JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

NOU D´OCTUBRE.

Nou d’octubre,  Diada del País Valencià. Es el dia en que es  commemora l’entrada a la ciutat de  València del rei Jaume I  (any 1238). Les celebracions que es realitzen des de fa segles  per a  recordar-ho,  van fer  triar aquesta data, com la pròpia i singular del País Valencià. A les comarques del Sud, l’ espanyolisme  ha assolit bona part dels seus objectius. Els valencianistes, han intentat resistir  el setge de totes les maneres possibles. Culturament han fet reeixir moltes iniciatives i molts intel·lectuals valencians són prohoms de la cultura catalana. L’ espanyolisme però, a anat avançant socialment amb la complicitat dels dos grans partits espanyols i amb l´estúpida divisió del valencianisme polític. Joan Fuster  fou una una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició del que s’ enten per  Països Catalans . Ha estat doncs  un referent cívic  per a tota la nació.  A qui pugui interessar,  reprodueixo el  pròleg  que ell va escriure al llibre  de Xavier Arbos i Antoni Puigsec, ” Franco i l’ espanyolisme”, que ha estat  publicat en diferents reculls antòlogics de Joan Fuster, en el que  fa un diagnòstic d’ absoluta actualitat. 

El llibre  que   el  lector    té  ara  entre  mans  és      potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantíssim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’àmbit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i, més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel·la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista, les havia precedides amb notícies i textos d’una procedència mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sinó en termes tan objectius com la “ciència històrica” permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d’”història total” –sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”– no podrà ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.

Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall,  i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundància de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el procés de la nostra frustrada recuperació nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no sé si individual o de grup, però encantadorament idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si, uns magnífics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”.  També hi hauríem de comptar mes d’un cas –moltíssims casos, sospito— d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l’”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”.

I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funció d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotètics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de la oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza. I no perquè no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Però amagaven les conseqüències diàries –i multiseculars– del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. ¿No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L’”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a través d’una vasta capil·laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedràtics d’universitat, guàrdia civils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i baixa graduació, notaris, partits polítics… Com els “espanyols” hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per què s’ha produït un “dubte” sobre el particular?

Aquest seria el problema a dilucidar, històricament. Ningú no s’ha pas d’enganyar: la investigació hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d’Espanya”. Un gros volum de J. A. Maravall –un valencià espanyolista–, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l’edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no sé si a consciència, i probablement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. És el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític –espanyolista– adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja és liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generación del 98, bàsicament perifèrica –Azorín, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclán– fou d’un espanyolisme rabiós: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acabà d’embolicar, amb allò de l’España invertebrada i algunes perorates incidentals…

M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors –alguns historiadors— s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d’Espanya” al llarg del temps, però no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya és una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sinó per aclarir-ne els factors político-socials que la propiciaven. També caldria veure per què alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambigüitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indígena que admiro és Josep Fontana: és l’únic que em mereix confiança. ¿No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot això d’un “mercat” que ho és, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un “mercat” –una classe dominant– difon una “ideologia”: un “nacionalisme”. Avui és el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni… No hi compten per res. O sí: una mica. El “mercat” ho decideix tot?

L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral·lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes estatals” europeus. El francès resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas. I la dels Àustries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Són, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, però finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”… I no existien ni França, ni Anglaterra, ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcàniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències “nacionals” discrepants. L’obligació de l’estat espanyol –i del “mercat” corresponent– era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.

El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares –dels meus– eren sarsueles com aquelles que segregaven la Marcha de Cádiz, el Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda o el Soldadito español, soldadito valiente. Mes encara: les ràdios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb Y ¡viva España! o l’España cañí, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angúnia. Els partits polítics d’esquerra –de l’esquerra espanyola– no protesten. Per què n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan vàlid per a la UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals… Les cançonetes patriotardes han estat i són vehicle fluid d’espanyolisme. I els himnos regionales. I comèdies, i drames, i films, i novel·les, i assaigs, i estudis filològics més o menys seriosos…

En pla de broma, podríem dir que Espanya –no l’estat, la “ideologia”– és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de mes lluny. Del conde-duque de Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano-andaluza, a què es referia don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación i de la ruptura?… Tant se val. Tot això ho hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’”esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta…

Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un racó del País Valencià, per a major inri. Pràcticament, hi ha “catalanistes” perquè hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot serà “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l’”Espanya Gran”. Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si bé es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per què han de ser “espanyolistes”? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i només hauríem de fer una concessió a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una anàlisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressió podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menéndez Pidal, Américo Castro, Sánchez Albornoz, Perico el de los Palotes…

Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero –llegiu, si podeu, Amor a Cataluña–, el difunt don Américo, que propugnava militarment la introducció del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudopostfranquisme, i Umbral i la Real Academia Española. I don Ramón Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l’España Una Grande y Libre…  La història del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d’extrema esquerra”. És un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Laín, ni Tovar, ni Marías, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Laín comença, i molt tard, a comprendre què és ser liberal. Marías és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilingüisme. No calia, però. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de polítics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.

Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les tèrboles giragonses del nacionalisme espanyol, a través de la retòrica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels González, dels Carrillo, de la Montseny, és un repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres –quina?– fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocràcia i de les Hijas de María, que tot és un bloc unànime. L’”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per això: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrín hi havia més afinitats que diferències…

Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser sí. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrín coincidien en allò de antes roja (o azul) que rota,  l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no són ni dreta ni esquerra… La versatilitat sindical és un afegit discutible… Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l’”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l’estat…


Joan Fuster
Sueca, 9 octubre 1979

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per descatllar | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent