EUROVERGONYA!

I nosaltres, els catalans, tants anys vanagloriant-nos del nostre històric sentiment europeu des de fa segles.

I recentment, confiant que el paraigua de la Unió Europea podia representar una esperança d’arbitratge polític en les nostres disputes amb la malmesa democràcia de l’Estat Espanyol.

I recordant la Carta dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra i tants altres tractats internacionals que garanteixen un món mínimament humà.

Ara, tot això salta pels aires. Avergonyeix ser ciutadà europeu! Només cenyint-nos al tema dels refugiats, s’ha deixat Grècia a l’estacada, això si, que retornin el deute! Barreres a tantes fronteres! Schengen és ara mateix un paper mullat, sinó podrit. I ara, gestionarem amb una gran potència “democràtica” com Turquia perquè ens faci la feina bruta, com un sicari al que li encarreguem un afer, a canvi, evidentment, d’una bona quantitat. I si cal, els farem membres honoraris.

Doncs escolteu: d’aquesta Europa no en vull saber res. Hi ha altres maneres de facilitar l’intercanvi comercial amb aquesta colla de països, però millor sense ser-ne membre, mentre no es replantegi de bell nou tota una qüestió de principis.

Crec que la ciutadania, des de Catalunya, i millor des de tot Europa, allà on sigui possible, s’hauria de llençar un missatge potent a favor de l’acolliment. Al cap i a la fi, si nosaltres, amb una població de 6,5 milions d’habitants vàrem rebre 1 millió d’emigrants durant la primera dècada del segle XXI, sense ressentir-se’n excessivament, més enllà de l’agreujant de la crisi del món occidental, no crec que a tot Europa, amb una població de 500 milions, li representés cap problema de convivència acceptar en els propers anys un 1% de refugiats. Amb l’afegitó que, així com la immensa majoria dels que vàrem rebre del 2000 al 2010 eren gent amb pocs mitjans, poca preparació laboral i cultural, foragitats per la misèria, els actuals refugiats són gent que, en bona part, provenen de sectors socials més preparats, i que possiblement, una bona part només estarien entre nosaltres fins acabar les  hostilitats als seus països d’origen. El problema és que aquests estats en guerra no han rebut fins ara cap gest de mediació de les grans potències, aspecte inajornable. I en bona part, els combats són promoguts per interessos inconfessables d’aquests  països poderosos per raons geoestratègiques i comercials, inclosos els lobbys de la indústria armamentística.

Tornem al que dèiem: Si Europa accepta com a màxim un 1% de la seva població, en total es podrien acollir 5 milions de persones. I nosaltres, 75.000. Cap problema. És clar que, una vegada més això depèn del Govern de l’Estat, i ja sabem quants n’ha acollit fins ara: unes poques desenes, potser?

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’ANC, l’Assemblea, demanant idees per a la propera diada de l’11 de setembre. Personalment crec que no és el moment d’organitzar un sarau impressionant, un any més, per exigir la independència. Crec que en el moment actual la iniciativa ha de ser de les institucions, Govern i Parlament, sense demores innecessàries ni acords de funambulisme per evitar la reacció contundent de les institucions espanyoles. El que hem de fer nosaltres, societat civil, és pressionar-los per complir els compromisos electorals i, al mateix temps, augmentar la majoria social per la independència. Però les dues coses es poden aconseguir fent un acte de força que vagi definint el paper de Catalunya en el concert internacional. Per això proposo fer, no una mobilització anual i ja ens tornarem a convocar l’any vinent, sinó vàries convocatòries, les que facin falta, per agafar el timó del nostre futur. Per això proposo una acció de solidaritat amb els refugiats per al proper dia d’Europa, el 9 de maig. I promocionar-ho en altres països. Comencem a fer propostes positives, progressistes o simplement humanitàries. Hem de fer-nos sentir per sobre de la xenofòbia i la por. Hem de ser una veu potent a Europa.

Penso que aquest podria ser el paper que li correspon en aquest moment a l’ANC. I això només seria un primer acte massiu per anar definint el nostre futur, juntament amb altres entitats de la societat civil i de sectors majoritaris del món polític

S’admeten idees. Per exemple, a tots els passos fronterers, fer un passadís humà d’un km de llargada per simbolitzar l’acollida dels teòrics refugiats?

I després, podem pensar mogudes semblants en relació a la sostenibilitat del planeta, la lluita contra les desigualtats creixents, els paradisos fiscals…

Si en tenim de feina per fer! I no crec que es neguessin a participar-hi sectors polítics reticents a la independència. Seria la prova del cotó del progressisme nostrat. Tots junts per obrir una escletxa d’esperança en una Europa llastimosa i cruel.