De Sants estant

Bloc de Joan Mollà

L’EQUIDISTÀNCIA IMPOSSIBLE

Publicat el 30 de novembre de 2017 per joanmb

L’equidistància, concepte geomètric que vol dir, simplement, a la mateixa distància de dos punts o dues rectes, quan es transfereix al camp de la política deixa de tenir sentit en la majoria de casos. Què vol dir ser equidistant entre els que volen que voti tothom i els que no volen que voti ningú? Que voti la meitat de la gent?

I l’equidistància entre opressor i oprimit què significa,  a favor de qui oprimeixi, però només una mica? O en dies alterns?

I entre víctima i botxí? Que al condemnat li tallin només mig coll? Que li electrocutin mig cos? És manifestament impossible.

Tant com és políticament inviable l’equilibri funambulista entre els que apliquen el 155 i els que varen impulsar un referèndum. L’equidistància era prendre’s el referèndum com una simple mobilització, com deien? Una mobilització de porres voladores, bales de goma i robocops furiosos? No, home, potser era tenir més paciència fins a negociar un referèndum acordat? De veritat? Per a quin segle? I a quin país?

Equidistància entre els que van resoldre en pocs dies els atemptats sagnants d’aquest estiu i els que varen amagar informació sobre el cervell de l’operació? I com es valora que al cap d’uns mesos el responsable dels primers sigui degradat i omplint formularis i els altres protegits pel secret oficial? Equidistància?

No oblidem que els capdavanters d’aquesta opció política s’han transformat en poc temps des de l’assemblearisme antisistema exercit al carrer fins a les cadires i els càrrecs remunerats, plenament integrats a l’establishment, defensors de l’escrupulós respecte a les lleis.

Una altra característica d’aquest col·lectiu és la importància que donen a la potenciació de les polítiques socials, prioritzant aquest camp per sobre de les reivindicacions sobiranistes. Però tenen en aquesta opció una impossibilitat evident: no hi ha a casa nostra polítiques socials sense sobirania política. Còm s’ho farien per aconseguir els fons econòmics en el marc d’una galopant recentralització territorial, econòmica i competencial, si cal amb una reforma constitucional que trencarà decididament amb el pacte del 1978? Que no ho veuen que, a més, l’Estat s’encamina cap a una molt  probable situació de regressió econòmica, endeutament creixent i una fallida, d’impossible rescat per part d’Europa?

I si algun o alguna de les persones que lideren aquesta opció campiona de l’ambigüitat  té esperances de fer política en el marc del govern espanyol, millor que ho deixi córrer. Per un costat, es trobaran amb un panorama desolador, un deute d’impossible retorn, un malson per a qualsevol executiu. Per un altre costat, descobriran, una vegada més, l’eterna muralla anticatalana que impedeix a un polític d’aquest origen arribar a dirigir un govern espanyol. Això  és una llosa massa gran de superar. Segles d’història ho confirmen: els 3 darrers presidents de govern espanyol provinents de Catalunya, i d’això fa prop de 150 anys, van exercir el càrrec uns pocs mesos i un d’ells fou assassinat. I en els temps que corren, la campanya del “A por ellos” no ha fet més que agreujar fins a la nàusea aquesta campanya tradicionalment aplicada als pobles colonitzats.

Definitivament, l’ambigüitat al nostre País és com un electrodomèstic amb l’obsolescència programada.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.