QUE S’HAN BEGUT L’ENTENIMENT?

El proper dia 22 de juliol començarà al “Congreso de los Diputados” la sessió d’investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez, per mirar d’aconseguir els vots necessaris per esdevenir president del “Gobierno”.  Tots aquests mesos que han passat des de les eleccions de finals d’abril els ha dedicat a anar desfullant la margarida, pidolant el vot o l’abstenció d’uns i altres. Però des de la prepotència i sense oferir res a canvi. I està per veure com acabarà el tema. És clar que els poders fàctics el que desitgen és un govern de coalició PSOE-Ciudadanos. I l’alternativa és un govern teòricament d’esquerres, amb els de Podemos. Però calen més vots, potser els dels partits minoritaris i la possible abstenció dels independentistes catalans. I això, amics meus, és com esmentar el dimoni.

I com s’ho plantegen aquests? Doncs de manera confusa, poc clara. Esperant un gest, unes promeses? Sobre els presos? Sobre una possible sortida al conflicte? Sobre unes millors inversions i deixar de controlar amb ma de ferro qualsevol iniciativa del nostre Govern o del Parlament? No se n’adonen que donar suport a la moció de censura a Rajoy a canvi de res va ser una autèntica tonteria? I que potser hagués sigut millor no secundar-la?

I aquí és on molts de nosaltres comencem a posar-nos les mans al cap. Però és que se’n pot esperar alguna cosa de les seves promeses o simples insinuacions de gestos? Que no ens han pres el pèl prou vegades? Una més?  Però que no és prou clar que som un país ocupat, sense cap mena d’autogovern, sotmesos a una repressió incessant? Que la mateixa autonomia s’ha acabat? Com es pot confiar ni negociar amb els botxins?

La conclusió evident és que els nostres diputats allà només hi han de fer un paper: practicar una política obstruccionista que faci, fins allà on es pugui, Espanya ingovernable. I si cal tornar a fer eleccions, doncs tant de bo. Només des de la seva debilitat tindrem més possibilitats de reeixir en la nostra lluita. I sobretot, no ens creguem que amb els socialistes al poder les coses seran millor que amb el triunvirat de la dreta. Tant li fa si t’apunyalen de cara o per l’esquena.

I el més preocupant de l’actual situació política a casa nostra no és el que facin allà, que també, sinó el que estan fent aquí amb les lluites caïnites entre partits independentistes, pactant amb altres formacions en molts ajuntaments per una mena d’incomprensible rebequeria, com dient “Tu vas començar…Doncs ara m’hi torno”. I la traca final, fins ara: el pacte per la Diputació de Barcelona. Però, que s’han begut l’enteniment? Com poden justificar aquestes decisions?

Sembla que ja ha arribat l’hora de que la societat civil mobilitzada mogui fitxa, segurament amb la participació de bona part de les bases del mateixos partits, i es planti davant les seves respectives seus per dir que ja n’hi ha prou, que no deixarem que puguin malmetre tot l’aconseguit fins ara, que reclamem unitat d’acció. I que, si no es veuen en cor d’anar més enllà, potser que s’apartin i deixin pas a una nova fornada de líders. Fins i tot a unes noves organitzacions, si és que les carrosseries dels actuals partits està tan rovellada que ja no surt a compte reparar-les.

Quan comencem a assetjar-los? Tenim pressa. Potser encara hi som a temps. En aquest moment, el perill més gran és la debilitat interna. I els nostres enemics, els taurons, ensumen sang…

Ens veiem davant les seus dels partits. Cadascú amb la seva pancarta. Alguns suggeriments:

“JA N’HI HA PROU!  UNITAT”

“PROU DE PACTAR AMB ELS BOTXINS”

“O AVANCEU O US APARTEU”

“PEDRO SÁNCHEZ: NI AIGUA”

“UNITAT ESTRATÈGICA”

“LA MILLOR JUGADA MESTRA ÉS LA UNITAT”

“LA BASE S’EIXAMPLA AMB LA UNITAT I LA LLUITA”

Etc. Cadascú és responsable del contingut de la seva pancarta. El poble és savi i en sabrà trobar de millors. Però, sobretot, no caiguem ara nosaltres en el partidisme: cadascú, individualment, hauria d’equilibrar el temps que dedica a plantar-se davant de cada un dels dos partits independentistes majoritaris. Res de fílies i fòbies. A més, les respectives seus són molt properes. I més endavant, també haurem d’anar davant del tercer partit, que ha participat en alguns pactes vergonyants i ha adoptat actituds ben discutibles.