LA NOVA POLÍTICA REQUEREIX UN NOU ESTAT

Després d’analitzar la presentació que es va fer recentment del projecte de nova força política a Catalunya encara sense nom, però que, per entendre’ns, en direm “Els Comuns” convé desgranar algunes consideracions.

La primera és que hi ha actualment una gran tendència, per part de polítics i mitjans de comunicació, de cercar noves expressions que poden fer fortuna, donen un cert prestigi i volen representar una renovació que no deixa de ser de llenguatge, però que simbolitzen conceptes ja existents. Parlen de “nova política”, de “discurs”, de  “relat”, d’”empoderament”, de “paradigma”, de “capteniment”, etc. No cal deixar-nos seduir per expressions “novedoses” i analitzem-ne el contingut en el seu sentit real.

Concretament, en diverses presentacions dels comuns, podemites, ICV, etc, s’evidencia una clara animadversió cap al que ha representat CDC fins ara. Des de muntar campanyes “fomentant l’odi a Mas”, laments sobre la llarga hegemonia dels seus governs a la Generalitat, etc. Només tres consideracions: 1) No cal patir actualment per aquesta opció: ja no és el que era. 2) A Catalunya la corrupció sí que penalitza a les urnes, no com en altres indrets. 3) I fonamentalment, una nova opció política s’ha de valorar per les seves propostes positives, pel seu projecte, no per les seves fòbies.

I unes consideracions anecdòtiques, però interessants: La paraula “Confluència” és molt semblant en el seu sentit al de “Convergència”. I quan es defuig el concepte de sobirania nacional, parlant de les diferents sobiranies, sona a una fugida d’estudi com quan el President Mas evitava parlar d’independència i es referia a interdependència per representar el lligam inevitable entre els estats avui en dia. Semblantment com quan es parla de la crisi dels estats-nació ( propis del segle XIX, es diu ) i es proposa el concepte de nació-xarxa ( del segle XXI, es diu ). Au va, això es pot proposar a qualsevol govern d’Europa o Amèrica i a veure qui ho compra! Que vivim en un món en xarxa, d’acord. Que la globalització condiciona la capacitat de decisió dels governs, efectivament. Però que això vulgui dir que renunciïn i renunciem a la sobirania nacional, simplement, no cola.

I una altra maleïda semblança amb els ex-convergents, els inventors del binomi puta-ramoneta: la manifesta ambigüetat en la qüestió nacional, fent equilibris de funambulista per mirar d’arreplegar vots de les diferents sensibilitats sentimentals dels ciutadans.

I anant a la frase estrella de que “som sobiranistes de  totes les sobiranies, l’energètica, la mediambiental, la feminista, la social, la laboral…” i totes les que s’hi puguin afegir, d’acord. Però en un atac de sinceritat, s’haurà de reconèixer que totes aquestes sobiranies, ara i aquí, a Catalunya,  es redueixen a una sola, imprescindible, primordial: la sobirania nacional. Sense aquesta, la resta són purament fum. Potser l’amnèsia no permet recordar el munt de lleis i iniciatives, fins i tot ILP, que han sigui tatxades per la ploma neofranquista del Tribunal Constitucional? Cal recordar-les?: La de pobresa energètica, la d’igualtat home-dona, la penalització de les energies renovables, la prohibició del fracking, la d’impostos a la contaminació, la d’impostos als dipòsits bancaris, la prohibició de les curses de braus. Per no parlar de les seves pròpies iniciatives legislatives i executives: la llei mordaça,  la llei Wert d’educació, el rescat dels bancs, de les autopistes deficitàries, de la plataforma Castor…

Potser es pot argumentar que això no és representatiu d’Espanya, sinó del seu govern actual en mans del PP, i que això canviarà en un futur proper. No ens enganyem a nosaltres mateixos ni als altres: el tripartit constitucional, PP+ PSOE+C’s, té prou força i representa adequadament el sentir de la gran majoria d’espanyols com per pensar que això pugui canviar en molt de temps, potser dècades. A més, durant aquests anys del que anomenem “procés català”, s’ha anat fomentant un anticatalanisme visceral des dels mitjans de comunicació que fan l’ambient irrespirable. I això dóna allà més i més vots. Sentimentalment, Catalunya ja no forma part d’Espanya, és vista com una anormalitat que cal combatre. I l’opció Podemos corre el risc de convertir-se en una operació PSOE-punt-dos. I ja sabem com es va transformar aquell partit quan va arribar al poder. I a més, ara, qualsevol opció que estigui a favor de l’autodeterminació serà castigada sense remei.

Tinguem-ho clar: transformar l’estat espanyol en una nova realitat tolerant, que accepta ser una nació de nacions, amb una organització federal, respectuosa amb les diferents llengües i cultures, això és conceptualment impossible. I ho sap qualsevol que conegui mínimament la història dels darrers segles. Espanya no ha suportat ni la mascarada de les autonomies, procediment per multiplicar de forma ineficaç el funcionariat i els càrrecs, i per centrifugar i descentralitzar la corrupció. Espanya és i seguirà sent, per definició, una nació que es vol única, amb una llengua única, un melic únic, un poder únic. Una presó de nacions.

Per això, l’única opció de regeneració de la nostra societat, l’única revolució possible ho és a nivell de Catalunya. Pel seu tamany, per la seva situació com a lloc de pas, per la seva tradicional mirada nord enllà, per la seva riquesa associativa, per la seva capacitat de renovació i innovació i, sobretot, per la possibilitat de fer un nou estat partint de zero, començant a escriure el seu futur. Tinguem-ho clar, la revolució pacífica i constructiva és aquesta. Les grans mobilitzacions recents ho demostren. I no deixarem que s’aturin un cop realitzat el nostre somni. Potser que arribi un moment que diguem que és l’hora dels polítics, però els minuts i els segons han de seguir essent nostres, i tots aquests elements són els que configuren el pas del temps.

Per això convidem a qui cregui en aquesta “nova política” a afegir-se al nostre impuls. És des de la nostra transversalitat que projectes progressistes com aquests tindran el seu espai en el futur Estat, al costat d’altres de diferent estil, perquè allà hi han de tenir el seu lloc totes les opcions polítiques Però això serà fruit del debat permanent de cada dia.

I llavors, com a nou Estat en el concert internacional, podrem decidir sobre les diferents sobiranies abans explicitades i incidir, en la nostra mesura, en el futur d’una civilització, d’un planeta que, d’alguna forma,  necessita la veu d’aquesta mil·lèssima part de la humanitat. Ara i aquí, una nova Política des d’un nou Estat.

 

LA DERIVA DEL TITÀNIC

Després del lamentable espectacle de la investidura, amb quasi un any de govern en disfuncions, total perquè amagant pactes inconfessables segueixin manant els de sempre.

Després de demostrar que això de que “Catalunya és una nació” no és més que una jaqueta per posar-se quan fa fred lluny del poder, però que fa molta nosa quan t’apropes al caloret dels càrrecs.

Després de veure l’orgia desenfrenada que comporta l’obertura de fronteres entre govern, tribunals i legisladors.

Que encara alguns tinguessin la curiositat malsana de saber quins serien els ministres catalans del nou govern, després de l’actuació de l’encarregat de les clavegueres del vaixell.

Que encara uns altres facin projectes per redreçar el rumb federal del vaixell i tapar-li les vies d’aigua, fent veure que l’iceberg de la corrupció no està esclafant el casc.

Sincerament, abandonem el Titànic i deixem d’escoltar la desafinada orquestra repetint una i altra vegada la cançoneta de la “indisoluble unidad…”