POT SER UN CAMÍ POSSIBLE?

Constatacions  de l’actualitat.

Les nostres institucions estan absolutament bloquejades per la repressió i la classe política, amb els partits dividits pel que fa a l’estratègia a seguir per l’independentisme. Fins i tot n’hi ha que, d’una manera més o menys clara, proposen un retorn a l’autonomisme, pactes amb el govern espanyol i retorn a la tàctica de peix al cove.

El nivell de militància i de mobilització dels partits polítics és força baix, res a veure amb la capacitat de convocatòria de les entitats, plataformes i iniciatives de la societat civil. Però els que acaben governant, o si més no ocupant càrrecs, són els partits.

Tot el que no faci la ciutadania mobilitzada no ho farà ningú. Però també se sent frenada per la repressió: la presó, fiances o multes desorbitades i violència contra els manifestants.

La qüestió que més adhesió popular genera és el suport als presos polítics, no tant la defensa del dret a l’autodeterminació i menys encara la reivindicació de la validesa dels resultats de l’1 d’octubre. Potser hauria de ser just a l’inrevés, però en general, a moltes persones els pesa més el sentiment que el raonament, la imatge d’un infant mort a la platja que les xifres esfereïdores de morts al Mediterrani.

Propostes per avançar cap a la independència.

Ara com ara, l’única manera de seguir avançant és a través de moviments sense cap visible, aprofitant les xarxes socials, però amb el perill que representa que puguin ser promoguts o controlats pels partits polítics i que s’acabin desactivant quan els convingui. I cal ser conscients que l’actual Govern i Parlament estan en un carreró sense sortida, atemorits per la repressió i agafats a una cadira irrellevant, però substanciosa.

Per això cara a unes properes i inevitables eleccions al Parlament, cal pressionar per tots els mitjans els partits independentistes, tot i que ja sabem que és molt difícil moure’ls. L’objectiu ha de ser que adoptin una estratègia unitària i d’acord amb la seva definició a favor de la nostra llibertat. Fem impossible un hipotètic govern “tripartit de progrés”, reedició d’aquells que no ens van portar enlloc.

Davant d’això, hi ha dues alternatives. A) Es produeix una massiva inscripció dels ciutadans mobilitzats als diferents partits, cadascú segons la seva proximitat ideològica, i mirar de canviar-los des de dins. B) Es crea un nou partit, una agrupació d’electors, o un moviment tipus Primàries com a les municipals, trencant esquemes respecte al funcionament de les actuals formacions pel que fa a la construcció del programa polític, l’elaboració de llistes, l’elecció de càrrecs, la transparència del seu finançament, la llibertat de vot dels seus representants al Parlament, etc.

En qualsevol cas, això no es fa d’avui per demà, és una estratègia a mitjà termini, però ens hi hem de posar, ja. Per un camí o per altre. O per tots dos alhora.

I com que la Independència no la proclamarem des del carrer, sinó des del Parlament i amb un Govern que l’executi, és evident que al capdavant s’hi ha de posar gent decidida a tot. D’on treurem els candidats? Qui està decidit a sacrificar-se personalment pel País? Segur que en trobarem, i una possible aposta és, entre d’altres, per gent gran: gent que ja no ha de pujar fills petits, que no té una llarga vida per davant. Gent forjada en la resistència de l’antifranquisme, de les lluites i convulsions de la “transició modèlica” o de la insubmissió contra el servei militar…una diguem-ne “gerontocràcia”, persones que no tenen necessitat d’escalar, que ja estan de tornada de moltes coses, que no pretenen ser els protagonistes, sinó que pensen, generosament, quin País i quin planeta deixaran als seus fills i néts. Que és, en definitiva, en el que haurien de pensar els polítics mereixedors de tal nom, els servidors de la cosa pública.

L’objectiu, la condició necessària, però no suficient, és aconseguir la majoria absoluta en vots i en escons. I després, fer el pas endavant que tots desitgem amb una mobilització massiva i sostinguda. Tal com se li va escapar a algun polític unionista en un moment de feblesa, “no està clar que l’estat pugui repetir impunement una segona actuació com la de l’1 d’octubre” sense que saltin totes les alarmes internacionals. Llavors, a Europa els va agafar de sorpresa. Ara ja no. Però, això sí: hem de creure en nosaltres mateixos, estar-ne convençuts i no “anar de farol”.

I si no ho aconseguim a la segona, serà a la tercera. Però serà!

2 pensaments a “POT SER UN CAMÍ POSSIBLE?

  1. Joan, obres el desè paràgraf dient «L’objectiu, la condició necessària però no suficient…», quan un objectiu o és incondicional o és un mitjà, un esglaó, un pas, una baula d’una cadena.
    L’objectiu tàctic és guanyar les eleccions amb una superioritat inapel·lable (cap altra suma d’opcions la pot amagar o negar). I a la vegada hem de guanyar eleccions per majoria per enllestir l’objectiu estratègic de la nostra independència.
    Segur que volies dir una cosa de semblant. Gràcies per posar per escrit les teves reflexions

Respon a Rubén Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *