marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
SENTIT A DIR
En veure el llibre en el seient pensà tot d’una lliurar-lo al conductor del bus -en un gest de bon ciutadà- per si el propietari el reclamava. I tanmateix en desistí tot seguit: estava molt cansat i, a més, a la primera ullada que va fer al volum comprovà que tenia poc interès. Venia de la manifestació de la Diada, havia suat la cansalada, des de les nou del matí que no parava i en aquelles hores de l’horabaixa l’únic que volia era seure i esbufegar. A més, vés a saber com reaccionarà, el conductor, es deia. Per això, s’assegué com si de veí de seient hi tingués una persona i no un llibre. Acomodat, l’agafà per pura tafaneria i s’adonà que s’hi marcava el punt de lectura. I per allà l’obrí de manera instintiva. Els ulls hi anaren sols, a veure què deia aquell full escrit a mà amb lletra rodona i força curosa que servia de marca:
Si sents, ment endins, que la vida et confina als gulags de la malenconia;
si et sents argollada la caminera per les mans emmorcades de la Incertesa, en majúscules;
si et sents un tros de quòniam hostatge de la pitjor de les misèries, això és,
mancat de paraules clarents;
si et sents poc menys que un zero a l’esquerra del sentiment, fuma de tot i a tota hora.
Beu qualsevol espirituós i a escarada.
Atipa’t de dormissons, narcotitza’t tactes i mirades.
Renega, escup, crida, però permet que la mort et deixi creuar estalvi
l’avinguda que ara et crida,
que et diu vine, vine,
i que no deixa de defecar automòbils
i gitar ofegors:
res no hi ha més lamentable que morir sense deixar embalum;
perir aixafat,
sense butzes per incinerar o per congregar cucs.
Sorprès, amb els dits temorencs, tornà a deixar el llibre tal com l’havia trobat però es quedà el full amb el text: una estranya determinació que no acabava d’entendre li venia a dir que aquella nota era per ell. I encara entenia menys la sensació que tenia d’haver sentir a dir a algú allò que acabava de llegir.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si hagués trobat un poema tan bo. Però jo mai no trob unes coses tan valuoses. Per exemple, damunt un pètal de rosa no hi he trobat mai una pedreta de santa Llúcia d’aquelles que es poden posar dins els ulls i atrapen busques; unes pedretes que no poden tocar enterra, per això no en posen cap si no és amb una ribella d’aigua davall que, si de cas, els entomi. Jo en cerc com una desesperada, però no en trob. Diuen que per trobar-ne han de ser molt espirituals, tirant a santes. Les sol trobar una monja.