18 mesos i un dia

Segons la campanya electoral de Junts pel Sí i el projecte de l’actual Govern de la Generalitat, aquesta legislatura ha de durar uns 18 mesos i, mentrestant, es prepararan les estructures d’estat i s’elaboraran les lleis corresponents per fer el trànsit d’una legalitat a l’altra.

Molt bé. El cas és que ja fa anys que sentim parlar d’estructures d’estat i la sensació general és que el més calent és a l’aigüera. Lògic pensar que el disseny d’aquestes estructures s’ha d’encarregar a alguns experts en el tema, sigui la hisenda, sigui la seguretat social, o altres. I el disseny es pot fer en poques setmanes. L’altra qüestió és iniciar el seu funcionament, i això és obvi que només es pot fer quan ja s’ha proclamat el nou estat, sinó, ja em direu…

Una altra raó per mantenir aquests 18 mesos és la d’anar assolint la majoria social necessària que garanteixi una votació favorable, sigui en forma de referèndum sobre la independència, sigui per fer unes eleccions constituents.

La qüestió és, com aconseguim aquesta majoria social?

Fins ara, l’acció admirable i intensa de les organitzacions independentistes de la societat catalana, Assemblea i Òmnium sobretot, ens han conduït fins al moment present, en que, pràcticament la meitat de la població vol la independència, i fins un 80% està a favor del dret a decidir de Catalunya. Tot això potenciat per la inestimable col·laboració del govern del PP, amb l’abúlic i inamovible Rajoy  al front, i l’ús de les eines al seu servei, Tribunal Constitucional, Fiscalia de l’Estat, etc.

L’acció de l’Assemblea, Òmnium i altres poden seguir incrementant la base independentista al nostre País, però fins on? La sensació és que les posicions de la ciutadania estan bastant definides i només nous fets, noves evidències, inèdits fins ara, poden moure la balança cap el costat que ens interessa. Amb això es poden incloure tant fets endògens com exògens.

Entre els primers, els generats des de Catalunya, consisteixen principalment en les accions del Govern de la Generalitat, fruit de la primera majoria parlamentària clarament independentista. Si aquesta acció és prou clara a través de plans de xoc i altres actuacions, que tendeixin a remarcar que alguna cosa es mou al País, i es pot palpar una millora en les condicions de vida de les capes més sofertes de la població, determinats sectors socials poden començar a replantejar-se si no viuran més bé en una República Catalana. També hi pot influir una lluita clara i intensa per la transparència i contra la corrupció.

Entre els segons, els generats des de fora de Catalunya, òbviament els gestats a Madrid, aquí podem esperar-ho tot, des de les contínues i sistemàtiques impugnacions de lleis i decrets al Tribunal Constitucional, la suspensió de càrrecs electes i, fins i tot, la intervenció de les institucions.

Uns i altres fets poden conduïr, especialment aquests darrers, a desacreditar el missatge dels que creuen que és possible un nou encaix de Catalunya ( federalistes ) i els que confien en un pacte a favor d’un referèndum sobre la independència ( sobiranistes ). I els seus mateixos dirigents i els seus votants, per una lògica reacció, moguts per un mínim sentit democràtic, podrien acabar decantant la balança de manera decisiva.

I mentrestant? Podrem viure sense patir dels nervis en un crescendo de tensió continuada? Quan arribin atacs seriosos, i ara ja comencem amb impugnacions, com reaccionaran el Govern de la Generalitat i el Parlament? Plantaran cara? Recularan amb eufemismes? Aquí està la clau d’aquests propers mesos. Perquè, fins on estan disposats a arribar uns i altres, els d’aquí i els d’allà? Estriparan les cartes? Què és millor cara al nostre futur com a poble lliure?

Potser cal ser conscients que la iniciativa del joc ha de ser nostra, i cal aprofitar la seva feblesa, amb un govern en funcions i poques perspectives de continuar, sota la lupa dels poders fàctics de l’ÍBEX 35 i dels dirigents europeus, que de cap manera volen una complicació addicional a la situació actual. Per això, sóc dels que creuen que des d’aquí hem d’anar forçant la tensió, de manera gradual, plantant cara i amb provocacions creixents. Crec que des de la meseta s’ho pensaran molt cara a trencar les hostilitats. Però quedi clar que arribarà un moment en que la seva resposta matussera accelerarà  el trànsit, de tal manera que tot es precipitarà en pocs dies. En Partal sempre explica que els processos d’independència acaben culminant per un fet inesperat, i en el nostre cas no té per què ser diferent. Per això el control del temps és nostre, i molt probablement no durarà 18 mesos, no ens deixaran aguantar-los.

I abans que això passi, no estaria de més anar-los provocant amb iniciatives que posin de manifest la seva arbitrarietat i manca de pudor, per allò d’anar-nos carregant de raons cara a projectar-ho internacionalment. Per exemple, com que tot ens ho impugnaran, aprovar una llei que sigui idèntica a una d’una altra comunitat autònoma, canviant només els noms i les dates. I llavors, posar-los en evidència, cosa que d’altra banda, no és inèdita: hi ha articles del nostre estatut impugnats que són idèntics als d’altres CCAA i on segueixen vigents.

També aprovar alguna llei inèdita, sobre qualsevol tema no legislat encara. Què sé jo, per exemple sobre la regulació dels urinaris públics. No seria estrany que ho impugnessin en base al trencament de la unitat de mercat dels orins o al dret inalienable a la micció de tots els espanyols. Són capaços d’això i més…

18 mesos i un dia. Perquè el més important no són els 18 mesos, sinó el dia!

Beneït dia!