Processó
No recordo haver vist cap processó abans de la d’aquest Dijous Sant a Àvila. Va ser un viatge en el temps, modestíssim i intranscendent, fins i tot amb algun aspecte còmic. […]
Per la porta de la Casa de las Carnicerías van entrar un rere l’altre, amb to solemne, mitja dotzena de passos, acompanyats per tres o quatre bandes, metall i percussió, fins al llindar de la catedral. Integraven les confraries, on era visible aquí o allí encara alguna dona amb mantellina, uniformes de tota gamma: guàrdia urbana, guàrdia civil, policia nacional espanyola, protecció civil, cada cos amb els seus blasons, el seu portaestendard, els seus galons i un cap de colla gairebé sempre de rictus sever, cellajunt i vigilant.
Feia fred. Havia plogut durant el dia i, ara que ja era ben fosc, queien a estones volves de neu. Flanquejava cada pas una colla de natzarens, cadascun amb la seva atxa (ara ja una pràctica i asèptica llanterna disfressada de ciri), la caputxa tenebrosa i la túnica llarga fins als peus, gairebé totes de color de dol. No hi havia pas que no anés acompanyat d’algunes criatures de sis, de vuit, de deu anys, abillades igualment d’aital faiçó. I, és clar, dels corresponents penitents, un o dos pel cap baix, que feien la ruta descalços.
Dur els peus nus amb aquell fred de neu que, en aquell punt gairebé final de la processó, ja els havia tornat blavissos devia tenir el seu mèrit. Però en veure’ls el dubte era si admirar-los per aquella humil penitència o malfiar-se’n pel que el gest tenia d’ostentació orgullosa d’una suposada capacitat de sacrifici.
Perquè els que de debò semblaven sacrificar-se calladament eren bona part dels trompetes, corentins i clarinets, que avançaven serrant els dits sobre l’instrument, petant de dents mentre no el tocaven, arronsant el coll dins l’uniforme poc preparat per abrigar-los en aquella nit encara hivernenca.