IRRENUNCIABLEMENT
Fa dies que em barallo amb mi mateix ( potser degut a un gen característic dels independentistes catalans ) per tractar de comprendre una sèrie de fets que van passant davant meu com un malson recurrent. Comencem:
1) ELECCIONS 26J:
Algú m’explica còm justifiquen les 3 principals formacions que estan a favor de marxar d’Espanya, les seves respectives postures cara a les properes eleccions generals? Uns que ni s’hi presenten, doncs allà no se’ls hi ha perdut res. Els altres dos ho fan per separat, uns perquè així diuen que recolliran més vots i escons, i els altres perquè s’han quedat sols com un mussol. És cert que costa posar-se d’acord, però en aquestes eleccions penso que és quan menys dificultats hi hauria d’haver. I encara que a hores d’ara no servirà de res, com que m’agrada treballar pel dimoni (un diable indepe, això sí ) vaig i exposo les meves raons.
Costa fer una candidatura única quan es tenen ideologies diferents i construir un programa electoral conjunt esdevé complicat. Però en aquest cas, no es tracta de formar posteriorment un govern i prendre decisions.
I és que no és això, companys! Simplement, què hi han d’anar a fer a la Carrera de San Jerónimo?
Jo entenc que els seria molt fàcil posar-se d’acord en fer una llista única amb l’objectiu de dificultar la investidura d’un president, tractar d’aconseguir la ingovernabilitat d’Espanya, o l’afebliment del govern que en pugui sortir, votant a la contra sempre, excepte si es tracta de derogar alguna llei nefasta, com la Llei Wert, la Llei Mordassa o similars. D’això se’n diu estar disposats a servir al País, el nostre, evidentment.
Per què no s’han posat d’acord? Per testosterona? Per metadona? Per LSD? Jo sí que al·lucino.
2) PRESSUPOSTOS:
I tota aquesta escenificació al voltant dels pressupostos del 2016, a què respon? Alguns diuen que s’ha fet a esquenes de la CUP. Però no s’havia proposat fer una comissió en que hi hauria dos representants de la CUP en les discussions del grup de JuntsxSí? O és que la Conselleria de Finances no n’ha dit res fins ara? I les discussions entre CDC i ERC sobre la modificació de l’escala de l’IRPF? No s’ho podien discutir en silenci i evitar aixecar polseguera? O és que les maleïdes eleccions del País Veí els tenen abduïts? Voleu dir que hi ha gaires maneres de gestionar la misèria? Per què no aprofitem que tenen un Govern en disfuncions per tirar milles? O és que això de les estructures d’estat no és més que una excusa per anar passant mesos?
3) ELS OKUPES I EL BANC EXPROPIAT:
Primera reflexió que em faig: allò no és un banc, sinó una propietat privada d’un particular ( no sé si especulador o no, ni m’hi poso ) i no ha estat expropiat. El nom és molt rimbombant, forma part de l’estratègia de posar-se l’opinió pública a favor: evidentment, els bancs tenen una mala fama ben merescuda, que pagarem els contribuents durant anys, amb impostos creixents i sous i pensions decreixents.
Segon, el joc dels disbarats: un Consistori paga el lloguer per evitar conflictes. L’altre suspèn els pagaments, i els Mossos, seguint ordres judicials, els desallotgen. Com sempre, esclata el conflicte al carrer, que si comencen els uns, que si els altres responen de manera proporcionada o desproporcionada, que si una cosa són els okupes que feien tasques socials al local i l’altra és la guerrilla urbana organitzada, que causen desperfectes que pagarem entre tots, a més del lloguer. I encara rai que el propietari demana un preu molt alt, sinó, els hi paguem la compra, les escriptures a cal notari, l’IBI, la llum, el gas, l’aigua, internet i telèfon. Ja ens ho trobarem ( als pressupostos, és clar…)
I mentre, l’alcaldessa que tracta que els okupes “interlocutin” amb les entitats del barri tot rentant-se les mans com Ponç Pilat. I no us ho perdeu: els de la CUP no poden parlar dels pressupostos perquè hi ha una tangana al carrer.
Tercer, danys col·laterals per a la nostra Policia: un pas més en el seu descrèdit, aconseguit a mitges entre la quinta columna que hi ha en el propi cos i els que creuen que com a únic element dissuassori han de portar un xupa-xup. O un lliri, a la ma, és clar. Lamentable.
4) CONCLUSIONS:
Buf! Quins dies! No sé si amb aquests ingredients farem res de bo. En tot cas, la bona gent d’aquest País crec que es mereix alguna cosa més. Una cosa és la Revolució dels Somriures i l’altra és que se n’enriguin a la cara. I sobretot, als uns als altres i als de més enllà: que els quedi clar que se’ls acaba el crèdit.
I que ho sàpiguen: anem preparant per a les properes eleccions una llista sense gent dels partits, amb persones independents, compromeses a actuar prescindint de consignes i interessos sectaris, disposades a donar la cara sense por i a culminar el camí cap a la llibertat. Ah! i tots nosaltres disposats a donar-los suport fins al final. IRRENUNCIABLEMENT.