La decisió presa a l’assemblea extraordinària d’avui, diumenge, del Procés Constituent no només és preocupant: és un error polític de gran envergadura.
Teresa Forcades i els seus partidaris, un 70% dels reunits, han optat per una opció que, per expressar-ho de forma clara, considera que s’ha de fer una ruptura social i, al final, només al final, plantejar, potser, en el cas de Catalunya, un canvi en el model d’estat. El 30% restant ho explicava molt clarament en el seu manifest: “Considerem que aquesta proposta que posposa la independència, (…) si s’acabés imposant faria inviable obrir realment un procés constituent, perquè sense l’acte de sobirania que representa la declaració d’independència no hi haurà trencament amb la legalitat espanyola i no serà possible posar en marxa un procés constituent que elabori una Constitució sobirana, ni donar resposta a la necessitat de canvis socials, polítics i econòmics, en profunditat, que reclama la gran majoria de la ciutadania, sigui o no sigui independentista”. Més clar, l’aigua.
En una carta enviada al mes de maig, Teresa Forcades es proposava a ella mateixa com a candidata a la presidència de la Generalitat, i aspirava a liderar, així, una coalició d’esquerres que, més o menys, com un poti-poti, incloïa, en els seus desitjos, partits i associacions tan diverses com Podemos, ICV, EUIA, Guanyem i la CUP, entre d’altres. Aquesta proposta de ser candidata a la presidència de la Generalitat l’ha anat repetint a totes les televisions on s’ha prodigat darrerament. No sembla que, de moment, ningú li compri la idea, i encara menys, Podemos, que ja ha triat cap de llista. I és que, senyora Forcades, atribueixen a Tarradellas una frase letal: “En política es pot fer de tot, menys el ridícul”.
Estic convençuda que el 30% dels afiliats a Procés Constituent que han perdut aquesta batalla, segurament podran guanyar la guerra i seran rebuts amb els braços oberts en les plataformes on ja participen, o poden participar, com ara Esquerres per la Independència, Reinicia o Crida Constituent, on també hi són presents seccions independentistes d’altres partits que de moment s’han definit per la indefinició, i desenes de grups d’opinió i reflexió que treballen en el mateix sentit: no hi pot haver un canvi social si no hi ha una ruptura amb l’Estat. No hi pot haver un país just si no som, el més aviat possible, la República Catalana Independent.
El 27S la ciutadania d’aquest país farà un pas decisiu en el camí cap a la llibertat: triarà els seus representants al parlament. I els qui aposten, els qui apostem, per un canvi estructural profund per arribar a ser un país just i solidari, és a dir radicalment democràtic, sabrem distingir l’original de la –mala- fotocòpia. I triarem l’original.
Com diu la dita clàssica, els déus enceguen qui no vol veure. Vostè, senyora Forcades, ho hauria de saber millor que ningú. I assumir-ho amb humilitat benedictina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com li agrada dir molt a ella mateixa: “Millor no parlar del pecat”. Teològia feminista, en diuen d’això… Jesuïtisme, “el de tota la vida”.
Humilitat? Sentit del ridícul? Coherència?
L’Arcadi i la Teresa fan un bon “duo dinàmic”: no dinamitzen gaire (si tinguessin de fer el que van dir, ja faria uns quants TN que estarien als seus respectius “aposentus”), però de sortir a telés i ràdios, un munt.
Atentament, i bona setmana