Prendre la paraula
jordimartifont
Mentre sonava Cranc i després de versionar La Trapera i la seva “Ciutat podrida”, surt a escena un “punki sense cresta”, tal com el presenten, i Feliu Ventura arrenca amb “No sé que sent” a ritme de hardcore lent. El Tomeu es queda parat i arriba el Miquel, l’Helena, la Mai i el Víctor. Amb el Marc escoltem mentre bevem i evidenciem que el color negre senyoreja a l’ambient. Cranc acaben amb “Quina vida” de Pixamandúrries amb part de la banda allà dalt. Algú diu que el Joni avui s’hauria de posar un despatxet dalt de l’escenari… Trobem l’Adolfo i la Gemma que diuen que avui hi ha tothom. I tant, fins i tot l’excantant d’A Morte do Povo, el Garganté i el Xavi Palos que, de lluny, es mira l’escenari mentre Juanito Piquete entona temes seus i de totes les bandes on ha tocat. Mentre sopem, sonen Draps Bruts, molt més contundents que quan tocaven i per edat els tocava fer-ho. Riuria però continuo escrivint.
Surten L’Odi i tot crema, el Gos crida des de dalt i es versionen a ells mateixos, a Bad Brains i a uns quants més. Dos acaben amb el cap obert, ja se sap que el pogo és així… Xavier Mercader no para de fer fotos i posen la cirereta uns Pixamandúrries potentíssims que basen el seu concert en “L’any dels gossos”, contentíssims de veure que el que tocaven fa vint anys manté intacta la seva potència i creix en directe.
Hagués pogut ser un exercici de nostàlgia però el fet que tot anés per la llibertat de la Galle, de qui sentim un enregistrament per telèfon des de la presó, fa que prengui tot un altre sentit.
Tornem a Tarragona escoltant el “Sirga” dels Xeic, a qui com sempre havia prejutjat sense raó, per sort.
Surten L’Odi i tot crema, el Gos crida des de dalt i es versionen a ells mateixos, a Bad Brains i a uns quants més. Dos acaben amb el cap obert, ja se sap que el pogo és així… Xavier Mercader no para de fer fotos i posen la cirereta uns Pixamandúrries potentíssims que basen el seu concert en “L’any dels gossos”, contentíssims de veure que el que tocaven fa vint anys manté intacta la seva potència i creix en directe.
Hagués pogut ser un exercici de nostàlgia però el fet que tot anés per la llibertat de la Galle, de qui sentim un enregistrament per telèfon des de la presó, fa que prengui tot un altre sentit.
Tornem a Tarragona escoltant el “Sirga” dels Xeic, a qui com sempre havia prejutjat sense raó, per sort.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
contextualitzaré:
havent sortit a cantar el “quina vida” que versionaren els Cranc i tocant el Juanito Piquete i els Pixamandúrries al mateix concert, vaig pensar que quina feinada tindria aquella vesprada el Joni, però reulta que el Joni no va pujar a tocar amb Juanito Piquete, així que el comentari ja sobrava…
és que Jordi, en llegir la teua crònica m’ha sonat a apoltronar-se en un despatxet, a lo convergent amb cartera nova i m’he esgarrifat
el concert… mevancantar!!!
a més, aquest dia no me sentia tan gran jejejejeje
LA GALLE A LA CALLE JA!