Prendre la paraula
jordimartifont
Aquests dies que estic remenant per les carpetes del meu ordinador, he trobat aquest text sobre el Nadal que va ser portada, el 1999, del "Catalunya", quan encara no el fèiem nosaltres; bé, el Xavi sí. Us el poso perquè m’ha fet gràcia.
Tradició, consum i exclusió social Ara ve Nadal Les festes són un dels millors exponents de les característiques definitòries de qualsevol societat. Així, l’arribada d’un solstici i el canvi d’estació ha estat un dels motius emblemàtics i de celebració per als habitants d’aquest tros de planeta al llarg de la història. Un motiu tan arrelat que quan la cultura cristiana va passar a ser la cultura del Poder i va establir les seves festes, va reutilitzar aquestes celebracions paganes dotant-les d’un nou sentit i reconvertint-les per a les seves intencions de domini. L’actual religió del Poder i un dels “opis del poble”, el consumisme, ha tornat a fer el mateix i ha situat la seva festa major en aquestes dates: Nadal. Els missatges publicitaris matxacants, la musiqueta al carrer, les hores i hores d’anuncis per televisió, les pel.lícules plenes de bonhomia i alegria de plàstic, els millors desitjos de pau i prosperitat per a tothom, les targetes de felicitació, els pares noels i les seves campanes… tot contribueix a fer-nos saber que ha arribat l’hora de comprar. Ens deixarem de raons i sortirem al carrer… no a reivindicar res ni a estar-nos-hi amb l’altra gent sinó a comprar. Comprant aconseguirem la felicitat suficient per mostrar una rialla d’orella a orella al nostre veïnat que, alhora, ens oferirà el millor dels seus somriures perquè també haurà comprat. La felicitat és el consum, no hi ha dubte, i com més es consumeix més felicitat s’aconsegueix.O bé no comprarem res perquè formem part de la massa anònima que mai no surt a les notícies si no és per desgràcies. La massa dels cinquanta milions de pobres europeus (segons les dades oficials) que aspirem a deixar la pobresa perquè algú altre ocupi el nostre lloc dins del món de la misèria. De fet, com que mai ningú no ens retrata, no existim i, com que tampoc comprem, doncs encara menys. Potser enguany tindrem la sort que algú ens posi a la seva taula i, per un dia, compartirem i coneixerem l’anomenat i mai prou valorat “esperit de Nadal”. O bé ens seduirà la idea que a Europa tothom compra, compra i no para de comprar –i per tant és feliç- i reunirem com sigui els diners necessaris perquè algú ens embarqui en una pastera sempre a punt del naufragi i ens porti a l’altre costat del mur aquest que els europeus han construït amb les restes del que van enderrocar ara fa deu anys. Sembla ser que a l’Europa de l’euro la gent és molt bona i més encara en dates com aquestes. Nadal i comprar, els pobres i les més pobres. Tot ens és necessari per construir la imatge que volem de la nostra immaculada casa. Amb qui mostrarien la compassió necessària per sentir-se bé les riques i els rics si no hi hagués pobres? A qui li vendrien béns de consum si no hi hagués treballadores i treballadors convençuts que cal comprar tant com sigui possible per aconseguir felicitat? Totes i tots contribuïm a crear la mentida de la nostra solidaritat, de la nostra democràcia, de la nostra societat del benestar. I en dates així, quan la propaganda oficial demostra més clarament que només és propaganda, cal que ens treiem la bena dels ulls perquè la realitat ens torni la justa mesura de les coses, sense més mentides de compassió, caritat i bona fe.
Catalunya, número 21, desembre del 1999
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones Festes i feliç any nou!!
Salutacions!!
…oi que tampoc ho feiem tant malament? sobretot per ser menys gent, amb menys pressupost, en un temps en què no hi havia la rotativa, i l’ús d’internet era molt més minoritari. Ara bé, també és veritat que era bimensual i que el nombre de planes era menor.
Per mi el gran (i únic) aventatge que tenia la revista d’aquella època vers la d’ara era que estàvem absolutíssimament separats del Rojo y Negro, també pels enviaments. El fet diferencial i tal. Ara mateix estem com més barrejats per imperatius que tots coneixem i que tenen a veure sobretot amb una cosa que se’n diu pressupost.
Encara li tinc carinyo a aquella època i mira que també les vam arribar a passar magres…