EL JOC DEL MONOPOLY I LA FLETXA DEL FUTUR.

Fa bastants anys, amb uns amics, havíem jugat al Monopoly, aquell joc de sobretaula, amb els carrers, estacions, aparcaments, presons, companyies de serveis d’una ciutat.  S’hi podien anar construint cases i hotels i fer pagar per passar-hi. El joc, indefectiblement, acabava amb un jugador, que era el propietari de tot, i els altres, completament arruïnats. Un joc que, sempre he pensat, és força didàctic.

Em va venir al cap l’altre dia en llegir una editorial de l’admirat Vicent Partal, aquí sobre el recent informe d’Oxfam-Intermón 2019  aquí  relatiu a la creixent desigualtat en el món i l’acumulació de riquesa cada vegada en menys mans. La dada més cridanera és que la fortuna de les 26 persones més riques del món equival a la “riquesa” de la meitat més pobre de la humanitat, uns 3.800 milions de persones. Hi surten el nom de les 26. I la dada més preocupant: l’any passat per fer aquesta equivalència calia comptar amb la riquesa de 43 persones. Preguntem-nos, i l’any vinent, quants? El món és com un immens joc del Monopoly? Com hem arribat fins aquí?

Cal tenir present que possiblement no hi surtin tots els més rics. Potser només els qui ho declaren. Hi ha xeics, banquers, monarques, que no els veig per enlloc.

Una malsana curiositat em va dur a consultar a la Wikipedia sobre les empreses i negocis d’aquests multimilionaris de la llista dels 26. Poques sorpreses. Els primers, per ordre: els propietaris d’Amazon, Microsoft, Berkshire, Louis Vuitton/Dior, Facebook/WhatsApp, Zara, Oracle, Google… També banquers, immobiliàries, grans cadenes d’establiments, casinos…

La constatació, evident, és que la majoria de nosaltres som clients de moltes d’aquestes empreses. Si ho comentem amb algú, potser ens direm que no hi ha marxa enrere, que comprar per internet i que t’ho portin a casa, que fer servir les xarxes socials i la missatgeria instantània, que usar un cercador, això és el futur. Segur? El futur no és una fletxa de la qual no podem decidir en absolut la direcció que prendrà? Perquè el canvi climàtic també és el futur. I és el que desitgem per a les noves generacions? Espantós. Amb la nostra comoditat immediata i manca de consciència de l’endemà, estem comprometent la vida dels que ens segueixin. I ja posats a fer-la grossa, a veure si aconseguim que ens allarguin la vida i ens proporcionin la immortalitat, i no cal que neixin nous infants. Tancaríem el cercle!  Només amb una interessant conclusió: nosaltres seriem les nostres pròpies víctimes del futur que hauríem decidit.

Tornem a la realitat. Hem pensat mai quan fem una compra per la xarxa i ho rebem a casa, tots els mecanismes que desencadenem? D’on venen els productes? Milers de km de transport? Quants intermediaris hi ha? Com es poden aconseguir uns preus tan ajustats? Quina multiplicació d’embalatges creem? Quines condicions de treball té el pobre camàlic que ens ho puja fins a casa? Quins problemes de circulació a la ciutat creen els milers d’encàrrecs a repartir? Quin desert de petits comerços s’escamparà per la ciutat?. Potser no tot és tan negatiu, però… voleu dir?

I pel que fa a les eines informàtiques, som conscients que les nostres recerques, preferències, compres, consultes, moviments, despeses, converses, queden convenientment enregistrades per aquestes empreses que, si cal, no tindran cap recança a passar-les al primer govern autoritari que els pressioni? Que ens hem venut la nostra intimitat per una immediata comoditat?

Tornem a la fletxa del futur: cap a on l’enfoquem? Hi ha alternatives? A què hem de renunciar? I jo, personalment, hi puc fer res?

Doncs sí. I molt. També pel que fa al canvi climàtic, que ara deixarem de banda. Sabem que hi ha programes i eines informàtiques de codi obert, creats de manera col·laborativa, alternatius als que fem servir i que tenen un plus de seguretat i confidencialitat? Quan hi ha competència d’empreses  de serveis, provem de no triar mai la més potent per no desequilibrar més la balança? Mirem si n’hi ha que siguin cooperatives, que no poden ser absorbides pel peix més gran i que la seva prioritat no sigui repartir beneficis? Valorem el tracte personal amb el botiguer del barri, creant xarxa comercial i humana? Doncs anem defensant aquests criteris entre els nostres familiars, amics i coneguts. I, encara que haguem de pagar una mica més per segons què, voleu dir que, a la llarga, no estalviarem impostos per haver d’atendre mesures socials destinades a tots aquells que siguin rebutjats pel sistema?

I, evidentment, una lluita que no podem oblidar: si aquestes grans fortunes galàctiques i altres de no tan enormes, paguessin una mica més d’impostos, s’acabarien en bona part molts dels problemes de misèria del món. Es clar que això aniria lligat al control de la corrupció dels governs i organismes receptors. Uf! Que complicat!

Però tenim veu i vot. I memòria. I, sobretot, el compromís personal, el dia a dia. Ens hi posem? O esperem a fer tard, com en tantes altres lluites crítiques, com, per exemple, en el tema del canvi climàtic?

 

CATALUNYA, UN GUETO MEDIÀTIC.

L’espectable lamentable d’aquesta setmana al Parlament extremeny, on es va aprovar una proposta contra Catalunya, exigint l’aplicació del 155, el control de TV3 i la castellanització de l’escola, entre d’altres minúcies, mostra que tots els qui el van aprovar són una immensa majoria de la cambra i, per tant, dels seus votants. Ho van fer el  PP ( dreta franquista )   C’s ( dreta mentidera ) i PSOE ( dreta histriònica ). I, segurament, no serà el darrer parlament autonòmic que es pronuncia en aquest sentit. Recordem fa poques setmanes que a la campanya electoral andalusa el tema recurrent eren els atacs a Catalunya, i que la sultana destronada va atribuir la seva derrota a no haver furgat prou en aquesta qüestió.

La conclusió a la que qualsevol marcià acabat d’aterrar arribaria és que aquestes comunitats no tenen problemes per resoldre a casa seva. Potser trobarien aberrant saber que uns i altres tenen un índex d’atur aproximat del 25%, i del 50% si ens referim al juvenil. I es preguntarien, com és que la gent no surt a assaltar els supermercats per sobreviure? Que no els cal? Que la collita de l’oliva anava mancada de mà d’obra? I com és que la dreta falangista s’oposa a la immigració que faria aquesta feina? I quina relació té tot això amb els atacs a Catalunya? Cap? Curiós, ben curiós…

Com s’ha arribat fins aquí? Per què aquestes mostres d’agressivitat, que es repeteixen i es repetiran en molts altres territoris peninsulars? Per què aquest “A por ellos” generalitzat? On és la població progressista? On és la intel·lectualitat que admirava Catalunya durant la transició, que llavors era el motor de la democratització, del progrés, de la lluita pels drets civils?

Aquest desert cívic en què s’ha convertit l’Estat és una obra planificada de fa anys. Potser en forma larvada, però a punt d’eclosionar amb la primavera independentista. Hi té molt a veure l’ambient hostil creat a l’entorn de l’Estatut amb la recollida de signatures en contra. La rigidesa absoluta davant el possible dret a decidir va fer saltar totes les alarmes. La democràcia formal, la transició modèlica es converteix en un simple decorat, quan per damunt de les lleis, de la democràcia, de la justícia, de l’ètica, del sentit comú, hi ha la sagrada unitat de la Pàtria. I per defensar l’indefensable s’hi val tot:  la violència física, els escamots ultres, les mentides contínues sobre les famílies que no es parlen, la fractura social, la persecució del castellà, que si els catalans s’ho volen endur tot, que si són uns privilegiats…De tota manera, costa d’acceptar que, en un món amb tants canals de comunicació, xarxes socials, diaris electrònics, etc. la immensa majoria de la població hagi engolit acríticament el missatge monocolor.

S’ha creat un relat quasi únic, convertint Catalunya i les seves institucions en una mena de gueto mediàtic contra el qual es pot dir tot, es pot mentir tant com es vulgui, es pot enviar la policia, els jutges, el tribunal de comptes, l’espionatge d’estat, les clavegueres més infames.

De tota manera, no se’ls acut interrogar-se de per què volem volar lliures una fracció majoritària dels catalans? No són conscients de la seva pròpia contradicció si ni ells ens consideren espanyols? No veuen que estan cavant una fossa immensa, sense retorn possible? Qui deixarà de ser independentista després de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors? Són conscients que l’Espanya de les autonomies s’ha acabat, que els diferents governs i parlaments no són més que terminals de la carcúndia madrilenya i de la seva corrupció sistèmica? Que si no fos per Catalunya no s’hauria inventat el cafè per a tots, fins i tot per a aquells a qui no els agrada el cafè i que amb uns “vinillos” en tindrien prou? Això sí, ara no  renunciaran a les seves institucions perfectament inútils i doblades de les centrals, perquè representen molts càrrecs, molta menjadora per tant poca feina.

I curts de mires, no se n’adonen que Espanya està podrida, que no té cap projecte com a país, que la descentralització és contra-natura, que està endeutada fins al capdamunt, que el sistema de pensions no és viable, que sense immigració no és sostenible, que la perpètua subvenció s’ha acabat, que no és un país pobre sinó explotat pels de sempre, que s’han posat en un carreró sense sortida. Perquè, creieu-me, si arribessin a aniquilar-nos, a assimilar-nos, i actuéssim com ells, l’ensulsiada seria conjunta i total.

I estiguem segurs que això no serà així. Mai hem estat tan a prop d’aconseguir la llibertat. I aprofitarem la combinació de les seves greus errades i de les nostres fortaleses per aconseguir-ho.

 

 

ELS PRESSUPOSTOS ESTATALS I LA MARE QUE ELS VA PARIR.

El “Gobierno” del PSOE pressiona els nostres partits independentistes que li aprovin els pressupostos i ensenya el fantasma del tripartit neofranquista per espantar-los. Amenacen: “O nosaltres governem  o ells tornen!” Però aquesta cançoneta ja ens la sabem.

El més greu és que, per seduir-los, els promet complir, per primera vegada, amb la  disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, que obliga a destinar a la comunitat el mateix percentatge de la inversió territorialitzada de l’Estat que el pes de l’economia catalana en el PIB espanyol (entorn del 18%). Hem d’aclarir que, normalment, aquest percentatge d’inversió pressupostada s’ha mogut, més o menys al voltant del 8 a l’11%. Bona rebaixa!

Però encara hi ha més per afegir. Ja sabem que una cosa són els pressupostos i l’altra  el seu compliment efectiu. Aquest, els darrers anys s’ha mogut, a Catalunya, entre el 56 i el 80%. Cal comentar que en algunes CCAA el percentatge de compliment ha sigut per sobre del 100 %, fins al 130%, per exemple. Curiós, oi?

Resumint: no us marejo més amb xifres. ( Podeu cercar-ne si teniu una curiositat malsana i prou estoc de valeriana a casa )  O sigui, que sobre uns pressupostos molt per sota del previst en l’estatut momificat, a més a més hi ha la rebaixa de la seva realització efectiva. És com si ets botiguer, tens un article que val 100 €, el rebaixes a 60 i, finalment, només te’n donen 40!  Ui, sí! I ara, si voleu, parlem de retallades…!

I ara ve el més bo. Aquesta disposició d’una llei orgànica com l’Estatut, no s’ha complert mai. I ara ens l’ofereixen. I la pregunta és: però els successius governs de l’estat, no són els que prediquen que les lleis hi són per complir-les? De veritat? I cap alt tribunal no els ho ha retret? I ens podem creure que això sortirà realment als pressupostos? I encara millor, algú és prou crèdul, llençant tots els lliris a mar, que compliran el que s’hi digui? Però, que no sabem que són uns mentiders compulsius?

I ara, mirem cap a casa. Encara hi ha formacions de les que ens havien de portar la República que dubten sobre si aprovar-los? Com a justificació, es pot argumentar en això que la política és l’art de gestionar el que és possible? I la dignitat, on queda? Ni parlar-ne! I a més, un argument addicional: Fer-ne possible l’aprovació vol dir deixar ben clar que el PSOE necessita els dimonis independentistes, i això els afebleix cara a les següents eleccions, que no trigaran gaire. I tampoc ens interessa afeblir-los.

En tot cas, em sembla que sóm molts els qui estem disposats a no permetre que els nostres representants a Madrid pactin res a canvi de res. O a canvi de prometre’ns una part del que ens correspon per llei. A més, hi ha uns presos a punt de patir un judici vergonyós. I hi ha exiliats. I, sobretot, hi ha un dret inalienable a l’autodeterminació. O sigui que, si cal, preparem concentracions davant les seus dels “nostres” partits, per exigir una mica de coherència, una mica de respecte als qui van amagar i defensar les urnes, als qui encara esperen que es materialitzi la República. I que vagin fent-se a la idea que la sobirania resideix en el Poble.

I nosaltres, els primers convençuts que això és i serà així. Preparem-nos!

2019: ACCIONS REPUBLICANES.

Aquest escrit vol ser una continuació i, sobretot, una concreció de la darrera entrada d’aquest blog, del 28/12/2018. Aquí van una sèrie de propostes concretes.

Hem de fer campanya a través de les xarxes per convocar eleccions al Parlament. Un possible resultat favorable a l’independentisme en escons i, millor, en vots, podria significar una ocasió oportuna, el “momentum” que en diuen, per desencadenar la iniciativa. Caldria, però, estar atent a la campanya: a què i fins on es comprometria cada opció política? Hi ha una proposta de llista única o, com a mínim, d’estratègia única? O cal que l’Assemblea i altres col·lectius promoguin una llista oberta, sense esperar que algú, a nivell personal com a les Municipals ens prengui la iniciativa? I sempre amb el propòsit d’englobar el màxim de partits i opcions.  Hem d’exigir, també, una llista unitària a les eleccions europees. Proposta que defensa Arnaldo Otegui per a tot l’estat, ja que cal recordar que, en aquestes eleccions, Espanya és circumscripció única.

En tot cas, si es convoquen eleccions al nostre Parlament, caldria fer comprometre els candidats, a nivell personal, pel compliment dels compromisos electorals respecte a la implementació de la República. No ens poden ensarronar. Que quedi clar què votem.

Creem estat d’opinió sobre el paper que han de fer els diputats i senadors a Madrid respecte  a les possibles alternatives de govern de l’estat. Provocar unes eleccions  generals pot ser una bona opció, ja que amb l’aritmètica actual poca cosa pot fer l’auto-anomenada esquerra. Res d’aprovar-los els pressupostos, cosa que a més els debilitaria, mostrant-los com a presoners de l’independentisme. El que interessa, des del nostre punt de vista, és el màxim d’igualtat al Congrés entre les forces del tripartit de dretes i els, diguem-ne, d’esquerres, de tal manera que uns i altres necessitin de les minories “nacionalistes” per governar. En tot cas, fomentar la inestabilitat. Que és arriscat? Opino que el més arriscat és quedar-se arraulit esperant què passa.

Apuntem-nos al Consell per la República al web  http://consell.republicat.cat/   Si cal, des de les seus de l’Assemblea es pot ajudar a  aquells poc avesats a la informàtica. Els partits independentistes també haurien de fer-ho! Desenvolupem una campanya per la xarxa a favor d’aquesta estratègia. Hem de ser molts. I hem d’exigir que es posi en marxa ben aviat. Ja són massa mesos d’incertesa.

Si esteu en edat laboral, afilieu-vos a la intersindical CSC, per exemple. O a d’altres sindicats específics d’obediència catalana. I participeu en les diferents sectorials en funció de la vostra professió. Especialment important la d’ensenyament.

Si formeu part d’algun col·legi professional, feu campanya perquè es defineixin a favor del dret d’autodeterminació i, si és el moment, treballeu i impliqueu-vos a favor de les candidatures que estiguin en aquesta línia.

Respecte als partits polítics, es poden seguir diverses estratègies: A) Ens apuntem molts de nosaltres a algun d’ells i els fem evolucionar des de dins, fent una tasca de sector crític, mirant de democratitzar el seu funcionament, fent molt participatives l’elaboració de llistes electorals, llimant els històrics enfrontaments amb els partits competidors, impulsant estratègies unitàries… Tot i que això és una tàctica a mitjà o llarg termini, que en un moment o altre, si la cosa s’allarga, caldrà assumir. B) Ens constituïm en associació d’electors, organitzem unes primàries obertes i afrontem una estratègia participativa per definir un programa electoral de mínims de País per assolir la independència. Assumim els riscos que això pot suposar.

El més immediat que podem fer és el canvi de mentalitat de passar d’un estat ancorat en el passat, repressor i dominat per les eternes oligarquies, a un altre de democràtic, respectuós amb les minories, participatiu, sostenible i tendent a la disminució de les desigualtats socials. I això ho podem fer per molts camins, canalitzant la nostra actitud com a clients, el nostre consum, els nostres hàbits d’informació, de vacances, d’estalvis, de civisme…

Hi ha moltes opcions. Adjuntem adreces on hi trobareu informació i la manera de contactar-hi. Demaneu consell a amics que ja han abandonat les empreses de l’IBEX de tota la vida. Però sobretot no eternitzeu la decisió. Tenim pressa!

www.consumestrategic.cat

https://www.scribd.com/document/370077765/Consum-responsable-amb-la-Republica

http://adeuibex35.cat     https://www.catconsum.cat            https://www.mesopcions.coop/inici

http://smxi.cat/wp-content/uploads/2018/11/Empreses_alternatives-2-fulls-A5-2018-10.pdf

Posem en marxa campanyes de suport als mitjans de comunicació públics depenent de la Generalitat. Han de superar les pors a la intervenció. I han de tenir clar que no permetrem que això passi. Distanciament respecte a les cadenes de TV i ràdio d’àmbit estatal. Potser caldrà impulsar una televisió privada de caire independentista. I pressionem per deixar de tenir el grup Godó com uns ocupes d’una de les freqüències de TV concedides per la Generalitat. I fem-ne campanya en contra.

Què tal si ens subscrivim a diaris impresos i digitals d’obediència catalana? Ho necessiten per sobreviure. I si en regalem alguna subscripció, encara que sigui temporal, a familiars? I si en demanem la presència en format paper a bars, consultoris, trens, avions, etc?

Tot això són propostes que hem d’anar fent tots i cadascun de nosaltres per apropar la República. Potser en alguna no hi esteu d’acord. Potser en podeu proposar d’altres. Som-hi. Entre tots anem-ho definint, però és ben clar que la República Catalana no vindrà sola.