USA, Catalunya i antiamericanisme
Però Espanya no és tan forta i tenen por de perdre les colònies intrapeninsulars. Respecte als USA, durant el segle XX hi ha hagut 4 vegades en què ha planejat sobre els caps catalans un possible ajut americà a la independència, 4!!: 1.- Quan en Wilson rebé una representació de la Lliga Regionalista i els oferí suport de tota mena per un aixecament independentista, cosa que els regionalistes rebutjaren; 2.- Durant la II Guerra Mundial, hi ha documents que indiquen que el famós desembarcament de Sicília, en un principi, estava preparat per ésser a Badalona, gràcies a la influència de catalans; 3.- Un cop mort Franco, l´Administració USA plantejà la qüestió independentista als principals polítics catalans del moment, en ells n´Heribert Barrera, que no contestaren a la proposta; 4.- Si a espanya guanyava el NO a l´OTAN, ja havia plans per separar Catalunya. Els americans ens han donat moltes oportunitats, però no les hem aprofitades NOSALTRES. A veure si no deixem escapar el proper tren.
Com va dir una professora universitària catalana que treballa a Anglaterra: la independència de Catalunya no és més difícil que la desaparició de la Unió Soviètica. Com deia Prat de la Riba, l’imperialisme és la vitalitat i l’energia a vessar d’una nació, mentre que la decadència i la situació de colonització, com explica molt bé Arnold Toynbee, mestre de Batista i Roca i d’altres catalans il·lustres és la mandra, la corrupció, la incompetència, l’opressió interna i la desorganització existents en la nació dominada. Com a catalans que pretenen la independència del propi país i la supervivència de la pròpia llengua i nació, caldrà plantejar amb realisme una geoestratègia que ho faci possible. I aquesta és un acostament a les tradicionals rivals de l’eix que ens estossina: Madrid-París-Vaticà, és a dir, a les grans potències protestants-germàniques (i als jueus). No fer-ho és limitar-se a la lírica i dir-ne política. He dit adés que la realpolitik no té entranyes. Tanmateix, el President Wilson fou el que féu possible la independència d’una dotzena llarga de nacions a Europa després de la 1ª Guerra Mundial, fins i tot la d’Irlanda contra Londres -un aliat seu. I després de la caiguda del socialisme real igual. Clinton féu possible la independència de Timor front a Indonèsia, important aliada dels EEUU. I Clinton -especialista en minories nacionals i pròxim al wilsonianisme- també garantí la indendència final de Bòsnia i Kosova. Tot passa per Washington, i a Washington hi ha un grup de pressió de wilsonians que són partidaris de les autodeterminacions nacionals, el cas del Parlament d’Idaho en favor d’Euskalherria n’és un exemple, gràcies també a la pressió dels basconordamericans. És l’única eixida perquè no n’hi ha cap altra: Washington. El que passa és que molts galeuscans, ni q llur fada madrina governàs a Washington continuarien essent antinordamericans avant la lettre, cosa que no és sinó un suïcidi polític. A Washington juguen a pressionar Madrid (quan l’OTAN ho van fer al PsoE) amb el tema bascocatalà. Àngel Colom, quan manava a ERC, s’entrevistà amb l’Administració Clinton. “El mateix Lluís Llach, si no hagués tingut aquest antiamericanisme procaç (encara recordo aquella cançó –preciosa- que es titula: Dona. Ell li volia posar: A les 50 estrelles!!!). Bé, si hagués volgut actuar als EEUU, a part de guanyar més prestigi, hauria desvetllat moltes consciències cap a la llengua del cantant, i de retop cap a la internacionalització del problema de Catalunya. Com feren anys abans, quan jo era petit, bastants cantants cap al problema de Bangla-Desh. I si dic això d´en L. Llach, que consti que tinc també pràcticament tots els seus cd´s. No faig com aquells que critiquen l´Avui i no el compren mai. Sembla que no en tenim prou amb dos enemics com França i Espanya, que encara n´hi ha que volen crear-nos-en més” (2001, Jordi Romaguera). Els espanyols es veuen obligats a fomentar l’antiamericanisme entre els independentistes de les nacions que ocupen per: 1) Desviar la culpa del nostre real genocida (Espanya) cap a una potència amb la qual no tenim cap relació directa (els USA)
2) Impedir que, si als USA els interessàs alguna vegada, per raons geopolítiques, la independència catalana, basca, etc., ens ajudassin a causa de l’antiamericanisme ferotge existent entre catalans, bascs, etc. (Naturalment només USA té poder per fer complir una independència a l’Estat Espanyol, i això és el que tem sempre Madrid: per això no entraren en cap de les dues Guerres Mundials). De cara endins els espanyols desvien la frustració catalana d’Espanya cap a Catalunya. I de cara al món, desvien la frustració de l’esquerra d’Espanya cap a Estats Units o Israel. Així Espanya sempre queda neta i pura, mentre que els valencians i els esquerrans són llançats justament contra els que podrien auxiliar la nostra nació front a l’ocupació i el genocidi cultural espanyol. “El dret és més preciós que la pau, i lluitarem per les coses que més aprop han estat sempre del nostre cor: per la democràcia, pel dret d’aquells que se sotmeten a l’autoritat a tenir veu en llur propi govern, pels drets de les petites nacions, pel domini universal del dret mitjançant un concert de pobles lliures que dugui la pau i la seguretat a totes les nacions i doni a la fi la llibertat al món” (Edmund Wilson, 1895-1972, assatgista estadounidenc).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Als anys 80′ un dels pocs atemptats mortals atribuïts a un grup independentista català (qui sap si infiltrat per la policia) fou la mort d’un marine nordamericà a Barcelona. Cetament, com diu l’article: així ens va (de malament).