LA INDEPENDÈNCIA POT PROVOCAR MÀRTIRS?

El tema és delicat, però l’afronto com un exercici per il·lustrar les estratègies populistes de l’unionisme, que fa servir el foment de la por per espantar sectors càndids de la població i aconseguir els seus propòsits. La mateixa tàctica es pot aplicar a diferents temàtiques, com les pensions, la pertinença a la Unió Europea o el reconeixement internacional de la nova República.

Però abordem el cas concret: L’afirmació que el procés pot comportar una escalada de violència i que no és descartable que es produeixin víctimes. La qüestió es pot formular així: “Voleu dir que la independència val més que la vida d’una o diverses persones?”

D’entrada us dono la meva resposta: no, cap ni una, si ho presentem com una condició imprescindible. La conseqüència, simplista: “Doncs deixeu d’aspirar a la independència, abandoneu el procés, perquè pot passar de tot”. I aquí s’acaba la història.

Però analitzem la pregunta, la meva resposta i la conclusió. Es planteja com una condició inel·ludible, a la manera dels contes infantils en què un poble ha d’oferir com a sacrifici, cada any, una donzella per apaivagar les ires del drac de la cova. Però les coses, a la vida real, no funcionen així. Per començar, us diré que no és descartable que es produeixin morts. Poden ser per causa directa o més o menys indirecta del conflicte: des d’una càrrega descontrolada de la policía, una estampida provocada per una explosió en una concentració, manifestació o míting, un accident de circulació per assistir a un acte determinat… Però fixeu-vos que hi ha una gradació diferent de lligam amb el procés en un cas o altre, i a més, estem parlant no de fets inevitables, sinó de possibilitats. I del que es tracta és de seguir fent, pacíficament, tal i com s’ha fet fins ara, amb una tasca de prevenció de riscos, amb servei d’ordre, d’emergències, passadissos d’escapament, etc.

Perquè sabem que no hi ha activitat humana amb risc zero. I el que no podem és renunciar al somni de tot un poble per una probabilitat que es produeixin desgràcies. Pensem en algunes situacions del dia a dia. Sabem que cada setmana, estadísticament i inevitablement es produiran accidents de circulació amb morts. Hem de fer esforços per minimitzar-ne els casos. Però a ningú se li acudirà prohibir els mitjans de transport, amb cotxe, tren, vaixell o avió, públics i privats, per eliminar el risc de víctimes. Això seria tant com renunciar a la nostra civilització. En tot cas, prevenció, normatives raonables i mentalització.

Deixeu-me caricaturitzar-ho amb un plantejament límit: és un fet que alguns alumnes són víctimes de l’assetjament escolar, i alguns dels seus companys en són els executors. Oi que per eliminar el problema no prohibirem les escoles? Ni els nens?

Per tant, en el tema dels riscs del procés d’independència, la pregunta inicial  és tendenciosa i la resposta és maximalista i alhora simplista.

Però anem més enllà. Perquè la realitat és més complexa de com se’ns presenta al principi. La qüestió podria reformular-se així: “què pot ser més car en vides humanes, la independència o la no-independència?”. I analitzem-ho fredament. Perquè podem citar moltes víctimes indirectes de la no-independència. Sabem que des de fa anys, el govern espanyol ha estat negant-nos moltes infraestructures i dotacions econòmiques imprescindibles per a un correcte funcionament de la societat. I com a conseqüència, s’han perdut vides humanes per aquesta causa. Quants accidents  mortals hi ha hagut a la Nacional-II, anomenada la carretera de la mort, i en d’altres vies de circulació? Quantes víctimes als passos a nivell del tren en poblacions importants? Quants malalts no han pogut resistir, esperant intervencions quirúrgiques amb llargues llistes d’espera? Quantes persones han mort a casa seva en un incendi provocat per causa de la pobresa energètica? Quants suïcidis de persones desesperades per manca de recursos? La llista pot allargar-se en altres àmbits.

En arribar aquí, és possible que algú m’acusi de demagògia, argumentant que els recursos són limitats, que sempre hi haurà necessitats per satisfer, que hem passat anys de crisi… Però aquesta acusació salta pels aires si analitzem objectivament en què s’han gastat part dels nostres impostos: en infraestructures inútils, que després són rescatades amb els nostres diners i els dels nostres fills i néts, en rescat de bancs, en manteniment de ministeris sense continguts i funcionaris desvagats, en despeses suntuàries en embaixades, en caceres reials, permetent l’evasió fiscal de les castes extractives i organitzant-los una amnistia fiscal…Ara podem respondre amb més criteri a la pregunta sense bandejar la complexitat real.

En resum podriem afirmar que un dels trets característics del populisme és formular preguntes equivocades, per tendencioses, i donar-los una resposta simplista, en comptes de formular preguntes correctes i donar-hi respostes complexes, perquè la realitat i el funcionament de la societat tenen molts matisos i aspectes relacionats, i no es poden enganyar els ciutadans com si fossin infants.

Nota final: aquests que ens amenacen amb desgràcies, no recorden que en el pas des del franquisme a la democràcia formal que tenim ara es van produir víctimes? Algú defensa que no podiem fer la transició “modèlica” per evitar-ho? I aleshores què? Continuariem encara amb el règim del general colpista? O potser a alguns ja els estaria bé…

 

ESPANYA O MADRILÀNDIA?

Segurament, d’aquí a uns quants anys, quan Catalunya funcioni a ple rendiment com a estat independent, girant la vista enrera i al nostre voltant, sentirem veus provinents de la península que en el fons ens agrairan haver-los obert els ulls. I doncs?

Per una banda, segurament s’hauran adonat que moltes de les coses que deien dels catalans eren absolutament falses. I ja no entrem en barbaritats com que la resta d’Espanya finançava Catalunya, sinó, per exemple, la qüestió de la insolidaritat. Estic segur que les relacions amb els veïns de ponent seran bones, l’intercanvi comercial i les col·laboracions seran fructíferes. I allò que vagaríem per l’espai sideral, pobres, aïllats d’Europa, expulsant habitants forans i amb una pèrdua del vigor econòmic considerable, no eren sinó contes de la vora del foc.

Però sobretot, ens agrairan haver-los permès descobrir que Espanya anava nua, ensenyant les vergonyes. Que la seva estructura d’acumulació de poder i de diners en un nucli dur anomenat Madrid  era a costa d’anar arruinant la resta de territoris, i que això era insostenible. Amb Catalunya es podia anar dissimulant, sempre que la crisi no s’aguditzés. Però igualment a la llarga, resultava inviable, endeutant-se per pagar les pensions, incapacitats per disminuir l’atur i la precarietat, per no prendre mesures dràstiques de reorientació de l’economia, com ara prioritzar la productivitat industrial en comptes de la pura especulació o les construccions faraòniques inútils.  (inútils excepte per a les butxaques dels escollits )

En definitiva, vist de fora estant, veurem que el concepte d’Espanya és com una galàxia en descomposició: un forat  negre que xucla tota la matèria del seu voltant, establint una estructura fèrria, d’autopistes i trens que tots surten o van a parar al mateix lloc. I que els serveix per anar estenent els seus tentacles més i més lluny: amb un parell d’hores, des del melic del món poden anar a qualsevol punt dels seus dominis: un concepte d’estat que consisteix, essencialment, en Madrid i el seu extraradi. Vet-ho aquí. Per això crec que això no és Espanya, i suggereixo anomenar-la Madrilàndia.

I si llavors ens demanessin com fer-ho per tirar endavant, els podrem dir que cada país ha de trobar el seu camí. Però possiblement, si no és amb una autèntica revolució, no faran net: arranar el franquisme, passar de monarquia a república, fer una autèntica neteja de les poques famílies que sempre han anat acumulant diners i poder, oblidar-se de la supervivència a base de subsidis i picaresca, guerra a la corrupció des de dalt de tot fins a cadascú, no esperar que l’estat resolgui els problemes sinó tenir iniciativa…Feina ingent, però que fomentant-ho des de les escoles, uns mitjans de comunicació dignes i l’ús de les xarxes d’interacció social d’avui en dia pot ser factible. Però no en quatre dies…

Emprant terminologia matemàtica, podriem concloure que la independència de Catalunya és condició necessària, però no suficient, per a la regeneració d’Espanya. O sigui que, a més de per la nostra pròpia supervivència, també per a fer-ho possible, enllestim i fem via. I després, si s’ho proposen, que ells facin la seva feina i ja els donarem la mà.