De Sants estant

La presentació de la moció de censura per enderrocar i substituir el “gobierno” de M.Rajoy sens dubte ens va portar a moltes estones de reflexió sobre la importància del moment i, sobretot, a decidir quina hauria de ser la postura dels partits independentistes en la votació.

Depenent del criteri preponderant, les opcions anaven variant als nostres ulls.

Des d’un punt de vista d’impuls primari, a mi se m’acudia d’aprofitar l’ocasió de tenir la paraula des de la tribuna d’oradors per dir-los el nom del porc a uns i altres: al president censurat, a l’aspirant a succeïr-lo, als col·laboradors necessaris dels primers, als oportunistes del nord i als antisistema integrats. Uns i altres ens han aixafat sota el jou d’un estat d’excepció i no tenen cap interès a afluixar el dogall. I en el moment de la votació, hauria proposat d’aixecar-se ostentosament i anar-se’n, engegant-los a tots a pastar fang, tot passant del possible resultat de la votació.

Si ho observava amb predomini del component sentimental, segurament m’inclinava per votar-hi a favor, i condemnar un govern i un partit que han propiciat l’odi, la humiliació i la violència, convertint-los en un executiu i una opció política “en li-qui-da-sió”, com diria la molt pèrfida.

Si tractava d’analitzar-ho des d’un punt de vista ètico-racional, tampoc cap dubte: calia foragitar del govern el partit més corrupte d’Europa, la mentida, la maquinació, la subversió de valors, el rescat de bancs empobrint la població, la violència desfermada, la mediocritat, la incultura, el sotmetiment dels mitjans informatius als seus dictats, l’enfrontament entre territoris…

Però encara quedava un altre aspecte que em neguitejava: en certa manera, una veueta em recordava que gràcies al “Sobresueldos” ( versió Cotarelo ), l’independentisme ha crescut entre nosaltres fins a nivells impensables fa una dècada. I mai no li estarem prou agraïts per això. És clar que ens ha fet molt de mal, ens ha mig arruïnat, pegat, humiliat, tancat dirigents a la presó, inventat i aplicat lleis injustes i tot el que vulgueu. Però els fets són els fets. I la pregunta és: I ara, amb el nou govern “socialista”, ens aniran més bé les coses? No valia la pena de salvar-los el govern de la forma més maquiavèlica possible i mantenir la tensió i l’enfrontament? No podria ser allò de “com pitjor, millor”? No estaven arribant a nivells de ridícul internacional amb les seves sol·licituds d’extradició, favors secrets, pressions diplomàtiques, tribunals de fireta i menyspreu per la democràcia i els drets humans?

No soc gaire inclinat a creure en conxorxes i conspiracions internacionals. Però no m’estranyaria que els poders fàctics espanyols i europeus hagin afavorit el desenllaç que tots hem vist. Massa ràpid, massa imprevisible, massa sospitós. Com diu el detectiu, “investigueu aquells qui en treuen profit…”. Un pas cap a la desescalada del conflicte. Europa ja en té molts. I l’ÍBEX 35 ja havia fet la seva opció. Potser no aquesta, però sí la següent.

En tot cas a Don Mariano ja li van donar la seva oportunitat i no la va aprofitar. En canvi, ara, tot torna a la normalitat: “gobierno dialogante” allà i govern autonòmic i sotmès aquí. Negociem sobre la llunyania dels presos, si ens heu d’enviar les factures cada setmana o cada mes, si deixarem reviscolar alguna llei innòcua, vigileu amb les oficines a l’estranger etc. Res de substancial. I compte, perquè a la primera concessió dels socialistes, eleccions generals i emergència d’un “gobierno” d’ultres.

Per això, encara que sembli una pocasoltada, no sé si s’ha fet una bona jugada col·laborant dòcilment al relleu a Madrid. Desgraciadament, crec que el camí de l’alliberament s’allunya una mica més. Que només l’enfrontament continuat, encara que molt desigual, pot arribar a desestabilitzar l’estat fins a forçar una negociació amb intermediaris. Que només serà possible en la mesura que la no-intervenció condueixi al desastre, sobretot econòmic, de confiança dels mercats, de prima de risc… I també d’ensulsiada democràtica. La desobediència sistemàtica des de la nostra població i dels nostres representants potser faria créixer el nombre persones investigades i jutjades. I qui sap si ompliria les presons fins a límits insospitats. Potser sí que, a més dels carrers, les presons seran sempre nostres!

Molt dur. Però, sinó, ja em direu com i quan en sortiran els que hi són ara. Caldria veure quants dels nostres dirigents polítics hi estan disposats. I quants de nosaltres…Massivament o res: aquesta és la qüestió.