Parets de foc (El Tall Editorial): nou llibre de narracions de l´escriptor Miquel López Crespí
(Vet aquí un petit tast de la narració Oblidar)
En els darrers mesos res m’havia anat bé. Tenia el cotxe avariat, i el que era encara pitjor, sense cap possibilitat d’adobar-lo perquè estava sense una “pela”. Per si hi faltés alguna cosa, m’havien arribat els rebuts del lloguer, el vídeo i l’electricitat. I, com a cop de gràcia final, l’editorial pseudoprogressista de Barcelona em retornà l’original d’una novel.la escrita amb l’esperança de cobrar uns hipotètics drets d’autor que m’ajudessin a passar l’hivern. Tots els meus plans ensorrats! Evidentment, era quelcom de folls pensar que dedicant-se a la literatura un podria guanyar-se la vida. Amb en Joan Triadú, n’Isidor Cónsul i cent més com ells controlant les obres a editar o promocionar, no hi havia res a fer. Ni en Salvat Papasseit o en Gabriel Alomar no haguessin alçat cap amb aquest comissariat de guerra! Vivim a l’època gloriosa del Terenci Moix i la postmodernitat més rabent! Igualment exiliarien Pere Calders, Joan Oliver. Què hi farem! En aquesta vida sempre hi ha perdedors i guanyadors, mestres i alumnes, escriptors i propietaris d’editorials, rebels i servils, i així serà fins que un dia arribi el diluvi que ha de venir.
Feia un ventet gelat. L’hivern, enguany, m’havia sorprès portant encara roba d’estiu. Caminava de pressa per les avingudes provant d’entrar en calor. Com de costum sortia fastiguejat de la reunió amb la Coordinadora Antimilitarista. Un subtil i gens amagat pacifisme covava dins cada una de les proposicions dels meus antics companys de partit. Hores i hores parlant de com no interrompre el trànsit en la propera manifestació. Volien que, en tot moment, seguíssim les instruccions de la policia per a ajudar-la a mantenir l’ordre! Indubtablement feia anys que aquelles fantasmals organitzacions ciutadanes sobrevivien a costa dels ajuts i subvencions oficials. Quina misèria, tot plegat! No sé com no em vaig aixecar de la cadira en aquell precís moment! Havíem caigut molt baix! De voler canviar el món, ara ens conformaven amb anar pacificament per la voravia sense interrompre la circulació. Lluitar contra les guerres d’agressió imperials portant floretes a les mans? Com era possible que no entenguessin que un Imperi no es desarma mai per les bones si té colònies d’on treu benefici? O que la policia i l’exèrcit no podien ser mai neutrals mentre hi hagués propietats que defensar?
Finalment, la reunió de la combativa Coordinadora finí amb una discussió entre els partidaris de posar un clavell roig al cartell de convocatòria i els defensors de posar-hi només unes roses. Quin gran debat històric! Potser, fins i tot, fos editat a un llibre pagat per l’Ajuntament i proposat per la Unesco com a millor sistema per a portar endavant les reivindicacions populars! Era assistir a una representació de teatre de l’absurd, escoltar les seves argumentacions. Uns explicaven que el clavell podia recordar massa la revolució d’abril portuguesa i que no era qüestió de polititzar els actes per la pau. Redéu! “Polititzar” les activitats populars! Com si tots ells, aquella colla de monges i frares postconciliars, no fessin política amb les seves xirimandangues! Els vaig dir, avalotat, que em semblaven representants de floristeries. Com de costum, no m’entengueren. Hi estava avesat.
Un cotxe passà per damunt un bassiot d’aigua i em deixà la roba perduda. “Una altra despesa imprevista si haig de portar la camisa i els pantalons a la tintoreria”, vaig pensar mecànicament. Accelerava el pas. Volia tornar prest al pis, tranquil.litzar-me per tal d’aclarir una mica les idees.
(Miquel López Crespí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!