16 de març de 2008
Sense categoria
1 comentari

VIOLÈNCIA

 

Els fets de cada dia et fan presents coses antigues,    com una pel.lícula turca que vaig veure quan feia primer curs de veterinària. El meu record selectiu s’ha quedat amb això:

continua…. 

És hivern. Un home torna de la presó a casa seva,  un poble de les altes  muntanyes turques. En arribar li diuen que la seva dona ha comès adulteri i que l’ha de matar per salvar l’honor de la família. Ell agafa un cavall,  el fill i la dona i se’n van a travessar les muntanyes i tú penses, així doncs, no fa cas a la família i se’n van del poble? No. L’home busca matar-la de cansament i fred  amb ajut de la natura. No li deixa agafar abric ni sabates i ella,  ajudada per les traves del marit, camina  perdent forces.

 

Yo l’home, em sento traït i ferit en el meu orgull. La meva reacció primera és de castigar aquesta ofensa, pero  tinc dubtes perque no estic segur que la meva dona sigui culpable i a més, l’estimo. Em debato entre la fúria que em demana la meva revenja  i la calma que demana l’amor. Però els meus pares i germans em pressionen, no puc tornar a casa amb la dona viva i l’honor tacat

 

Té dubtes l’home: Que toca reparar,  l’honor de la família? La ferida narcissista del marit?  Ha de renunciar a l’esposa-cosa-propietat?  I al  fill-cosa-propietat, el deixarà sense mare?  

 

Yo, el fill, no compto, em toca callar mentre contemplo com la mare cau exhausta en la neu i el pare no l’aixeca o l’aixeca perquè es penedeix, però la torna a fer caminar. És la seva esposa, sí, però també és la mare meva i ell me la prendrà. No importa el que jo senti ni el que pensi. Hi  estic subjecte, en sóc dependent,  no puc tenir iniciativa …

 

Yo, la dona estic glaçada, no sento els peus ni les mans, gairebé no puc caminar, però   la voluntad del meu marit de matar-me, que  a vegades es  torça a vegades es redreça,   em torna a fer marxar. El nen em mira entendrit, jo no sé donar-li ànims, s’haurà d’endurir i aprendre a matar dones que ofenen com ho ha fet la seva mare. No cal que juri la meva innocència, només el dubte,  ja ofèn.  No tinc esma per rebel.lar-me. Els ulls de tota la família m’han acusat. Què sóc jo fora d’aquest cercle? El meu home ha pagat una dot, jo tenia un preu que he desvaloritzat. Li estic subjecte, en sóc dependent, no puc  tenir iniciativa …

 

Al cap d’hores, enmig d’un pas, colgats de neu,   la dona es troba  en un estat irreversible, el fill astorat,  el cavall sencer però sense poder avançar.

 

Yo, el cavall  a vegades carrego la dona desnonada, a vegades l’amo  la fa baixar. Sóc  fort. Sempre he servit l’amo i ho he fet content.   Fa moltes hores que caminem  i no para de  nevar. S’ha aixecat un vent fort que t’enclasta les volves a la cara, el sol s’amaga, s’acosta la nit i ens hem perdut en mig de pics blancs. Ella està glaçada, no pot més. Jo encara tinc forces. Ell, potser tingui un pla, però jo li sóc subjecte, depenent, domesticat, no tinc iniciativa i, potser tampoc tingui manera d’escapar d’una nit glaçada.

 

Finalment, l’home resol els seus dubtes i decideix salvar l’esposa, recuperant-la del fred i ho decideix  matant el cavall per a què es pugui escalfar amb la sang calenta recèn eixida i les vísceres fumejants però quan ho decideix   és massa tard.

 

Yo el cavall,   veig una brillor estranya en la mirada de l’amo. Li frega les mans a la dona i em mira, de nou. Alguna cosa trama que m’imcumbeix i no sé endevinar.  Em descarrega les albardes, em fa jeure Ara sé que no sobreviuré, i no pel  fred,  ho veig clar quan treu el ganivet de la funda, l’aixeca  i me’l clava. Sento un dolor agut al coll, faig un renill…

 

La mort d’ella és ben inútil, assassins,  perquè la sang no renta sinó que taca i els morts no purifiquen, sino que es podreixen i puden. El cavall agonitza lentament i també  és inútil la seva mort, cretins, perquè la seva sang   tampoc retornarà la vida  de l’altra.

 

Yo, el fill, ara m’ajeuria entre la mica d’escalfor que desprén el cavall i la fredor de ma mare i m’hi abandonaria. He de decidir: si moro amb ells o si sobrevisc per ser un home   que haurà aprés a matar esposes amb ombres de sospita i nobles cavalls

 

Jo el cavall, Sento un borbolleig eixint-me del tall, sento una breu escalfor pit avall… fa més fred que abans…el camí se’n va… la violència, segur,  és d’espècie: la humana.

  1. M’ha agradat molt. Especialment m’ha emocionat la imatge del nen triant entre el cos fred de la seva mare —la mort— o l’escalf del cavall —una vida marcada per la violència, desgraciada malgrat el paper de botxí. M’agrada que aquesta elecció tingui la transposició física, la imatge tan visual, dels cossos de la mare i el cavall, com a símbols de cadascuna de les dues opcions. Molt ben trobat.

    Una altra vegada, una narració sensacional, que ve de “sensacions”, no?, o no?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!