L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Vius com centelles, tanmateix!

Deixa un comentari

Flaix!, vist i no vist, ja en tenim una altra per explicar als nostres néts. Quan, temps a venir (no gaire, tampoc), estudiïn com era aquest país abans de separar-se d’Espanya definitivament i com els catalans perdíem llençols a cada bugada, fliparan per un tub!
Trobo en una columna d’opinió del diari aquesta citació de James Joyce: “La història és un malson del qual voldria despertar-me”. I d’història va aquesta desgraciada historieta que ens ocupa. La premsa d’ahir informava de l’alea jacta est amb què s’ha tancat (amb pany i forrellat) i segellat el destí dels 12.000 negatius que el fotògraf Agustí Centelles va conservar del seu testimoni viu dels anys de la Segona República i de la guerra que la va destruir: els fills de l’anomenat Robert Capa català van entregar abans-d’ahir, amb nocturnitat i traïdoria (discreció, en van dir ells), aquest valuosíssim material a María José Turrión, directora del tenebrós Archivo Histórico Nacional situat a Salamanca, avui reconvertit en Centro Documental de la Memoria Histórica, dependent del ministeri de Cultura.
Perquè va ser amb la titular d’aquest organisme, Ángeles González-Sinde (una de les signants del Manifiesto por la lengua común, recordem-ho), que van negociar fins a posar-se d’acord Sergi i Octavi Centelles la cessió “definitiva” del material guardat en vida pel seu pare. La venda no es va fer per 30 monedes de plata, sinó per 700.000 euros, dos-cents mil més dels que els oferia la Generalitat de Catalunya, i van pendre la decisió d’oferir-se al millor postor acollint-se simplement a la “llibertat de mercat”, segons l’advocat dels dos fills Centelles, malgrat que no va ser per una qüestió de diners, en paraules seves, sinó de “millor garantia de difusió” (?) del llegat patern.
Sigui com sigui, i siguin quins siguin els raonaments reals i de fons que van empènyer els hereus a entregar l’arxiu del seu pare precisament a l’Arxiu de Salamanca (situat exactament a la rebatejada “calle del Expolio” d’aquesta ciutat, un lloc al qual, com va dir algú, Agustí Centelles s’hauria estimat més cremar el seu arxiu personal abans aquest no hi anés a parar, en un hipotètic cas que s’ha convertit en trista realitat), i suposant que sigui cert que entre les motivacions no hi hagi els calés, aquí el que ha quedat cardat és el país, Catalunya, que ha estat privat d’un fons que ha anat a petar, per a més sarcasme, al refotut cau on hi ha encara segrestats els documents robats pels franquistes a particulars i institucions d’aquest país després de la guerra. “De fidel al país se n’és o no se n’és”, escrivia aquest dia Miquel Pairolí. “Amb diners o sense. I, a més, cal saber distingir entre el país i l’administració de la Generalitat. Però per discernir tot això cal serenitat i claredat d’idees. Cosa difícil quan d’idea sembla que només n’hi havia una”.
En aquest lamentable afer hi ha encara, però, més enllà d’aquesta diguem-ne poc piadosa interpretació, uns quants caps de corda més sense lligar. Vegem-ne alguns.

Sortint de l’àmbit familiar dels Centelles, l’espectacle el van posar el ministeri espanyol i el departament de Cultura de la Generalitat: segons el conseller Tresserras, la ministra no el va informar de les negociacions amb els hereus, i en tot cas aquella, passant molt de l’emprenyada del conseller, està encantada amb la resolució del cas. Santa Rita, lo que se da no se quita… Però un es pregunta, com fa Joan Boadas i Raset, arxiver municipal gironí i director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge, com és que s’han pogut barallar d’aquesta manera per uns fons privats dues administracions públiques que es nodreixen dels impostos dels mateixos ciutadans. “Amb quina cara han de quedar els centenars de persones que a
Catalunya han fet repetits gestos de generositat i han donat els seus
fons i les seves col·leccions fotogràfiques a les institucions
públiques? Les enviarem a partir d’ara al Ministerio, vista la
magnanimitat del seu talonari?”
, pregunta Boadas, i hi afegeix aquest comentari: “Tots coneixem els motius reals
pels quals l’administració espanyola ha actuat d’aquesta manera, en un
gest que la unifica a les que l’han precedit en la mateixa funció i amb
la mateixa intencionalitat”
.
Aquí ja som grans i no ens mamem el dit, representa, però bé que hi ha qui s’ho pensa, des de la distància. Però hi ha una pregunta prèvia que algú deu saber respondre: ¿No havia de desaparèixer, el Ministerio de Cultura, atès que les competències en aquest camp estan transferides a les administracions autonòmiques? Que continuï funcionant, i de la manera que ho fa, potser caldria prendre-s’ho com un advertiment.
La ministra del ram, burxant la ferida amb el tub de la pomada, va assegurar que el fons fotogràfic comprat per ella “estarà a disposició de tots els espanyols…”. Què vol dir, amb això, aquesta espavilada? Que suposa potser que a l’Arxiu Històric Nacional de Sant Cugat
haurien estat tancats i només a disposició dels tancats catalans? Quins pebrots que té, la burra!
Fos o no fos una qüestió de calés, recordem des d’aquí, per a escarni dels especuladors en aquest negoci, que els 700.000 euros pagats surten de les arques de l’Estat, i que és Catalunya que les omple any rera any generosament: és amb
calés catalans, per tant, que s’ha pagat l’extracció i la clausura (espoli voluntari per obra i gràcia
dels Centelles Brothers) de la producció fotoperiodística d’Agustí Centelles.
El binomi Salamanca-Centelles dóna peu també a una pregunta inevitable: ¿Per què la discreció amb què s’ha fet entrar la documentació fotogràfica a l’Arxiu de Salamanca no es fa servir per treure’n els famosos Papers, sense que cap manifestació ciutadana incitada per l’alcalde de la ciutat contra “los lobos depredadores catalanes” s’hi pugui ficar pel mig?
I una última qüestió, mare de totes les altres: ¿Algú, des de Catalunya, pot pensar que, amb estructura estatal pròpia, ens veuríem obligats a veure i suportar sainets humiliants com aquest?

________________________________

Addenda:

Algú pot pensar que no ve a tomb, però hi ve, i molt: aquesta història exemplar ens hauria de fer meditar al voltant del paper que té el sistema hereditari vigent en el nostre sistema social i econòmic. Passa per ser una peça d’ordre i de seny, quan en realitat és una insensatesa molt perillosa que provoca tota mena de desequilibris i fa aflorar els nostres pitjors defectes. La mesquinesa i la deslleialtat en són un producte més.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 de desembre de 2009 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.