CALAIX DESASTRE

Vaig descobrir que la paraula treball i treballar feien referència a l’esforç, i que sembla ser que  ve del llatí, tripolium, que significa tortura.

Fa dies que volia fer un article sobre el treball, però no sabia ben bé per on començar. Així que vaig pensar, busca informació i llegeix que ben segur que alguna cosa se’t acudeix. I em  vaig decidir a  emprendre la recerca de l’inici de la paraula treball. Donat que vivim en una societat on l’estructura de la mateixa es basa en el valor del treball, em semblava un tema prou interessant. Vaig arribar a la conclusió que les persones des de la seva més tendra infantessa, totes inexorablement, es veuen gaire bé obligades a estudiar per tal d’obtenir una qualificació que els permetrà suposadament trobar una bona feina. De fet, al nostre país l’ensenyament és obligatori fins als setze anys, però això en aquesta societat actual no és pas en cap cas sinònim de garantia laboral.

Diuen les estadístiques, maleïdes estadístiques, que 1/3 de la nostra vida ens el passem preparant-nos per entrar a formar part del món laboral; 1/3 actualment el passem entre l’etapa de jubilació i pre-jubilació, suposo que tenint en compte que cada cop l’esperança de vida és més llarga igual que la de la  jubilacó que a molts els arriba de forma anticipada; i 1/3 de la nostra vida és el que dediquem pròpiament al món del treball. Home vist així, tampoc sembla tant, oi?.

I continuant investigant, vaig descobrir que la paraula treball i treballar feien referència a l’esforç, i que sembla ser que  ve del llatí, tripolium, que significa tortura. Però pel que es veu hi ha gent masoquista, és a dir que els agrada  treballar, o patir que segons sembla és gairebé el mateix, perquè si el treball és més aviat una cosa feixuga i fins  i tot comparable a una tortura, com és que hi ha persones com la senyora Anna Hernández Bonacia, actual primera dama catalana, que ocupa 14 càrrecs diferents i tots en empreses públiques?. D’això jo en dic optimització del temps, sí senyor.   Deu portar molt millor que jo l’agenda de quarta generació. I que la senyora deu ser una especuladora nata, no se si a hores d’ara en pot quedar algun dubte. Home no em negarà la senyora Montilla que tot plegat és lleig, molt lleig, perquè la majoria de càrrecs els ha obtingut per ser l’esposa de qui és, que per cert a més de President de la Generalitat és el primer secretari del Partit Socialista de Catalunya, i ella va tenir els seus inicis polítics al Partit Popular. Molt racional i lògic no és tot plegat, més aviat per al públic en general resulta força  injustificable i incongruent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!