De Sants estant

15.09.2017 “És evident que davant un “Sí” a la independència de Catalunya, respectaríem aquesta decisió, però Catalunya no podrà convertir-se en membre de la Unió Europea al dia següent”

 13.10.2017 “Si permetem, encara que no sigui cosa nostra, que Catalunya s’independitzi, també ho faran uns altres després i això no m’agrada. No vull una Unió Europea que d’aquí a quinze anys sigui formada per noranta països, seria impossible.”

Aquestes són frases tretes de les seves declaracions dels darrers dies sobre la “qüestió catalana”, tot i que, amb uns mínims coneixements d’història l’hauria de rebatejar com a “qüestió espanyola”.

Aquestes frases no són més que els indicadors d’un episodi més de la tradicional i repetida traïció dels països europeus envers Catalunya, deixant-la sola davant la cobdícia i l’afany del conqueridor hispànic per motius domèstics.

Ves quina por, una Europa formada per 90 països. Potser n’hauríem de dir regions, nacions o el que convingui. En tot cas, no seria, com ara, un club d’estats molt gelosos de la seva particular sobirania, on és impossible posar-se d’acord en temes de política internacional, de conflictes armats com els de Iugoslàvia, d’atenció als problemes del món actual, com el canvi climàtic, els dramàtics moviments migratoris, els creixents desequilibris socials, l’augment de la xenofòbia…

I si li serveix de pista, diria que no hi ha gaire perill que el cas català contamini l’estabilitat dels estats del seu club d’amics. Perquè la immensa majoria d’aquests, davant les raonades reivindicacions de les minories ètniques, culturals o nacionals, tenen prou intel·ligència per evitar estrènyer el dogall, reconeixent les seves característiques pròpies, facilitant camins d’autogovern, respectant la seva llengua i cultura, implementant raonables quotes de solidaritat interterritorials, facilitant les infraestructures potenciadores de riquesa. I si fos el cas, permetent un referèndum acordat, com en el cas d’Escòcia al Regne Unit.

Res d’això és vàlid per al conflicte entre Espanya i Catalunya. Coneix algun cas d’una minoria amb un dèficit fiscal de l’ordre del 8% del PIB durant molts anys? Alguna llengua oficial al territori, parlada per uns 10 milions d’habitants que està prohibida a la Unió Europea? Que no és vàlida ni per al festival d’Eurovisió? Amb un Estatut d’Autonomia referendat per tot un poble, que un tribunal de 12 sicaris dels partits majoritaris s’atreveixen a destrossar? Que fan de l’odi cap els catalans una eina per aconseguir vots  ( “A por ellos”, “Nos los cepillamos” …) a través de tots els seus mitjans de comunicació? Que ridiculitzin un Parlament elegit democràticament, impugnant qualsevol llei aprovada, simplement perquè sí, però que és permesa en altres parlaments de l’estat. Que neguen la realitat d’una transversalitat del moviment independentista, profundament cívic i democràtic, que no vol imposar la separació sinó votar-la i acceptar-ne el resultat? Que menteixen descaradament dient que Catalunya està fracturada ( ho estava Escòcia abans de votar? ). Que diuen que la llengua castellana està perseguida a casa nostra?.

Suposo que coneixeu que l’Estat Espanyol, el que té sempre a la boca “l’estat de dret”, és el que més incompleix les directives europees. Que se salta la seva pròpia legislació, per exemple, porta més de 15 anys sense fer cas d’algunes sentències del seu Tribunal Constitucional en casos guanyats per la Generalitat. Que durant l’assetjament abans, durant i després del Referèndum s’ha pentinat un grapat de drets fonamentals que Europa hauria de tenir com a sagrats, assaltant oficines de la Generalitat sense ordre judicial, detenint i emmanillant alts càrrecs, violant la correspondència, tancant pàgines web, atonyinant ciutadans indefensos que volien votar, amenaçant en aniquilar-nos i enviant l’exèrcit…

Simplement, estem astorats. Que no tingueu notícia que molts dels fons europeus han estat malgastats a Espanya en infraestructures rotundament inviables, com aeroports, autovies, trens de gran velocitat, corredors mediterranis pel mig de la “meseta”, només per a negoci d’algunes empreses i dels partits governants i els seus sinistres dirigents.

No vull oblidar, però, que com a Primer Ministre de Luxemburg vàreu tenir un tracte de favor amb grans multinacionals, mantenint el vostre minúscul país com una mena de paradís fiscal. Tot quadra.

En tot cas, tingueu present que el vostre menyspreu vers Catalunya s’us pot convertir en un bumerang. Primer perquè no hem fet un llarg, increïble, pacífic, cívic i meritori camí com per deixar-ho córrer ara per la desídia dels buròcrates de Brusel·les. I per tant, si això s’allarga, cosa bastant probable, pot fer trontollar el nostre País. Però de retruc trontollarà Espanya, ja prou debilitada per unes polítiques irracionals al límit de la supervivència. I com que Espanya és bastant més gran que Grècia, no crec que us en sortiu per rescatar-la. Pot ser la fi d’Europa, al menys tal com l’entenem avui en dia, un mercat comú sense entranyes.

D’altra banda, amb Catalunya perdeu una seriosa possibilitat de regeneració que es podria estendre per tot el continent, amb una ciutadania mobilitzada, auto-organitzada, capaç de orientar la trajectòria dels seus dirigents, tot just al contrari del model vigent, consistent a votar al menys mediocre i incult dels candidats, ( o al més, segons on ) preparat, això sí, pels experts assessors d’imatge. És una pena. En ple segle XXI.

És clar que potser als que dirigiu no us interessa que canviï el model. Com dirien aquells, les papereres de la història quedarien col·lapsades.