments de fireta. I una administració central què no s’ha aprimat, plena de funcionaris què no tenen res a fer funcionar en molts ministeris, les competències dels quals han estat transferides. Unes despeses en exèrcit i armament absolutament inútils en el món d’avui en dia, on les guerres són, sobretot, cibernètiques. Però la indústria de l’armament és un sector amb alta rendibilitat, encara que penós en la fabricació de submarins què no suren, fragates infectades i manteniment d’avions què s’estavellen cada mes. Un cos diplomàtic escampat luxosament per tot el món, sobretot atent a pressionar altres governs, fent-los xantatge o untant-los per evitar qualsevol tipus de reconeixement de Catalunya. Per postres, ara que a nivell europeu s’ha acabat l’època de rebre’n subvencions per transferir-les a altres estats en vies de desenvolupament, ve la crisi pandèmica que posa potes enlaire el sistema productiu, basat sobretot en l’automoció, qüestionada per la emergència climàtica; i sobretot, el potent sector turístic, víctima a mitjà termini pel confinament. I ara, corrents a demanar ajuts a fons perdut o en préstecs d’impossible retorn a la mare Europa, què potser ja és hora que els vigili de ben a prop. I si acaba cedint, serà a canvi d’unes condicions que enriu-te’n de les de Grècia. Venen temps molt i molt difícils. Ara sí que la festa s’ha acabat!

I des de Catalunya, lligats al Titànic amb una via d’aigua impressionant. Si ja en qualsevol època, fos normal o de relativa bonança, ens estrenyien el dogall amb l’etern espoli del 8% del PIB, allargassant els terminis de retornar la part dels impostos que ens corresponen, i altres formes d’enginyeria financera, imaginem-nos el que ens espera. Esfereïdor. I especialment greu per a col·lectius molt nombrosos a casa nostra, com els autònoms i petits empresaris, abandonats a la seva sort i ofegats pels impostos i els deutes. No tenim cap dubte que es produiran autèntiques cues de gent passant fam i desnonats en unes proporcions superiors al que estem acostumats.

Sociològicament. Som en un estat en què la classe dirigent, representada per les grans empreses i bancs què viuen del BOE, dominen els polítics de torn que, si fan bondat, es veuran recompensats amb algun consell d’administració i una jubilació daurada. Amb total impunitat per saltar-se totes les normes, incloses les de confinament, sigui fent marxa gallega o anant a la segona residència pel seu bigoti. O el que deu viure a cos de rei al seu palau de Casablanca. Si els pobles tenen els governs que es mereixen, com deu ser el poble espanyol, al menys en la seva majoria? Si des de la transició els presidents de govern han sigut, quasi sempre, uns mediocres, incults i sense que hagin demostrat res professionalment fora de la política i el partit? I com és que són votats? Hi ha, certament, alternatives? O el franquisme sociològic ho domina tot? D’altra banda, hem de tenir clar que els mitjans de comunicació estan al servei del poder. Ells creen els líders i ells els derrueixen, si convé. I ells modulen les més baixes pulsions instintives. Com el boicot als productes catalans. Com el “a por ellos” de la tardor del 2017, que encara dura. Com el “tir al català” a través de les xarxes.

I a casa nostra, en quin estat ens trobem? Potser estarem d’acord en que, actualment, sobretot en l’àmbit de l’independentisme, hi ha una sensació barreja de desànim, de desorientació, d’irritabilitat respecte a la classe política per la seva manca d’unitat, les baralles internes, la manca de projecte, el sotmetiment a l’estat. Només ha faltat el confinament per impossibilitar la protesta, la manifestació, per acceptar supeditar els drets i llibertats personals a la salut i la seguretat física esperant temps millors.

Quin panorama! Però tenim alguna esperança? Cap on hem de tirar? De ben segur que haurem de desbrossar el camí. Al cap i a la fi, estem en una crisi prou fonda. I les crisis són també moments d’oportunitats i cal aprofitar-ho, perquè es produeixen canvis. I cal saber llegir-los i avançar. I perquè a casa nostra tenim una llarga tradició d’aprofitar tots els recursos, un bon coixí de societat madura, responsable, solidària, creativa, persistent: la bona gent. Ens en sortirem!

3.APROFITEM LES OPORTUNITATS

Analitzem les febleses.

Si és cert que en moments de crisi, de canvis importants, és possible aprofitar les oportunitats que es presenten, mai trobarem un moment millor que ara. Comencem per les de caràcter econòmic i social. Analitzem algunes de les febleses que s’han posat en evidència, com la necessitat d’importar material sanitari amb urgència, la dependència tecnològica de l’exterior, el mal moment de la indústria de l’automòbil, la poca viabilitat del turisme d’espardenya, el perill i la banalització del transport aeri de persones i materials, el nus irresoluble del trànsit a les grans conurbacions, la desaparició d’una classe mitjana que és sempre la que acaba traient les castanyes del foc, l’augment de l’atur i l’especulació … També, evidentment, en la gravíssima situació del medi ambient al nostre planeta, on ens cal agafar un dels darrers trens que evitin la catàstrofe. I mirem d’anar rescatant poder del que s’han pres els governs i les grans corporacions. Esforcem-nos a trobar solucions que estiguin en la línia de donar resposta al màxim nombre d’aspectes negatius, de les 3 emergències citades anteriorment, causades per la globalització.

Gosem ser creatius.

Fem una pluja d’idees per trobar solucions imaginatives per resoldre problemes i fer anar les coses cap un nou model de societat. Aquí en podem esbossar algunes, però de ben segur que la nostra creativa societat en sabrà proposar de noves, de la mateixa manera que aquests dies han sorgit iniciatives per fabricar respiradors, mascaretes, material sanitari divers, mecanismes de solidaritat veïnal…

Per començar, és ben probable que una de les grans empreses de fabricació d’automòbils acabi tancant. Podem crear en el seu lloc una fàbrica de tecnologia d’energies alternatives, aerogeneradors, instal·lacions fotovoltaiques, sistemes de col·lectors solars per aigua calenta sanitària? I inundem el territori i les vivendes d’aparells que permetin disminuir dràsticament la dependència de les nuclears i de combustibles fòssils? I per arrodonir-ho, que no sigui una S.A. sinó una cooperativa, que mai ens puguin arrabassar, que no reparteixi dividends. I des de l’administració, a l’hora de concedir llicències d’explotació o de subministrament, incloure en els barems els conceptes de proximitat i de cooperativisme. I a exportar!

D’altra banda, s’ha de promocionar l’aparició d’empreses que es dediquin a produïr objectes d’interès estratègic, siguin d’alta tecnologia, com mòbils, o materials clínics: és una vergonya, a nivell mundial, haver hagut de dependre sanitàriament de les importacions provinents de l’entorn on, precisament, va començar la pandèmia. On es produeix barat, però no sempre amb el control de qualitat desitjable. Estem pagant molt car el procés deslocalització industrial, aconseguit a base de fabricar en indrets amb ma d’obra barata, semiesclava, total per aconseguir preus una mica més baixos. Això sí, els consumidors, estarem disposats a pagar una mica més si ens garanteixen que el producte és de proximitat? I aquesta política, aplicable a tot tipus de productes, també d’alimentació, peces de vestir, electrodomèstics, etc. Igualment, hauríem d’afegir-hi un altre criteri a l’hora de fer compres: pensem en  el component ètic de triar un producte provinent d’empreses amb criteris de sostenibilitat en la fabricació, de respecte als drets dels treballadors, de formar part d’estats que hagin signat els tractats internacionals sobre el canvi climàtic…

Pensem també en el cas dels mòbils, que és escandalós. Siguin de la marca que siguin, molts dels components són xinesos. I si el problema és d’escala de producció, no es pot fer a nivell d’Europa? Oi que es fa en el camp de l’aeronàutica, amb l’Airbus? En aquest cas, la lliure competència (no us poseu a riure) es redueix a la lluita amb l’americana Boeing.

Una cosa semblant podem dir de la fabricació d’ordinadors i de robots. Per cert, si la robotització era imparable, ara, amb la pandèmia actual i altres que s’esperen, s’accelerarà el procés: entre altres coses, els robots no emmalalteixen ni s’han de confinar. I els PC i una xarxa potent seran cada vegada més imprescindibles per facilitar el teletreball, el teleensenyament, la “telesanitat” i la “telepolítica”. En aquests camp d’ús de les TIC també les coses faran un salt. Positiu en molts aspectes: disminuiran el transport de casa a la feina, escola, universitat…, amb l’estalvi energètic, de contaminació i de pèrdua de temps en desplaçaments. No ho podem eliminar del tot, però anar avançant. I uns efectes col·laterals importants: si es pot treballar a molts quilòmetres de l’empresa, aprofitem per convertir les ciutats dormitori en ciutats vivenda, les segones residències transformades en primeres. Descongestionem les grans ciutats, espongem el territori, també descentralitzant les seus socials de les empreses. De manera semblant, pot ser que disminueixi l’especulació en lloguers i compra de locals i oficines a l’àrea metropolitana. Des de l’administració, s’hauria de prioritzar, des d’un punt de vista fiscal, el món rural. Equilibrar el territori i, de passada, no sobredimensionar la xarxa viària de comunicacions.

En relació a l’important augment d’atur que es preveu, la precarització dels llocs de treball, aquells sous que  no permeten sortir de la pobresa, potser seria el moment de plantejar la implantació de la renda bàsica universal. Cal veure si seria econòmicament viable en un moment de fallida econòmica. Ho diran experts, però sembla que no seria excessivament car si a canvi es poden eliminar de forma radical multitud de subvencions, subsidis, préstecs, ajudes, etc. sempre de difícil control, costosos per la burocràcia que generen, i farcits de casos de la sempre rica picaresca peninsular. Permetria, també, minimitzar l’atenció de la beneficència als més indefensos. I, això sí, dissenyar de cap a peus un nou sistema fiscal. I amb voluntat política d’eliminar-ne el frau i l’elusió.

El tema del turisme també pot ser motiu de reflexió. Volem viure en un País en que la capital sigui una mena de parc temàtic on pot esdevenir complicat ser-ne ciutadà sense trobar-se amb contínues interferències i massificació? No seria hora de trencar amb el turisme d’espardenya, el de les tres esses, el de les despedides de solter, etc. i d’optar, decididament, per un turisme cultural, de qualitat i limitat? Inevitable augmentar significativament la taxa turística. I l’argument té la seva altra cara: ens plantegem que nosaltres, com a turistes, hem de seguir viatjant a llocs molt distants de manera sistemàtica, o a ciutats visitables a cop d’avió en cap de setmana? Això és sostenible? Veure món és positiu i culturalment pot ser enriquidor, però l’abús dels vols, siguin low cost o no, per anar enviant selfies a les amistats és més aviat una frivolitat. Com a civilització no ens ho podem permetre, cal que ens ho limitem. Afegim-hi molts viatges de “negocis” i “congressos” que bé es podrien fer, sistemàticament o en part, per videoconferència. Potser que apugem, a nivell internacional, l’IVA dels viatges aeris d’acord amb l’alçada del vol i el querosè consumit…Per cert, aquest any, pel control de fronteres i per solidaritat amb els empresaris locals, estaria bé fer vacances ben a prop…

A través d’algunes eines proposades de control de la pandèmia s’ha deixat veure la facilitat amb que, des de les companyies servidores de telecomunicacions i, per extensió, de l’administració, es poden controlar els moviments, les accions, les converses, els missatges, els documents de tota la ciutadania. Si hi afegim la creixent presència de càmeres de seguretat als carrers, bancs, comerços, etc. tenim un seriós panorama propi del 1984 orwellià. Que d’altra banda, es troba ja ben avançat a la Xina, on es puntua el “civisme” és a dir, l’obediència de tothom al “Gran Germà” Xi Jinping. Encara hi som a temps de posar-hi remei i evitar, amb una adequada legislació, que deixem de ser titelles controlats a distància per esdevenir ciutadans lliures i empoderats.

Aquests són alguns dels aspectes que ens hauríem d’anar plantejant en aquests temps de canvis. Se’n poden proposar molts més, segurament. Pensem-hi tots. El que volem fer és una nova societat basada en uns altres valors.

I tot això com es fa? Per on comencem? I aixó ja ho podem fer ara i aquí? Doncs hi ha coses que, en l’àmbit personal, ja podem anar tirant, sobretot en el tema del consum responsable a nivell local i global, la pràctica de l’economia col·laborativa, la solidaritat… Ara, hi ha aspectes d’organització social, de projecte de País, de legislació, pels quals ja haureu endevinat que ens cal: ser independents, formar el nostre propi estat que pugui dir-hi la seva en el concert internacional. Perquè, ara com ara, ningú no ens sentirà ni escoltarà i difícilment podrem ser exemple a seguir ni podrem intercanviar iniciatives amb altres pobles, ni implementar-les.

Per tant, posem-nos a la feina que, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”. Cerquem el cami!

4.LA FORÇA DE LA GENT

Aquest és el secret. No n’hi ha d’altre. La força de la gent defensant les urnes. Caminant, corrent i protestant per una sentència injusta. Però també cal una eina imprescindible, perquè aquest impuls ha de ser culminat per unes institucions que proclamin la República Catalana. I cada vegada tenim més clar que l’actual classe política ja no permet anar més enllà. La por a la repressió, amb l’empresonament o l’exili dels dirigents, les eternes picabaralles entre partits per assolir el lideratge i acumular càrrecs i sous, deixant per més endavant la revolució, ens fan ser pessimistes. L’actual sistema de partits està impregnat de l’esperit del règim del 78. Ens cal fer foc nou. Per on comencem?

Aconseguir una unitat estratègica per la independència s’ha de fer des de fora dels partits: qualsevol iniciativa al respecte per part d’un d’ells és immediatament boicotada pels altres. Podem entendre la manca d’empenta del Consell per la República segurament des d’aquesta perspectiva, tot i poder-lo interpretar com una forma de Govern Republicà a l’exili.

Per tant, des d’un punt de vista electoral, no queda altra camí que implementar una opció fora del recinte dels partits. També per no acabar entrant en la seva dinàmica perversa com a màquines d’aconseguir i mantenir el poder, per fictici que sigui aquest en el nostre actual moment històric.

S’ha d’organitzar, doncs, un procediment d’acumulació de voluntats i de candidats que cristal·litzi en una opció electoral viable. Partint de zero i des de la base. Pot servir de model l’intent de “Primàries” de les darreres eleccions municipals, però ara amb vista a unes eleccions al Parlament per configurar després un Govern de la Generalitat. Perill que tots hi podem veure: en comptes de 3 opcions independentistes en tindrem 4, amb més dispersió de vots i possibles pèrdues d’escons si alguna de les llistes no obté representació, i també a l’haver-hi més cues que es perden per la llei d’Hont. I quedi clar que sense espais electorals als mitjans i, per si fos poc, silenciats també fora d’època electoral fins i tot per TV3, lògicament controlada pels partits, com ja va passar quan les consultes i altres campanyes més enllà del sistema. Per tant, caldrà picar pedra a través de les xarxes. Però aquestes són molt potents si recullen una aspiració prou compartida. Pensem en el Tsunami democràtic: prop de mig milió de seguidors en pocs dies.

En tot cas, per assolir l’èxit, aquesta opció ha de trencar radicalment amb el tarannà i maneres de fer dels partits. Si voleu més detall, podeu veure-ho en una entrada anterior d’ aquest blog:  enllaç   Però fem-ne un resum:

-Basar-se en un procés de primàries on tothom s’hi pot apuntar i, si es vol, presentar-se com a candidat. Les llistes es farien per votació popular.

-S’hauria de convidar els militants i dirigents dels partits polítics a afegir-s’hi. Però el lloc a les llistes se l’haurien de guanyar.

-Tots els candidats haurien de comprometre’s a un estricte codi ètic basat en uns principis acceptats per tothom i en uns compromisos programàtics prou amplis per suportar la transversalitat, però prou concrets per configurar un esperit republicà.

POSSIBLE CODI ÈTIC:

-Disposició personal a afrontar totes les conseqüències de les pròpies decisions, individuals o col·lectives i a no desmobilitzar la ciutadania.

Respecte a la paraula donada, a les promeses electorals, al compromís programàtic. I si s’incompleix o no s’hi veu en cor, estar disposat a dimitir o fer dimitir qui pertoqui de forma immediata.

-En els debats públics, sigui als mitjans, en seu parlamentària o com a càrrec de Govern, actitud constructiva, respectuosa amb els rivals, argumentant les diferències i, si cal, acceptant els punts de coincidència o les seves propostes en allò que puguin tenir de bo. És a dir, un tarannà que permeti veure l’esperit de servei al País, ben lluny de la picabaralla habitual.

-Compromís total d’erradicació de la corrupció a tots nivells i inflexibilitat en depurar responsabilitats polítiques, més enllà de les administratives o penals que se’n puguin derivar.

-Per evitar l’actual allunyament entre representants i representats, promoció de la proximitat entre càrrecs electes i la ciutadania pels mecanismes més diversos: atenció presencial, mitjançant la xarxa, els mitjans de comunicació de tot tipus…

-Entendre la dedicació a la política com un parèntesi en la seva trajectòria professional. S’hauria de fer públic el curriculum dels candidats a partir de la campanya electoral. Així s’aconseguiria bandejar el típic personatge que s’ha dedicat tota la vida a l’estructura d’un partit sense haver demostrat la seva vàlua en l’àmbit professional, en l’activisme social, en el voluntariat…

Limitació del temps d’exercici en càrrecs públics. Renúncia als mecanismes de les portes giratòries un cop acabat el mandat.

Compromís per la transparència. En la gestió pública i també en la campanya electoral, promocionant els mecanismes i organismes de control de tot tipus.

POSSIBLES LÍNIES PROGRAMÀTIQUES:

Compromís ferm amb la unilateralitat per assolir la independència si es superen barems de majoria absoluta en vots o escons.

-Aceptació del diàleg sempre que hi hagi garanties de bona fe i d’acceptació del principi d’unilateralitat, amb participació de mediadors internacionals.

-Valoració de la participació freqüent de la ciutadania en consultes freqüents, més enllà de les eleccions periòdiques.

-Decisió en la defensa de la llengua catalana, la seva cultura i la seva història, en un marc de respecte i promoció de les altres llengües i identitats.

-Aproximació efectiva de l’accés de tota la ciutadania a uns serveis mínims bàsics que permeten una vida digna.

-Organització de la fiscalitat, dels recursos i inversions que tendeixin clarament a la disminució de les diferències socials actuals i promoció de la solidaritat i el civisme.

-Defensa de la lliure expressió de les idees, la seva manifestació, respecte a la dissidència.

-Aposta per la diversitat com un valor a protegir, respectant les creences i opcions personals.

-Efectivitat en la consideració de la igualtat a tots nivells entre sexes i respecte a les diverses formes de viure la sexualitat.

-Promoció decidida per la societat del coneixement, la ciència i la tecnologia.

-Defensa de la privacitat de les persones enfront de les grans corporacions i empreses de comunicacions.

-Aposta rotunda per la sostenibilitat i el respecte al medi, el consum de proximitat, l’estalvi energètic i de recursos naturals.

-Catalunya com a País d’acollida i de mediació en conflictes.

Tot això, evidentment, és un llistat obert i modificable. Una simple proposta inicial.

ON ÉS LA NOSTRA FORÇA?

Aquestes propostes de codi ètic i línies programàtiques poden suportar en bona part qualsevol ideologia que vagi del centre-dreta a l’esquerra radical. Quina és, doncs, la clau de tot? Senzillament, que nosaltres imposem com a condició imprescindible per votar-los que ho facin a través d’aquest mecanisme de primàries i de decisions que vagin de baix a dalt, fora del marc actual dels partits i concretar-ho, arribat el moment, en una agrupació d’electors o registrant un partit amb aquestes característiques, amb totes les precaucions possibles. I saber trobar nous líders que es guanyin la confiança de tots nosaltres. Potser tenim al cap alguns noms, però el més important no són els líders, sinó el projecte.

Aquesta proposta tindrà èxit en la mesura que siguem un nombre prou considerable de persones que manifestem el nostre compromís irrevocable de votar només una opció independentista feta des de baix com aquesta. I sinó, abstenir-nos. I fer-ho!

Quedi clar que això és un torcebraç, un repte, entre nosaltres i l’actual classe política, i que no podem anar de “farol”. Que això és molt fort? Que pot ser que en les primeres eleccions no ens en sortim? Que acabin guanyant les forces unionistes? Dependrà de nosaltres, de la força de la gent, però sobretot, de que els partits diguem-ne independentistes vegin clarament que, ni amb la por que passi això, estiguin ben segurs que no els votarem, com acabem fent sempre. Ja veurem quina postura prenen si poden perdre, per exemple, mig milió de vots o més. I aquesta campanya l’hauríem de començar ja ara, molt abans que es convoquin les eleccions. En aquests moments disposem d’un temps que, abans del confinament, no teníem perquè les eleccions a hores d’ara ja estarien concretades.

I si les primeres les guanyessin els unionistes, tampoc seria cap drama. A nivell espanyol s’ha vist que no hi ha cap diferència entre un teòric  “gobierno de progreso” i un de dretes. I aquí, poques n’hi haurien entre un govern unionista o un d’una autonomia escarransida i sense competències. En tot cas, la força de la gent seguiria intacta.

I si aquesta proposta regeneracionista de l’independentisme acaba triomfant, llavors serà quan haurem d’empènyer els nostres dirigents a implementar la República i nosaltres a defensar-la a totes. I no tornar a casa com l’octubre del 2017.

Potser el camí que aquí es proposa no és curt i resulta un xic tortuós. Acceptem-ho. Però si algú sap d’una drecera, que ho digui i ens l’expliqui. Solucions màgiques no n’hi ha. I el moment és històricament irrepetible: Espanya està entrant en una monumental crisi econòmica i de prestigi. Ara és l’hora!

 

 

ESO LO VENCEREMOS UNIDOS? O MILLOR SEPARATS?

Els virus no entenen d’uniformes, no distingeixen un tricorni d’una boina, però entenen de barreres físiques, siguin mascaretes, bates esterilitzades, i també de fronteres infranquejables o confinaments domiciliaris i territorials.

Els virus ens volen com més “unidos” millor: així tenen més fàcil el contagi. I si és embolicats amb una bandera, millor. Com aquell que s’hi mocava!

Fet objectiu: Espanya és, a hores d’ara, l’estat  amb creixement de morts per la pandèmia més vertiginós del món. Si fos cert que les mesures són les més radicals que hi ha, per què aquests resultats tan catastròfics? S’ha superat Xina en nombre de morts i ben probablement superarem Itàlia. Què hauria passat si a la Xina, una quarta part de la població mundial, no haguessin confinat territoris?

Ës clar que si per radicals cal entendre l’estat d’alarma o d’excepció, els militars al carrer, tots els poders centralitzats en les autoritats incompetents, llavors, sí. Són els campions de la radicalitat inútil. Calia permetre la mobilitat entre territoris i la centralització i confiscació de recursos i decisions per dissimular la improvisació en l’aprovisionament de material clínic, la manca d’idees, creant un clima de por estès entre la població?. I la cirereta inicial: anunciar l’estat d’alarma, deixar que la població s’escampés per tot arreu durant un cap de setmana i aplicar-ho a partir de dilluns matí, quan tothom hagués tornat de la segona residència a ”Provincias”. De tot això se’n pot dir comportament criminal.

L’alternativa era aturar tota activitat laboral no imprescindible per combatre el virus. Confinar territorialment els brots més actius, crear una app per seguir els símptomes dels usuaris i elaborar un mapa d’incidència, apel·lar a la col·laboració ciutadana, la creativitat de sectors industrials punters, la potència investigadora de les universitats i el voluntariat del món sanitari, jubilats i estudiants avançats. Però tot això seria impensable en una població acostumada històricament al cabdillisme, a esperar que els hi resolguin els problemes els que manen, que per això hi són. I si no, a protestar. Però els tornaran a votar. Ja ho veureu.

I què me’n dieu de la vergonya infame de l’equip que té el comandament de la situació, i les rodes de premsa amb uniformes i medalles, amb llenguatge xusquero i regalimant verí respecte al MHP Torra?  Qui assessora el “Presidente del Gobierno”? Realment, aquest home, a part de ser inepte, té un control efectiu de la situació, o hi ha una bona part que li ve imposada des de més amunt? Voleu dir que no estem en una dictadura militar dirigida des de la Zarzuela i l’extrema dreta, que imposa la presència dels uniformes i la seva disseminació pels territoris desafectes? I de retop paren el cop que podia representar la publicació dels afers delictius del seu pare emèrit, una enorme crisi de la institució? Això sí, amb l’impuls de les grans empreses de l’ÍBEX, beneficiàries de tot aquest entramat.

I de passada, tenen tots els catalans confinats, sense poder-se manifestar ni circular pel carrer. I no ens creiem pas allò de que han optat per salvar l’economia en comptes de la vida de les persones. Això és un fals dilema, ja que com més es resisteixin a prendre mesures dràstiques, més s’allargarà l’epidèmia, més gran serà el nombre de morts, fins a 10 vegades més, fins i tot, i més temps i diners costarà refer el país en termes econòmics. Els governants que optaven clarament per aquesta estratègia de deixar fer, a USA i al Regne Unit, estan canviant a corre-cuita, ja que l’escalada de casos és important i la opinió pública se’ls està girant en contra. I el seu futur polític pot veure’s amenaçat.

En resum, “Ese virus lo venceremos unidos”? O millor separats? Pocs dubtes. Primer per qüestions de confinament. Segon perquè no té color haver d’escollir entre uniformes o científics. Entre improvisació o previsió. Entre confiscació centralitzada o iniciativa eficient. Entre monarquia corrupta o esperit repúblicà.

 

ENTRE EL CORONAVIRUS I EL VIRUS AMB CORONA

Estem immersos en un escenari com de pel·lícula de ciència-ficció. O de terror zombi. I quan al matí et despertes, potser encara dubtes de si ho has somniat o és ben cert que avui hauràs de seguir confinat a casa, per preservar-te a tu i als altres de possibles contagis mutus. I allò que ens semblava curiós, remot, veure per TV una ciutat amb milions d’habitants pràcticament buida, silenciosa, fantasmagòrica, resulta que es reprodueix al teu propi carrer. Sensació de mala sort, com quan agafes una malaltia greu i penses “Com és possible que m’hagi tocat a mi?”

Com hem arribat fins aquí? Algú ha actuat malament? No estàvem avisats? Encara riurem del “pangolí”? De les mascaretes dels orientals? Doncs mira, quan va tocar al nord d’Itàlia ja podíem intuir que ens arribaria ben aviat. Avui en dia no hi ha distància, per gran que sigui, que qualsevol virus no pugui fer en poques hores viatjant en avió. La globalització ja les té aquestes coses!

Bé. Si més no, durant uns quants dies el monotema ja no serà el “procés” amb totes les seves variants: que si presos polítics , que si taules de negociació… Doncs no! Ara resulta que la lluita contra la pandèmia no és sinó una variant més de la pugna entre Espanya i Catalunya. Cadascú amb el seu estil inconfusible, segons la manera de ser o el “talante” dels seus governants. Resulta que el govern d’aquí, assessorat per experts en epidèmies i lluites contra les infeccions, decreta unes accions immediates per mirar d’atacar el problema, que sembla escapar-se de les mans en alguna localitat. I els confina en un territori. I tanca escoles i proposa quedar-se a casa.

Els d’allà, en canvi, van de xulos, producte típic de la “Villa y Corte”. Com que sembla que la cadència d’infectats es descontrola, reacció: estat d’alarma, més que res perquè la gent s’alarmi i se’n vagi a passar el cap de setmana, que això dels virus ho hem de socialitzar, escampar-ho per tot arreu, perquè tots els espanyols som iguals, en la salut i en la malaltia, fins que la mort no ens separi. Això: perquè només la mort podrà separar-nos: Missatge subliminal als separatistes resilients.

Ni cas a les demandes de que tanquin el territori de la capital. Alternativa, tanquem el nostre! Ni pensar-ho. Que encara ho aprofitaríem per declarar-nos independents, actuant com un estat. Que això ja ho van viure i s’ho van prendre fatal. I a més, es notaria molt on es deixa treballar als experts i on tot es fa a toc de corneta xusquera. I això es veu fins i tot en les rodes de premsa, amb uniformes i medalles. I amb multitud d’arguments: tots darrera el “gobierno”. Tots “unidos”, pervertint el color groc en l’anunci. Però no hem quedat que a un metre de distància? També l’argument “És que el virus no entén de territoris, sinó de persones”. I a la Xina i a la Llombardia, els polítics eren analfabets, confinant províncies o regions? I des d’aquí es demana tancar fronteres per terra mar i aire. Que va! Però al cap de 24 hores, comencen per les carreteres. Però no hem quedat que no va de territoris? La qüestió és no reconèixer mai la ignorància. Amb tot això, és possible que amb una gestió tan nefasta ( retardant les decisions dos o tres dies alguns experts assenyalen que el pic de nous casos pot augmentar un 30 o 40%, suficient per desbordar el sistema sanitari ), d’aquí uns dies aconseguim ser el segon estat del món en víctimes, només per darrera de la Xina. Vaja, com amb el nombre de quilòmetres de trens d’alta velocitat. Un altre monument a la disbauxa i la corrupció “mesetaria”.

Per no parlar de la patacada econòmica que comportarà, i a la que, fins ara, no s’ha donat cap solució, a treballadors, autònoms, petits empresaris, llogaters, hipotecats… Fa por la seva resposta, perquè encara hi faran negoci els bancs, ara que els interessos són tan baixos. Com amb el FLA pel finançament de les autonomies: et faig un préstec amb els teus diners, però amb un cert interès… Les crisis sempre són una oportunitat… per als de sempre.

I passem a l’altre virus, el virus coronat, el que provoca la pesta borbònica. Curiosa coincidència. Ara que ens tenen distrets i espantats, aprofiten per deixar anar llast, perquè la corona deu ser d’or i s’ensorra. Ja era de domini públic que el Campechano era un braguetero i un comissionista. Quina família! Entre el pare, el cunyat, la germana i el nebot ultra. Ni el “Tribunal de Cuentos” ni el Suprem, ni cap altre organisme franquista no hi dirà res. L’Espanya eterna. Perquè ells seguiran cobrant comissions pel petroli que paguem religiosament, per l’armament que venen als que financen el terrorisme, perquè s’aprofiten dels negocis rendibles de les grans constructores del Bernabeu. Perquè són inviolables. Però poden violar qui vulguin. I la nostra butxaca. I la nostra dignitat. I la nostra paciència. Ni oblit ni perdó.

I a mode de conclusió inevitable. Als que podeu però no podeu, als que sou els més comuns dels comuns: Fins quan somiareu en una Espanya impossible? Com penseu redimir-la si en tant poc temps us heu tornat monàrquics, centralistes i digerits pel sistema? O només aspiràveu a la cadira? Si és així, sigueu maleïts per sempre! Perquè l’única llavor de coherència, de revolta, de dignitat, de progrés, ara i aquí, és l’independentisme de les bases. Perquè el de les altures, la meitat està agenollat i l’altra meitat, xiula.

 

 

PER UNA OPCIÓ TRANSVERSAL INDEPENDENTISTA

De moment, diguem-li “Independents per la Independència”. Però el nom no és el més important.

Context actual i motivació d’aquesta opció.

El moment actual del món polític independentista presenta una sèrie de característiques que porten a pensar si serà possible avançar cap a la llibertat si no es fa una autèntica deconstrucció i regeneració de tot el nostre sistema de partits.

Pensem, sinó, en el creixent allunyament entre la classe política i les bases més actives de la societat. Aquestes no poden entendre les lluites caïnites entre les diferents opcions, sobretot de les seves cúpules, més que entre els simples militants, per no parlar de la immensa porció d’activistes que senten una profunda aversió a apuntar-se a qualsevol partit, amb unes quotes d’afiliació realment pobres. Fa tota la impressió que, en molts casos, es defensa la cadira, el càrrec, el sou, més que el noble desig de servir la societat a la que representen.

Molts d’aquests ciutadans actius voldrien construir una única llista electoral, com l’SNP escocès. O, com a mínim, que fos possible establir una estratègia comuna per avançar cap a la independència.

Fruit de tot això han sorgit diferents iniciatives, com el moviment de “Primàries” i recentment l’anomenat “Independentistes d’Esquerres”, al voltant dels líders exiliats a Bèlgica i a l’entorn del Consell per la República.

Davant d’aquests intents de presentar noves opcions, la primera reacció ben freqüent és de preocupació, si no de desànim, doncs s’interpreta, no sense una part de raó, que això acabarà fraccionant encara més el vot independentista.

És possible que de forma immediata sigui així. Però hem de pensar més enllà de la propera convocatòria electoral. En tot cas, és inevitable opinar que cal una refundació del sistema de partits, tots ells empeltats de la realitat i els vicis sorgits del règim del 78, ideats com a eines per assolir el poder i per conservar-lo. Però hem de tenir presents algunes condicions perquè aquests intents siguin autènticament vàlids en el nostre moment, ara i aquí, i sobretot, a mitjà termini.

  • En el context actual espanyol, el poder dels partits i, fins i tot, del mateix govern central és força limitat, presoner dels poders fàctics. Encara més a Catalunya, per motius obvis.
  • Donada l’excepcionalitat de la situació a Catalunya, en un moment històric com l’actual, res no justifica la lluita entre les diferents faccions. Un minim de sentit històric i d’estat exigeix un funcionament ben diferent de la brega continuada.
  • Qualsevol intent de construir una nova opció política que tracti de concentrar el vot independentista no pot sorgir de les elits dirigents, prou enfrontades entre elles. Ha de sortir de les bases, des de fora de les seves organitzacions respectives.
  • Aquesta opció volgudament transversal ha de facilitar la integració dels dirigents i quadres dels diferents partits. Però això no serà immediat, sinó gradual, a mesura que les previsions del vot popular es vagin decantant.
  • La proposta no tindrà recorregut si no marca, des d’un principi, un canvi de tarannà radical respecte al funcionament actual dels partits, tant des del punt de vista de l’elecció popular dels seus líders a partir de llistes obertes, com de l’elaboració del seu programa i estratègies amb participació popular, i amb un codi ètic implacable en el seu funcionament.
  • Tinguem clar que això serà un procés llarg i dificultós, perquè representa una intromissió en l’statu quo, el qual dificultarà tot el que pugui l’atac al seu món. Hi haurà un buit dels mitjans de comunicació. Caldrà treballar intensament a partir de les xarxes.

En resum, la independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

Codi ètic o qüestions de principi.

-El principi fonamental ha de ser el de mantenir la paraula donada, el de complir el que s’ha promès i, conseqüentment, el de prometre només allò que s’està disposat a fer. I tot aquell que ocupi un càrrec electe, si no és capaç de ser fidel a una promesa electoral per exemple, ja sigui per haver canviat de parer o per por a les conseqüències, cal que dimiteixi, que abandoni.

-Sigui en debat electoral o en el dia a dia parlamentari o de govern, centrar-se en defensar i argumentar les pròpies posicions i propostes, més que en combatre sistemàticament les opinions del altres, com no sigui amb arguments clars i concrets. I mai fent desqualificacions o insults. I reconèixer sincerament quan s’està d’acord en alguns aspectes de les posicions i propostes dels contrincants polítics, matisant, si cal, les diferències.

-Fermesa en l’eradicació de la corrupció en totes les seves formes, sigui l’apropiació de diners, el tràfic d’influències, la concessió fraudulenta de permisos, concessions, subvencions, etc. i inflexibilitat immediata en la depuració de responsabilitats de totes aquelles persones que s’hi hagin vist implicades.

-Garantir el contacte dels càrrecs electes i representants públics amb la ciutadania, vehiculat pels més diversos mitjans: oficines d’atenció presencial, canals en línia, a través dels mitjans de comunicació, etc. valorant evitar el tradicional allunyament de la classe política de les bases.

-Limitar el temps d’exercir càrrecs polítics i valorar el currículum professional dels candidats més enllà de la seva tasca política que, essencialment, s’hauria de considerar com una etapa més de la seva vida, dedicada temporalment al servei de la societat.

-I segurament podríem afegir altres condicions, sempre en la línia de la regeneració, transparència, coherència…

Transversalitat.

En les circumstàncies actuals de rivalitat entre partits independentistes, tàctiques electoralistes i lluita pel lideratge del procés, una opció transversal només és possible si surt de les bases actives i d’un sector de personalitats històriques, líders socials i intel·lectuals que ho impulsin. Amb generositat, però sense un líder visible de bon principi. En tot cas, que s’ho guanyi pel vot popular en primàries obertes.

Aquesta transversalitat hauria d’acollir des del centre-dreta fins a l’esquerra radical. L’única condició ha de ser la de treballar per la independència, per construir, ja des d’ara, una República Catalana basada en els Drets Humans i la seva implementació dia a dia. Una societat que accepta el pluralisme com una riquesa, amb un sistema democràtic participatiu, amb un clar protagonisme de la ciutadania, la qual ha de influir a través no només del vot en les eleccions, sinó a través de freqüents debats, consultes i referèndums per prendre decisions de govern.

Estratègia d’alliberament.

El desafiament a l’estat espanyol que va representar l’octubre de 2017, tot i les nostres debilitats i dubtes, va demostrar que l’acció conjunta d’una societat activa i mobilitzada i d’uns dirigents decidits només va poder ser aturada per la violència de les forces repressores. Això va fer evident el tarannà de l’Estat espanyol, amb importants costos a nivell de credibilitat internacional. Cal tenir present que un nou repte a l’Estat com el de l’1 d’octubre de 2017 no agafaria de sorpresa a ningú, deixaria clar que el problema no és en vies de resolució i difícilment seria tolerat per la comunitat internacional.

Cal insistir en aquest camí, doncs el diàleg amb ells sempre ha estat una opció sense cap recorregut, negant la negociació, i incomplint els pactes, per petits que siguin. Internacionalment, una taula de diàleg inclina a pensar  que el conflicte està encarrilat, quan no hi res més lluny de la realitat. Unes converses o negociació sense equilibri de les dues parts, sense un mediador i sense unitat d’estratègia del nostre bàndol és un carreró sense sortida. I afirmar que “no ens aixecarem mai de la taula de diàleg” és posar-se la soga al coll: ens hi poden tenir 300 anys més.

Per això s’ha de programar una estratègia d’unilateralitat. S’han de fixar unes condicions objectives, ja sigui majoria absoluta en vots o en escons en unes eleccions al Parlament, que impliquin prendre la iniciativa per part del Govern i de la cambra i proclamar la independència de manera efectiva. Prèviament caldrà tenir preparada una estratègia que possibiliti un control del territori, amb una mobilització massiva i permanent, una decisió de resistir la repressió inevitable i ferotge, una àmplia labor prèvia de contactes internacionals que facin caure la imatge de l’estat espanyol com una democràcia exemplar, que visibilitzi que és una continuació de la dictadura franquista que, encapçalada per la família comissionista, ocupa la cúpula judicial, les forces policials i militars, les empreses que tenen fagocitats els recursos públics i la majoria dels mitjans de comunicació.

En tot cas, els nostres càrrecs públics han d’estar disposats a tot. I difícilment es pot exigir a persones joves, amb una vida per davant i amb responsabilitats familiars evidents. Perquè no ens enganyem: no tenim garantit al 100% l’èxit de la nostra revolta.

Línies programàtiques mínimes.

És evident que amb una proposta transversal com la que es pretén no es poden concretar determinadas posicions polítiques que, òbviament, seran diferents i, fins i tot oposades, entre diverses parts de l’espectre polític que la contenen i que hauran de tenir la seva diferenciació i disputa un cop assolida la independència. Però sí que hi ha un bon gruix de principis republicans fàcilment consensuables en el sentit de governar per a fer-ho possible o, si més no, per a apropar-s’hi:

-Aproximació efectiva de l’accés de tots els ciutadans a uns mínims bàsics: dret a l’habitatge, al treball mínimament estable, a unes remuneracions i sistema de pensions que permetin una vida sense angoixes. Dret a una educació pública de qualitat i a una sanitat universal.

-Dret a la lliure expressió de les idees, a la manifestació activa, a la vaga. Igualtat efectiva entre homes i dones, a tots nivells. Màxim respecte a les creences ideològiques i religioses des d’una societat laica. Reconeixement i protecció de les diferents formes de viure la sexualitat.

-Des de la perspectiva històrica del Poble Català i la persecució a que han estat sotmeses durant segles la seva llengua i la seva cultura, aposta decidida per la protecció i potenciació del català en tots els àmbits com a llengua pròpia i eix vertebrador del País, tot respectant i valorant l’ús i domini de les altres llengües nadiues dels ciutadans, especialment del castellà. Dedicar recursos a potenciar les manifestacions culturals, entenent que l’accés a les diferents formes de cultura, inclosa la pràctica de l’esport, ajudaran a assolir una societat més feliç, madura i crítica.

-Aposta decidida per una societat del coneixement, impuls a la investigació científica bàsica i aplicada, sempre sota la mirada del debat ètic en tots aquells camps que poden qüestionar la dignitat de la persona. Respecte a la privacitat personal, avui en dia seriosament compromesa per les tecnologies de la comunicació i les seves grans empreses.

-Pel que fa a l’organització social respecte a l’eix dreta-esquerra i del paper de l’Estat en la seva regulació, només es pot concretar que cal una fiscalitat progressiva, que serveixi per compensar i disminuir les desigualtats i una penalització exemplar del frau en totes les seves variants. També combatre amb eficàcia les posicions abusives de les grans multinacionals respecte a les petites i mitjanes empreses.

-La societat catalana farà una aposta irreductible per la sostenibilitat i el respecte al medi ambient i la seva conservació, potenciant el consum de proximitat, l’economia circular, els bons hàbits en la minimització de recursos i residus, l’estalvi energètic i no acceptant el creixement econòmic com un valor en si mateix.

-Des de la perspectiva de la futura República Catalana en el concert internacional, i continuant una tradició fruit de ser un lloc de pas, amb una  tendència a la negociació i al pacte, definir-nos com un poble d’acollida, apostant pel dret universal de les persones a cercar llocs per viure lliures i en pau. Catalunya com a ens promotor de la pau, de la pacificació, la  mediació i la negociació en els conflictes internacionals.

No està de més repetir-ho: la nostra independència serà una revolució a nivell estatal, però també a nivell de casa nostra. O no serà.

 

POT SER UN CAMÍ POSSIBLE?

Constatacions  de l’actualitat.

Les nostres institucions estan absolutament bloquejades per la repressió i la classe política, amb els partits dividits pel que fa a l’estratègia a seguir per l’independentisme. Fins i tot n’hi ha que, d’una manera més o menys clara, proposen un retorn a l’autonomisme, pactes amb el govern espanyol i retorn a la tàctica de peix al cove.

El nivell de militància i de mobilització dels partits polítics és força baix, res a veure amb la capacitat de convocatòria de les entitats, plataformes i iniciatives de la societat civil. Però els que acaben governant, o si més no ocupant càrrecs, són els partits.

Tot el que no faci la ciutadania mobilitzada no ho farà ningú. Però també se sent frenada per la repressió: la presó, fiances o multes desorbitades i violència contra els manifestants.

La qüestió que més adhesió popular genera és el suport als presos polítics, no tant la defensa del dret a l’autodeterminació i menys encara la reivindicació de la validesa dels resultats de l’1 d’octubre. Potser hauria de ser just a l’inrevés, però en general, a moltes persones els pesa més el sentiment que el raonament, la imatge d’un infant mort a la platja que les xifres esfereïdores de morts al Mediterrani.

Propostes per avançar cap a la independència.

Ara com ara, l’única manera de seguir avançant és a través de moviments sense cap visible, aprofitant les xarxes socials, però amb el perill que representa que puguin ser promoguts o controlats pels partits polítics i que s’acabin desactivant quan els convingui. I cal ser conscients que l’actual Govern i Parlament estan en un carreró sense sortida, atemorits per la repressió i agafats a una cadira irrellevant, però substanciosa.

Per això cara a unes properes i inevitables eleccions al Parlament, cal pressionar per tots els mitjans els partits independentistes, tot i que ja sabem que és molt difícil moure’ls. L’objectiu ha de ser que adoptin una estratègia unitària i d’acord amb la seva definició a favor de la nostra llibertat. Fem impossible un hipotètic govern “tripartit de progrés”, reedició d’aquells que no ens van portar enlloc.

Davant d’això, hi ha dues alternatives. A) Es produeix una massiva inscripció dels ciutadans mobilitzats als diferents partits, cadascú segons la seva proximitat ideològica, i mirar de canviar-los des de dins. B) Es crea un nou partit, una agrupació d’electors, o un moviment tipus Primàries com a les municipals, trencant esquemes respecte al funcionament de les actuals formacions pel que fa a la construcció del programa polític, l’elaboració de llistes, l’elecció de càrrecs, la transparència del seu finançament, la llibertat de vot dels seus representants al Parlament, etc.

En qualsevol cas, això no es fa d’avui per demà, és una estratègia a mitjà termini, però ens hi hem de posar, ja. Per un camí o per altre. O per tots dos alhora.

I com que la Independència no la proclamarem des del carrer, sinó des del Parlament i amb un Govern que l’executi, és evident que al capdavant s’hi ha de posar gent decidida a tot. D’on treurem els candidats? Qui està decidit a sacrificar-se personalment pel País? Segur que en trobarem, i una possible aposta és, entre d’altres, per gent gran: gent que ja no ha de pujar fills petits, que no té una llarga vida per davant. Gent forjada en la resistència de l’antifranquisme, de les lluites i convulsions de la “transició modèlica” o de la insubmissió contra el servei militar…una diguem-ne “gerontocràcia”, persones que no tenen necessitat d’escalar, que ja estan de tornada de moltes coses, que no pretenen ser els protagonistes, sinó que pensen, generosament, quin País i quin planeta deixaran als seus fills i néts. Que és, en definitiva, en el que haurien de pensar els polítics mereixedors de tal nom, els servidors de la cosa pública.

L’objectiu, la condició necessària, però no suficient, és aconseguir la majoria absoluta en vots i en escons. I després, fer el pas endavant que tots desitgem amb una mobilització massiva i sostinguda. Tal com se li va escapar a algun polític unionista en un moment de feblesa, “no està clar que l’estat pugui repetir impunement una segona actuació com la de l’1 d’octubre” sense que saltin totes les alarmes internacionals. Llavors, a Europa els va agafar de sorpresa. Ara ja no. Però, això sí: hem de creure en nosaltres mateixos, estar-ne convençuts i no “anar de farol”.

I si no ho aconseguim a la segona, serà a la tercera. Però serà!

CURIOSITATS DEL PAS DELS ANYS

Situem-nos just a l’any 1900, darrer del segle XIX. Un any molt suggeridor. Anem avançant ara fent salts de 39 anys:

1939: Entrada de Franco a Barcelona, final de la guerra incivil i inici d’una dictadura que portaria mort, repressió, sotmetiment de Catalunya i manca de drets humans a casa nostra i a la resta de l’estat. Fixem-nos, però, que van ser necessaris 3 anys, des del 1936 en què es va iniciar la revolta militar, per culminar el seu domini.

Avancem 39 anys més, 1978. Comença un règim, teòricament una democràcia formal, després de ser aprovada en referèndum una constitució ara sacralitzada, però redactada sota la pressió dels sabres. També en aquest cas podem veure que van caldre 3 anys, des de la mort del Dictador el 1975, per trobar el desllorigador del seu llegat lligat i ben lligat. I en el qual ens trobem, encara, entortolligats.

Un nou període de 39 anys. I ens trobem al 2017. Tots recordem el referèndum del 1r d’octubre, la República no exercida i el despertar de la repressió pura i dura contra els catalans, per atrevir-nos a fer tremolar els fonaments de l’estat. Constatem què va passar 3 anys abans, el 2014, amb la consulta no referendària del 9N: potser ara ens pot semblar anecdòtica però, en el seu moment, ens va emocionar i va començar a posar en alerta el costat fosc de la força, que no ha deixat d’acompanyar-nos.

I prou per ara, ja que amb 39 anys més ens plantaríem al 2056 i el futur no és pas escrit.

A tall merament anecdòtic, desenvolupem cada període de 39 anys en tres trams de 13 i fixem-nos amb alguns fets que hi varen destacar i que poden servir-nos de fites que emmarquen l’evolució històrica:

1952: Celebració a Barcelona del Congreso Eucarístico Internacional, cim del nacional-catolicisme de la dictadura. 1965: es redacta la Llei Fraga que s’aprova l’any següent, amb la qual, es canvia la censura prèvia a la premsa per l’autocensura. També és l’any del concert dels Beatles a Barcelona. Signes d’una tímida obertura del règim.

Ja en el postfranquisme: 1991 Moment àlgid del rock català, amb un històric concert al Palau Sant Jordi, amb rècord europeu d’assistència en un recinte tancat. També és inevitable pensar en com s’ultimaven detalls d’uns Jocs Olímpics que varen representar una descoberta de Barcelona en l’aparador mundial de les ciutats.  2004: A part de l’inefable Fòrum Internacional de les Cultures, sí que convé destacar els atemptats de Madrid que posen de relleu l’esclat de la mentida com a arma política i del mòbil com a eina de combat. I perquè no: primeres passes del tripartit, que portaria un nou estatut i l’origen de la nostra revolta contra un neofranquisme autoritari i embogit.

Tot això està molt bé. Però no deixa de ser voler lligar fets històrics amb dades numèriques. I, sobretot, no ens ha de fer caure en la creença que les revolucions es produeixen indefectiblement, per sí soles. Hem de ser nosaltres els que hem d’empènyer perquè els canvis s’accelerin. Si serveix d’estímul, començarem un any rodó, 2020, que alguns pronuncien com a win-win. Suggeridor.

I a més, farà 3 anys del 2017. Potser que en recollim els fruits, sembrats amb valentia popular durant una tardor calenta…