BORRELLISME O TALIBANISME DIPLOMÀTIC
A Espanya tenen una curiosa manera de formar governs. I és que sobta la impossibilitat metafísica de considerar determinades eleccions de càrrecs com adequats, es miri com es miri: posar al ministeri de medi ambient la persona que va donar el vist-i-plau a l’experiment-negoci sísmic del Castor n’és un bon exemple; a interior, el jutge que té el récord Guiness de mirar cap a un altre costat quan s’apunten casos de tortura; A hisenda, una de les conselleres quan el frau dels ERO a Andalusia, a Cultura un tertulià de teleporqueria…ja dimitit!
Però allà on més afinen és en el ministeri d’afers exteriors. Teòricament la persona que dirigeix la diplomàcia de l’estat. Repeteixo: diplomàcia!
Tots recordem la trajectòria del senyor Garcia-Margallo, que va confessar els favors que es deuen a diferents països i les pressions a canvi del seu silenci o postura contrària a Catalunya. I els embolics amb els britànics a rel de Gibraltar i el Brèxit. També la seva estratègia “diplomàtica” d’evitar l’1 d’octubre: destruïr les urnes!
El seu successor, el senyor Dastis va negar l’evidència de la violència del dia del Referèndum davant l’astorament del periodista de la BBC, potser sense saber que eren imatges d’aquesta prestigiosa cadena! I anar impedint els actes que el Diplocat organitzava per tot Europa. I com a retrat final del seu mandat, la convocatòria d’un premi per veure quin periodista estranger la deia més grossa per mirar de refer la malmesa imatge internacional d’Espanya. Encara riuen…
I ara, un flamant president de govern espanyol accedeix al càrrec gràcies a una carambola propiciada pels poders fàctics, amb el mínim d’escons del seu partit a la seva disposició. Equilibri precari. Com mantenir-se-hi? Doncs fent un govern amb una barreja de persones, algunes de les quals les signarien els seus principals rivals polítics del bloc del 155. Especialment el cas del senyor Borrell a afers exteriors.
És curiós que tots ells considerin el tema de Catalunya com una qüestió pròpia i primordial del seu departament. Ells mateixos ja admeten que som més a fora que a dins.
I per això el “diplomàtic” Borrell ja feia mèrits abans d’accedir al càrrec i parlava del cas català com d’una ferida infectada que calia esterilitzar. Un cert to goebelià… I ara, un cop assolit el càrrec, s’esplaia omplint la pantalla del TV de mitges veritats i dobles mentides. I a més, amb plena “autoritat” i coneixement de causa, car és català, si bé només per fer de raier en aigües tèrboles, la seva especialitat.
Diu que Catalunya està al caire de l’enfrontament per culpa de l’independentisme. El que no diu és que hi ha uns escamots propiciats per gent talibana com ell, falangistes i franquistes, segurament paramilitars, que són pocs però ben armats i que actuen amb total impunitat, al carrer i a les xarxes. I una part de la societat civil activa i perfectament organitzada, segurament majoritaria, que durant anys ha sortit al carrer amb un exquisit comportament, pacífic i solidari. Aquells són els que ja ens advertien de l’Ulster que ens muntarien. I es tracta de provocar-nos per justificar les mesures més dràstiques possibles, si cal, una intervenció militar, la il·legalització de partits i entitats i la detenció continuada d’activistes i de tothom qui els alci la veu. El senyor Borrell menteix al parlar d’enfrontaments, i ho fa a consciència.
En tot cas, una societat no està dividida i menys encara fracturada a causa de les diferents opinions polítiques. Ni en cas de situacions que poden resultar trascendentals. S’ha partit la societat britànica pel Brexit? I l’escocesa pel referèndum? I Espanya per l’entrada a l’OTAN? I en aquests casos, què calia, no fer referendum? No afrontar la decisió popular?. Això ja seria una manera de decidir: que res no canvïï.
Clarament no han començat bé. Si volen encarar la resolució del conflicte han triat la persona més inadequada. Això sí, potser ara té molt de crèdit a Europa. Però ja el perdrà amb unes quantes decisions de torero. Potser hauran de tornar a convocar un nou concurs per refer la imatge internacional d’Espanya.