TAMBÉ ELECCIONS AL SENAT

Tots sabem que quan hi ha les anomenades “Elecciones Generales” hem de fer una doble votació: pel Congreso de los Diputados ( papereta blanca, tot i que a mi em sembla que li escauria més el color sèpia ) i al Senado ( papereta salmó, potser fumat, no queda clar ).

La primera de les urnes, la de les paperetes blanques, tothom sap més o menys com funciona: agafes una llista i la poses al sobre, encara que no coneguis ningú, més enllà del cap de llista. És una votació de les anomenades amb llista tancada i bloquejada: tots els que esculls són de la mateixa opció i no en pots canviar l’ordre. Un exemple de com no hauríem de fer-ho en la nostra futura República.

Per a la segona urna, la del color salmó, et trobes un desplegable i has de posar un màxim de 3 creuetes d’entre tots els que hi ha al llençol. Un cas d’eleccions amb llistes obertes: pots escollir els 3 que vulguis, encara que siguin de partits o coalicions diferents. Això ja està més bé. Bé, només  en principi: si analitzes per a què serveix el Senat i la forma en que es tradueixen les preferències de la gent, això es pot interpretar com una autèntica presa de pèl. Analitzem-ho.

D’entrada, els anomenats Pares de la Constitució, en teoria la proposaven com una cambra de representació territorial, cosa que mai ha arribat a ser. De fet ha esdevingut un cementiri d’elefants, polítics, naturalment. Aquesta segona cambra se l’haguéssin pogut estalviar i el pressupost estatal (és a dir, les nostres butxaques) n’obtindria un considerable alleujament.

L’autèntic sentit d’aquesta invenció, a part d’exili daurat dels paquiderms, és el de fer de segon cinturó de control parlamentari, sobretot al servei del bipartidisme: tot allò que s’escapi del desitjat al Congrés pot ser invalidat a l’arribar aquí, com per exemple, una reforma de la sacrosanta Constitució. Posteriorment encara han habilitat una tercera cambra de control: el Tribunal Constitucional, al qual, a més, darrerament, en el colmo del neofranquisme més recalcitrant, li han adjudicat funcions executives.

Però tornem a la segona cambra. Perquè encara que la proporcionalitat de la representació de la població en el cas dels Diputats ja és bastant discutible, en el Senat és de pel·lícula de terror. Analitzem-ho:

Aquest té 266 membres, 58 dels quals són escollits pels Parlaments Autonòmics, i els altres 208 per elecció directa amb les paperetes salmó. Aquests 208, a part de les “peculiaridades” de les illes i de les 2 ciutats nordafricanes, són escollits a raó de 4 per província. Tinguin la població que tinguin. Així, per exemple,  la província de Barcelona que té, més o menys, la mateixa població que les 20 províncies menys habitades d’Espanya, escull 4 senadors, mentre que aquestes n’escullen 80.

Fixem-nos, sobretot en els resultats de les darreres eleccions de desembre de 2015. Comparem el percentatge de vots de les principals opcions “nacionales”, el percentatge d’escons al Congrés ( sobre 350 ) i el del Senat ( sobre els 208 ).

 

PARTIT/COALICIÓ

% vots

n. diputats

% diputats

n. senadors

% senadors

PP

28.7%

123

35,1%

124

60%

PSOE

22%

90

25,7%

47

22,6%

PODEMOS i CONFL.

20,7%

69

19,7%

17

8%

CIUDADANOS

14%

40

11,4%

0

0%

Es pot veure fàcilment que pel que fa al nombre de Diputats, hi ha un lleuger biaix que afavoreix als partits més votats i perjudica als menys. En el cas dels Senadors, la cosa ja és de proporcions èpiques. No calen gaires més comentaris.

I ara, anem a casa nostra i el que ens interessa, el vot independentista. Encara que a molts ens costi d’empassar, llistes separades al Congrés. I encara que sabem pel que serveix el Senat i el biaix que hi ha, no podrien haver fet una estrategia diferent? No podrien haver fet una sola llista, amb altes probabilitats que sortissin els tres de la majoria de províncies? I a sobre, aquests dies hem hagut d’assistir a una estrategia de tirar floretes als més rellevants de la llista de la competència. Per allò del quart senador, potser?

Doncs a mi em semblaria millor, si no volien renunciar a llistes separades, adoptar una estrategia un xic agosarada, però segurament més eficient: presentar només dos candidats a cada llista, amb la qual cosa, “obliguen” els seus votants respectius a escollir els dos de la seva i un de l’altra. Així es concentra el vot en els quatre i potser en vàries províncies tots els senadors escollits serien indepes.

No vull ser presumptuós, però intueixo que no se’ls ha acudit. I si algú els ho hagués proposat, ben segur que no acceptarien renunciar al tercer de la llista. Em queda el dubte de si tenim ments poc brillants en els quadres de les formacions indepes ( i en les altres, evidentment ) o si només pensen en termes de partit i no de País. S’admeten apostes.

De totes maneres, el Senat serveix pel que serveix, i no sé si valia la pena dedicar-hi tant d’esforç.  Sento haver-vos fet perdre el temps, però també el perdrem posant creuetes en el llençol salmó fumat.

 

ANC: LA TRANSVERSALITAT MUTA

Tots tenim clar que l’Assemblea ha de ser transversal, no alineant-se amb una determinada ideologia política, més enllà del seu caràcter radicalment independentista. I molt sovint se li ha tirat en cara que era el moviment d’agitació política d’uns o altres.

El que sí és inevitable constatar és que la seva capacitat de mobilització l’han mirat de capitalitzar uns o altres, que a més, per assegurar-ne el tret, han tractat de posar-hi els seus peons per controlar-la. I d’això en tenim constància sobretot el darrer any, quan van provar de desactivar-la perquè era “l’hora dels partits”.

La transversalitat no vol dir acceptar que tendències de diferent signe es contrarestin. No vol dir que l’ANC no pugui fer “pressing” a un partit o altre. Vol dir que té el dret i l’obligació de fer-ne a qualsevol que no estigui en la línia adequada segons el nostre Full de Ruta i, si cal, recordar-los els compromisos electorals adquirits amb els seus votants.

Ens vanagloriavem que la nostra Revolució dels Somriures, a diferència d’altres processos d’alliberament nacionals, era molt transversal, que agafava des de la dreta socialcristiana a l’esquerra antisistema., i que això era molt difícil, tenia molt de mèrit, però que podiem, durant un cert temps, prioritzar el procés d’independència per damunt de qüestions ideològiques, doncs en la futura República havien de coexistir aquestes diferents opcions.

Ara veiem que l’Assemblea va complir el seu paper, demanant el vot en unes eleccions que es volien plebiscitàries per uns o altres, per JxS i per la CUP.  Ara, a pilota passada, molts s’estiren els cabells, però crec que l’ANC va fer el que havia de fer.

Amb el temps, però, l’ampli espectre ideològic de l’independentisme s’ha anat reduint pels extrems: Unió ja se’n va desmarcar, si bé una nova formació ocupa, si fa no fa, la mateixa zona, amb garanties sobre el procés. Panorama aclarit. Més recentment, les votacions empatades de la CUP posen en evidència que dins seu hi ha diferents tendències. Potser no tots són independentistes. O, si més no, no s’hi pot comptar com la seva primera prioritat. Potser hi ha infiltrats espanyolistes. En tot cas, el panorama no està aclarit, encara, per aquest sector.

Arribats aquí, crec que ens hem de tornar a comptar de manera realista: voleu dir que som tants com crèiem?  De qualsevol manera, l’ANC ha de seguir essent fidel a la transversalitat, però aquesta ha mutat: només podem donar suport a aquells que raonablement, des de diferents estratègies ideològiques, estan a favor de treballar per la independència com a màxima prioritat. Posar els límits és delicat, però ho hem d’intentar amb honestedat. No podem edificar sobre sorra. I un criteri clar és analitzar si les actuacions d’uns i altres fan augmentar la taca d’oli a favor del procés o bé la redueixen.

I amb això estem: abortar uns pressupostos que podríen haver augmentat les esperances dels més vulnerables no és la millor manera de fer nous adeptes entre els que prioritzen els aspectes socials, fonamentals en uns anys de crisi cruel i provocada. On és ara, el pla de xoc? I el veto a un candidat a la Presidència per acceptar-ne un altre de la mateixa ideologia?

Però n’hi ha per als uns i per als altres: signar una declaració del 9N que no s’està disposat a complir és una manera d’estafar les esperances de l’auditori. Barallar-se públicament per unes suposades reformes dels impostos és crear incerteses als votants d’una coalició governant.

Per tant, el problema no és, només de reducció de l’espectre ideològic. També és d’aigualiment dels colors. D’un arc de sant martí cada vegada més difuminat.

I aquí és on l’Assemblea ha de recuperar el seu paper. Ha d’exigir a les formacions polítiques que abandonin les seves picabaralles. Que llaurin dret i transmetin sensació de fortalesa. I si no ho fan, que tinguin molt clar que cap d’ells ni tots ells junts tenen la capacitat de convocatòria de l’ANC. I que podem anar preparant, seriosament, una llista d’independents (només d’independents) per quan calgui anar a noves eleccions, que caldrà, i no massa tard.

Però això és fruit d’un altre debat, sobre si més o menys opcions faciliten o perjudiquen  obtenir més escons: al voltant d’aquest tema hi ha molts interessos sectaris. Només un apunt: cada vegada hi ha més gent que no sap a quin partit votar perquè als seus ulls estan tots molt desacreditats. I el que pot comprometre més el procés és la sensació dels poc convençuts de sentir-se enganyats. Oferir una llista de persones amb prestigi i sense cap lligam  partidista pot ser el símbol d’una regeneració. No ho descartem. Valorem-ho. Continuarà.

IRRENUNCIABLEMENT

Fa dies que em barallo amb mi mateix ( potser degut a un gen característic dels independentistes catalans ) per tractar de comprendre una sèrie de fets que van passant davant meu com un malson recurrent. Comencem:

1)  ELECCIONS 26J:

Algú m’explica còm justifiquen les 3 principals formacions que estan a favor de marxar d’Espanya, les seves respectives postures cara a les properes eleccions generals? Uns que ni s’hi presenten, doncs allà no se’ls hi ha perdut res. Els altres dos ho fan per separat, uns perquè així diuen que recolliran més vots i escons, i els altres perquè s’han quedat sols com un mussol.  És cert que costa posar-se d’acord, però en aquestes eleccions penso que és quan menys dificultats hi hauria d’haver. I encara que a hores d’ara no servirà de res, com que m’agrada treballar pel dimoni (un diable indepe, això sí ) vaig i exposo les meves raons.

Costa fer una candidatura única quan es tenen ideologies diferents i construir un programa electoral conjunt esdevé complicat. Però en aquest cas, no es tracta de formar posteriorment un govern i prendre decisions.

I és que no és això, companys! Simplement, què hi han d’anar a fer a la Carrera de San Jerónimo?

Jo entenc que els seria molt fàcil posar-se d’acord en fer una llista única amb l’objectiu de dificultar la investidura d’un president, tractar d’aconseguir la ingovernabilitat d’Espanya, o l’afebliment del govern que en pugui sortir, votant a la contra sempre, excepte si es tracta de derogar alguna llei nefasta, com la Llei Wert, la Llei Mordassa o similars. D’això se’n diu estar disposats a servir al País, el nostre, evidentment.

Per què no s’han posat d’acord? Per testosterona? Per metadona? Per LSD? Jo sí que al·lucino.

 

2)  PRESSUPOSTOS:

I tota aquesta escenificació al voltant dels pressupostos del 2016, a què respon? Alguns diuen que s’ha fet a esquenes de la CUP. Però no s’havia proposat fer una comissió en que hi hauria dos representants de la CUP en les discussions del grup de JuntsxSí? O és que la Conselleria de Finances no n’ha dit res fins ara? I les discussions entre CDC i ERC sobre la modificació de l’escala de l’IRPF? No s’ho podien discutir en silenci i evitar aixecar polseguera? O és que les maleïdes eleccions del País Veí els tenen abduïts? Voleu dir que hi ha gaires maneres de gestionar la misèria? Per què no aprofitem que tenen un Govern en disfuncions per tirar milles? O és que això de les estructures d’estat no és més que una excusa per anar passant mesos?

 

3)  ELS OKUPES I EL BANC EXPROPIAT:

Primera reflexió que em faig: allò no és un banc, sinó una propietat privada d’un particular ( no sé si especulador o no, ni m’hi poso ) i no ha estat expropiat. El nom és molt rimbombant, forma part de l’estratègia de posar-se l’opinió pública a favor: evidentment, els bancs tenen una mala fama ben merescuda, que pagarem els contribuents durant anys, amb impostos creixents i sous i pensions decreixents.

Segon, el joc dels disbarats: un Consistori paga el lloguer per evitar conflictes. L’altre suspèn els pagaments, i els Mossos, seguint ordres judicials, els desallotgen. Com sempre, esclata el conflicte al carrer, que si comencen els uns, que si els altres responen de manera proporcionada o desproporcionada, que si una cosa són els okupes que feien tasques socials al local i l’altra és la guerrilla urbana organitzada, que causen desperfectes que pagarem entre tots, a més del lloguer. I encara rai que el propietari demana un preu molt alt, sinó, els hi paguem la compra, les escriptures a cal notari, l’IBI, la llum, el gas, l’aigua, internet i telèfon. Ja ens ho trobarem ( als pressupostos, és clar…)

I mentre, l’alcaldessa que tracta que els okupes “interlocutin” amb les entitats del barri tot rentant-se les mans com Ponç Pilat. I no us ho perdeu: els de la CUP no poden parlar dels pressupostos perquè hi ha una tangana al carrer.

Tercer, danys col·laterals per a la nostra Policia: un pas més en el seu descrèdit, aconseguit a mitges entre la quinta columna que hi ha en el propi cos i els que creuen que com a únic element dissuassori han de portar un xupa-xup. O un lliri, a la ma, és clar. Lamentable.

4)  CONCLUSIONS:

Buf! Quins dies!  No sé si amb aquests ingredients farem res de bo. En tot cas, la bona gent d’aquest País crec que es mereix alguna cosa més. Una cosa és la Revolució dels Somriures i l’altra és que se n’enriguin a  la cara. I sobretot, als uns als altres i als de més enllà: que els quedi clar que se’ls acaba el crèdit.

I que ho sàpiguen: anem preparant per a les properes eleccions una llista sense gent dels partits, amb persones independents, compromeses a actuar prescindint de consignes i interessos sectaris, disposades a donar la cara sense por i a culminar el camí cap a la llibertat. Ah! i tots nosaltres disposats a donar-los suport fins al final. IRRENUNCIABLEMENT.