L’ASSIMETRIA CATALANA
D’entrada, cal deixar ben clar que tan digne, lícit i respectable és ser independentista com unionista. Si no partim d’aquesta premissa, difícilment ens entendrem. Hem d’acceptar que aquest posicionament té un fonament ideològic, però també un fort component sentimental. També hem de constatar que aquesta postura no és immutable, pot variar amb el temps d’acord amb les pròpies vivències, les fonts d’informació, les converses amb els que ens envolten, la valoració personal de costos/beneficis d’un objectiu o altre, etc.
Però si analitzem algunes característiques majoritàries de la població que està a favor d’una o altra de la postura política que analitzem, això és, la constitució o no d’un estat català lliure, veurem que hi ha unes clares diferències de tarannà, d’estil de pensar i d’actuar. Una certa assimetria social, que és facilment comprovable per a qualsevol observador.
Per un costat, l’independentista es considera demòcrata abans que independentista, en el sentit que no ha defensat la consecució del seu objectiu per la via directa, sinó a través d’un referèndum adreçat a tota la població, amb acceptació del resultat, sigui quin sigui.
Per l’altre, i sempre parlem de la postura majoritària, l’unionista defensa la unitat d’Espanya per davant de la democràcia. Qüestionen la validesa d’un referèndum com a contrari a la Constitució i prou. En neguen la validesa.
Una altra diferència fonamental és que la societat independentista està fortament mobilitzada des de fa anys. Saben que la consecució del seu ideal polític necessita del seu esforç i participació personal en manifestacions, presència en actes, militància activa, acció a les xarxes…
En canvi, els unionistes han viscut molt de temps passius. Només darrerament s’han mobilitzat alguns sectors minoritaris al veure en perill la continuïtat de l’estat actual de la qüestió. No els calia: les forces de l’estat, judicials, polítiques, policials i mediàtiques ja els resoldria el tema.
Seguim. El sector independentista té un substrat d’il·lusió, una sensació d’estar construïnt un futur millor, que li dóna forces per continuar la tasca, tot i els entrebancs i contrarietats dels darrers temps, amb la càrrega de repressió evident.
En contraposició, aquells que defensen la unió de l’actual estat sovint tenen un tarannà crispat, reactiu, a la contra respecte als seus rivals. Podríem simbolitzar-ho en aquells que es dediquen a treure els llaços que els altres posen. Però no ofereixen una perspectiva il·lusionant. Miren cap el passat.
Encara una altra possible diferència: per part de l’independentisme s’ha manifestat una gran creativitat, evident en l’organització de les massives manifestacions de les Diades, l’aparició de cançons, himnes, símbols, vídeos, formes de protesta, accions reividicatives, etc.
Per part de l’unionisme, recordem alguna originalitat, a part del “A por ellos” i l’usurpació de noms patrimoni de tots, com “Ciutadans” i “Societat Civil Catalana” entre d’altres?.
Potser podriem allargar la llista d’això que podem qualificar d’assimetries, segurament amb un origen comú: uns es consideren actors d’una revolució pacífica i els altres defensen l’statu quo.
Si els indecisos, els neutrals, els no-sap/no-respon, els equidistants analitzen aquests retrats robots d’uns i altres, per força una mica simplistes, perquè la realitat social és més complexa, potser tindran criteris per decantar-se per una de les postures, sobretot perquè no posicionar-se, en casos com aquests, ja és un posicionament clar: estar a favor de la continuïtat de l’actual estat de coses. Que no s’enganyin ni ens enganyin.