UN ALTRE 1 D’OCTUBRE, SI US PLAU!

Unes frases indicadores de per on van les coses: “Cal augmentar la base social independentista”, “Ens cal un període d’acumulació de forces”; “Retrocedir un pas per avançar-ne dos”; “Cal frenar els hiperventilats”; “Vàrem perdre la partida perquè no érem prou gent”, “Hem de treballar per quan sorgeixi una nova oportunitat” etc.

Potser que re-enfoquem: evidentment que cal augmentar la base social, però la republicana. Així. Perquè no es tracta d’assolir la independència i ja està. Es tracta de construir una nova societat i desterrar els vicis seculars de l’estat actual. On els tricornis, les grans empreses, la cort reial i les cúpules judicials franquistes deixin de ser els poders fàctics. On les aberracions d’alguns jutges deixin de fer envermellir els ciutadans de bona fe. On no s’arruini el país a base de  dilapidar quantitats ingents de recursos econòmics per al profit de les elits de sempre.

De totes maneres, no siguem incauts una vegada més: encara que hi hagués un 60 o 70% d’independentisme, no pactarien res. És més, com més difícil s’ho vegin, amb més recursos tractaran d’esclafar-nos. O sigui que és correcte mirar d’acumular partidaris però això no és garantia de res si no estem disposats a anar fins el final.

D’altra banda, està bé que ens ho formulem: com s’augmenta aquesta base social? Si analitzem els darrers anys, veurem que el progressos més importants no estan lligats a les nostres accions directament, sinó a les respostes sapastroses de l’opressor: Sentència del TC sobre l’Estatut, accions punitives a rel de la celebració del 9N, assalts de la Guàrdia Civil a les dependències de la Generalitat i, sobretot, la violència desfermada l’1 d’octubre. Aquest dia, molts van canviar de bàndol. I d’una manera irreversible: qui ha vist el capteniment d’uns i altres amb la ment oberta no tindrà mai més cap dubte sobre quins són els seus. I segueix el degoteig a causa de l’empresonament i l’exili de polítics, líders socials, artistes, activistes…

Per això cal un nou 1 d’octubre. Sembla confirmat que aquell dia una trucada des d’Europa va tallar en sec la repressió. Ja poden negar-ho. Màgicament, per pròpia iniciativa no l’haurien frenat mai. Doncs tornem-hi. Motiu: pot ser un referèndum sobre la implementació de la República declarada però no exercida ni defensada el 27 d’octubre. Això, després que s’intenti de totes les maneres possibles una mediació internacional per a una consulta negociada. I a veure si aquesta vegada la trucada des d’Europa la fan de bon matí o, millor encara, uns quants dies abans. I a veure com actuen els membres d’un Gobierno teòricament progressista, d’esquerres i tot el que vulgueu. Ens enviarien els piolins una altra vegada? Engarjolarien un altre cop el Govern? Versió renovada del 155 desfermat? Seria curiós de veure. En tot cas, demostració que el problema Catalunya-Espanya no s’ha resolt, que està ben enquistat i que no hi ha cap altra solució que afrontar-lo d’arrel.

Però hem de canviar de tàctica: això que en diuen “el relat” l’hem de marcar nosaltres: abans del referèndum de 2017 el debat es va centrar en si es podria votar o no. Molts ja donaven per descomptat que no es podria i per això no calia tenir un full de ruta pels següents dies. Però el poble va sorprendre la pròpia organització i, heroicament, ho va fer possible. Haguéssim hagut de dedicar els esforços a definir clarament perquè calia votar el Sí. I ara és el que hauríem  de fer, donar per descomptat que es podrà votar i dedicar les energies a dibuixar els valors de la nova República, la República Catalana, doncs no n’hi ha cap més de possible. I això ho hem d’escampar principalment entre els il·luminats que encara creuen en la regeneració d’Espanya. Ells sí que cerquen un unicorn tricolor republicà.

I l’endemà del Referèndum, a controlar el País de punta a punta. Això exigeix, però, la valentia de tots. I, si cal, els més grans al davant: a les institucions i al carrer. Però primer cal tenir un Govern i parlamentaris d’edat. Com el senat romà. La gerontocràcia dels somriures i de la revolta.  Poc hi tenen, (i hi tenim) a perdre. Ja tenim la vida feta. De ben segur que, si calgués, una condemna gaire llarga no la compliríem. I no ens podrien amenaçar amb el futur dels nostres fills petits. I, en general, no patiríem per una família per cuidar.

Creieu-me: un altre 1 d’octubre, si us plau!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *