De Sants estant

Primer aclarim conceptes: No era normalitat la d’abans del confinament, ni serà normalitat el que vindrà després. Al menys, no era ni serà normalitat democràtica, en un estat empantanegat en el franquisme més recalcitrant. Entre d’altres, amb la resurrecció del concepte de província, la lluentor de les medalles guanyades en mil batalles desconegudes, com no sigui la de l’1 d’octubre, la usurpació de funcions transferides, la confiscació de materials sanitaris, la compra de gangues a preu de tòfona, el cabdillisme dels inútils, el diàleg unidireccional, les togues endogàmiques, etc. etc. etc.

I anem al tema que ens ocupa. En el projecte del Gobierno en quina fase de “desconfitament” es parla de quan ens podrem manifestar? Ho heu vist en algun esborrany? O és que el dret a protestar se l’ha endut el virus?

Perquè potser caldria recordar que el dret de manifestació és un dels més sagrats. I el dret a la vida, el que més. I aquest l’han trepitjat amb una política imprudent, dubitativa, de nen malcriat i irresponsable. D’això també cal parlar-ne. Carregar-se l’estat de les autonomies per acabar tenint el rècord mundial de morts en relació a la població és tota una fita. Els podríem aplicar la dita adaptada: “L’eficàcia em persegueix, però jo soc més ràpid”.

El moment per manifestar-nos el deduirem per pura lògica. Quan es puguin fer reunions en cases o espais tancats per exemple, de fins a 10 o 30 persones, més segur serà fer reunions a l’aire lliure, al carrer i a les places, de 10 o 30 persones, mantenint les distàncies de seguretat… I en podem organitzar vàries, amb convocatòries separades per 10 o 15 minuts.

Quan es puguin fer funcions en un teatre de 500 persones ocupant la meitat de les localitats, igualment podrem fer manifestacions de 250 persones. Això sí, amb mascaretes, guants, escafandres i el que faci falta i ben distanciats els uns dels altres. A canvi, que els mossos o els repressors de torn, vagin separats també per les distàncies de seguretat adients i limitats en nombre, igualment. I amb mascaretes, guants, escafandres i tota la parafernàlia. I que no se’ns apropin a menys de 2 metres.

I quan es puguin omplir camps de futbol, en fotem una de grossa, no? I no patim pas: encara que siguem un milió, per a la guàrdia urbana no arribarem a 100.000. Total, un Camp Nou…

I quins seran els motius de les nostres manifestacions? Doncs a part de les habituals: llibertat de presos i exiliats, independència, república, fora la injustícia espanyola, els catalans no tenim rei amb maletí, (ni sense)…. hi podem afegir el d’exigir que el Presidente del Gobierno de España sigui jutjat per homicidi múltiple per imprudència. I això essent molt benèvol, ja que sabia perfectament que, prenent unes altres mesures que se li van demanar (no cal ara fer-ne un llistat)  s’haguéssin salvat moltes vides, de catalans i d’espanyols, segurament més de la meitat. Poca broma. Mireu estats com Portugal, Alemanya… I encara no s’ha acabat.

I sobretot, que cap formació que respecti el concepte d’autodeterminació, si te dignitat,  no li torni a donar mai més cap mena de suport. De passada, li podem demanar a l’ínclita alcaldessa de Barcelona que ens doni un cop de ma i que els seus amics al Gobierno, entre gripau i gripau que es van empassant, hi facin alguna cosa. Tampoc no cal que ella ens organitzi una mani als terrats, amb els nostres diners…

A més a més, vigilem que la sortida de la crisi no l’acabem pagant els de sempre. Cal que els bancs tornin tot el que ens varen robar. I que els diners d’Europa arribin a qui els necessiti i no es vagin repartint per la llotja del Bernabeu i fent via cap els bancs de Suïssa o Panamà. I quan hagin de rescatar Espanya, a veure si sabem jugar les nostres cartes internacionalment. Que nosaltres, a canvi de ser lliures, tornarem la part del deute que ens correspongui. I, sense l’espoliació que patim ara, encara ens sobraran diners…

Ens veurem als carrers!