De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

2019: PERSPECTIVA REPUBLICANA

Publicat el 28 de desembre de 2018 per joanmb

Quinze mesos després de l’1 d’octubre, i quan fa un any de les eleccions imposades del 21D, des de l’independentisme potser hauriem de fer una anàlisi crítica de l’estat de la qüestió, sense burxar excessivament en les nostres febleses i divisions, que això ja ho fa l’enemic. I per part nostra, mirar de rellançar l’esperit que ens va dur a desafiar obertament el règim caduc, intolerant i fals, sorgit de la mort física, que no ideològica, del Dictador.

Podem anar descrivint alguns punts que a hores d’ara semblen més rellevants. Potser amb alguns no hi estareu d’acord. Però si la lectura us serveix per debatre, discutir i construir la vostra pròpia recepta, ja farem prou. Som-hi!

  1. Els presos polítics no han de dirigir la política catalana. Poden dir-hi la seva, només faltaria, però cal acceptar que s’han de moure en altres paràmetres vitals i la seva visió del moment no té per què coincidir amb la del món exterior. D’altra banda, el seu lideratge pot dificultar l’aparició de polítics emergents que entomin les responsabilitats al Govern i al Parlament. Tot sigui dit amb el major respecte i reconeixement a la seva valentia i tenacitat, víctimes de la venjança i el desig d’escarment.
  2. El món independentista ha d’actuar de forma proactiva i deixar de fer-ho reactivament, ja sigui protestant per la convocatòria d’un ofensiu Consejo de Ministros a la Colònia del Nordest, o amb qualsevol altre acord del seu govern, celebració de la Constitució, desfilada militar, atzagaiada de la cúpula judicial, etc. Hem d’imposar el nostre “tempo” i el nostre discurs. Fent mobilitzacions per donar suport a les nostres decisions. ( Sempre que hi hagi alguna Administració o Parlament que en prengui, esclar… )
  3. Cal convocar unes eleccions al nostre Parlament. És evident que l’actual legislatura està ferida de mort: la majoria independentista s’ha volatilitzat per la intromissió del jutge Llarena, la fraudulenta actuació del Tribunal Constitucional i la feblesa del President i la Mesa del Parlament. I el Govern es mostra inoperant, faltat d’iniciativa i coordinació, dedicat a accions simbòliques, però deixant de controlar de manera efectiva els Mossos d’Esquadra, entre d’altres. Acceptant de dialogar amb qui no està disposat a fer-ho. Potser s’argumentarà que dissoldre el Parlament i convocar eleccions ens debilitaria. Més que en l’actual situació de paràlisi legislativa i executiva?
  4. El País ha de ser liderat per gent disposada a tot per complir el mandat de l’1 d’octubre. I tot vol dir tot: ser capaços de coses tan dures com desobeïr, de posar per davant el futur del País a les conveniències personals i del partit. A les llistes hi hauria d’anar gent disposada a exercir el càrrec de manera efectiva, no virtual. L’hora de les patums ja arribarà amb la República.
  5. Els parlamentaris i senadors a Madrid només cal que hi segueixin anant per fer Espanya ingovernable, debilitant l’executiu de torn i votant en contra de pressupostos i accions legislatives diverses. Potser només s’ho haurien de replantejar en cas d’iniciatives amb un alt contingut social o de restitució de drets fonamentals i de memòria històrica. Però cal insistir en el “potser”: ja sabem que aquest tipus de lleis o decrets-lleis acaben essent desvirtuats pel desenvolupament posterior, si arriba a fer-se efectiu. Per tant, res de mala consciència ni de caure en el xantatge unionista. Tot el que els debiliti ens enforteix.
  6. Cal potenciar el Consell per la República. Amb la màxima decisió i difusió. Mentre no tenim la República, necessitem un organisme liderat per qui ostenta la màxima legitimitat històrica. No és un ens o plataforma més. És una entitat privada, emparada en la legislació belga, amb seu a Waterloo, fora de l’abast dels tentacles espanyols. Des d’allà es poden prendre moltes iniciatives de caire polític, legislatiu, de definició programàtica del futur estat, de registre universal de ciutadania, d’internacionalització de la voluntat del nostre País. Hem d’aconseguir la inscripció massiva de la població. La quota mínima de 10 € no ha de ser un fre, ni les possibles dificultats informàtiques de molts ciutadans. Ja els donarem un cop de ma. I l’esquerra radical s’ho hauria de replantejar. No es tracta d’un joc de rol de política-ficció. Pot ser un instrument aglutinador d’accions de futur.
  7. Impulsar el desenvolupament dels sindicats d’obediència nacional. Ja sabem que el nivell de sindicació a casa nostra és ridícul. Potser perquè els majoritaris són de matriu espanyola, bastant obedients amb qui els dóna la subvenció i amb els corresponents partits propers. I un cau d’amiguisme i d’apoltronament dels líders que s’eternitzen en els càrrecs. El cas és que s’han de redefinir, aconseguir la prevalença dels que tinguin consciència de País, i perquè siguin democràtics, de gestió i finançament transparents. I això només es pot fer des de dins i en els que no porten una pesada motxilla de molts anys.
  8. Revolucionar el funcionament dels partits polítics. L’anàlisi de situació i les causes tenen bastant en comú amb el que s’ha dit dels sindicats. Un partit dominat des de dalt amb ma de ferro, on per poder ascendir s’ha de demostrar la fidelitat és la imatge més freqüent. I això mata l’esperit crític i la creativitat, i fa innecessari el compromís amb els electors. No segrestats pels deutes amb els bancs ni pendents de les subvencions estatals. Un sistema de llistes obertes que substitueixi els simulacres de primàries seria el més desitjable. I debatre de forma oberta i efectiva la proposta política. I si no podem canviar els partits, organitzem-nos en associació d’electors.
  9. Mentalització personal de desconnexió amb Espanya. Hem de centrar els esforços en campanyes definitòries d’un nou estat del segle XXI. Actuem ja des d’ara per construïr des de casa, des dels barris, una República sostenible, una societat de consum proper i moderat, potenciant les cooperatives, la creativitat, el baix impacte de la nostra vida en l’entorn, la disminució de les desigualtats, la defensa dels més desafavorits i dels col·lectius més vulnerables, la lluita contra els monopolis, a favor de la banca ètica i de les empreses amb autèntica responsabilitat social i d’aquelles que no marxaren per indicacions dels opressors. Consumint mitjans de comunicació propers, fiables i honestos.
  10. Només cal activar una única estructura d’estat. I és la maduració i el convenciment del món independentista que ens caldrà fer una massiva aturada de País, general i mantinguda en el temps, organitzada i dirigida per qui correspongui, escollint nosaltres el moment adequat, sense anunciar-lo. I a totes.

I de tot l’anterior en podem extreure una llista de mesures concretes de coses que cadascú de nosaltres pot fer, d’accions a realitzar, d’influències que podem exercir. D’això, potser, en parlarem un altre dia.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Feia temps que no hi estava tant d’acord amb un text, de principi a fi, gràcies, ha estat un plaer llegir aquestes reflexions amb les quals estic en total sintonia!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.