ANC: LA TRANSVERSALITAT MUTA

Tots tenim clar que l’Assemblea ha de ser transversal, no alineant-se amb una determinada ideologia política, més enllà del seu caràcter radicalment independentista. I molt sovint se li ha tirat en cara que era el moviment d’agitació política d’uns o altres.

El que sí és inevitable constatar és que la seva capacitat de mobilització l’han mirat de capitalitzar uns o altres, que a més, per assegurar-ne el tret, han tractat de posar-hi els seus peons per controlar-la. I d’això en tenim constància sobretot el darrer any, quan van provar de desactivar-la perquè era “l’hora dels partits”.

La transversalitat no vol dir acceptar que tendències de diferent signe es contrarestin. No vol dir que l’ANC no pugui fer “pressing” a un partit o altre. Vol dir que té el dret i l’obligació de fer-ne a qualsevol que no estigui en la línia adequada segons el nostre Full de Ruta i, si cal, recordar-los els compromisos electorals adquirits amb els seus votants.

Ens vanagloriavem que la nostra Revolució dels Somriures, a diferència d’altres processos d’alliberament nacionals, era molt transversal, que agafava des de la dreta socialcristiana a l’esquerra antisistema., i que això era molt difícil, tenia molt de mèrit, però que podiem, durant un cert temps, prioritzar el procés d’independència per damunt de qüestions ideològiques, doncs en la futura República havien de coexistir aquestes diferents opcions.

Ara veiem que l’Assemblea va complir el seu paper, demanant el vot en unes eleccions que es volien plebiscitàries per uns o altres, per JxS i per la CUP.  Ara, a pilota passada, molts s’estiren els cabells, però crec que l’ANC va fer el que havia de fer.

Amb el temps, però, l’ampli espectre ideològic de l’independentisme s’ha anat reduint pels extrems: Unió ja se’n va desmarcar, si bé una nova formació ocupa, si fa no fa, la mateixa zona, amb garanties sobre el procés. Panorama aclarit. Més recentment, les votacions empatades de la CUP posen en evidència que dins seu hi ha diferents tendències. Potser no tots són independentistes. O, si més no, no s’hi pot comptar com la seva primera prioritat. Potser hi ha infiltrats espanyolistes. En tot cas, el panorama no està aclarit, encara, per aquest sector.

Arribats aquí, crec que ens hem de tornar a comptar de manera realista: voleu dir que som tants com crèiem?  De qualsevol manera, l’ANC ha de seguir essent fidel a la transversalitat, però aquesta ha mutat: només podem donar suport a aquells que raonablement, des de diferents estratègies ideològiques, estan a favor de treballar per la independència com a màxima prioritat. Posar els límits és delicat, però ho hem d’intentar amb honestedat. No podem edificar sobre sorra. I un criteri clar és analitzar si les actuacions d’uns i altres fan augmentar la taca d’oli a favor del procés o bé la redueixen.

I amb això estem: abortar uns pressupostos que podríen haver augmentat les esperances dels més vulnerables no és la millor manera de fer nous adeptes entre els que prioritzen els aspectes socials, fonamentals en uns anys de crisi cruel i provocada. On és ara, el pla de xoc? I el veto a un candidat a la Presidència per acceptar-ne un altre de la mateixa ideologia?

Però n’hi ha per als uns i per als altres: signar una declaració del 9N que no s’està disposat a complir és una manera d’estafar les esperances de l’auditori. Barallar-se públicament per unes suposades reformes dels impostos és crear incerteses als votants d’una coalició governant.

Per tant, el problema no és, només de reducció de l’espectre ideològic. També és d’aigualiment dels colors. D’un arc de sant martí cada vegada més difuminat.

I aquí és on l’Assemblea ha de recuperar el seu paper. Ha d’exigir a les formacions polítiques que abandonin les seves picabaralles. Que llaurin dret i transmetin sensació de fortalesa. I si no ho fan, que tinguin molt clar que cap d’ells ni tots ells junts tenen la capacitat de convocatòria de l’ANC. I que podem anar preparant, seriosament, una llista d’independents (només d’independents) per quan calgui anar a noves eleccions, que caldrà, i no massa tard.

Però això és fruit d’un altre debat, sobre si més o menys opcions faciliten o perjudiquen  obtenir més escons: al voltant d’aquest tema hi ha molts interessos sectaris. Només un apunt: cada vegada hi ha més gent que no sap a quin partit votar perquè als seus ulls estan tots molt desacreditats. I el que pot comprometre més el procés és la sensació dels poc convençuts de sentir-se enganyats. Oferir una llista de persones amb prestigi i sense cap lligam  partidista pot ser el símbol d’una regeneració. No ho descartem. Valorem-ho. Continuarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *