NOSTRA DONA DEL SILENCI
No cerquis les coses que passen, les aventures codificades
per accions concretes, els personatges que queden ben dibuixats: entraràs en el
territori tremolós d’allò que anomenam sentir i que quasi mai no sentim.
He anat a
l’hotel en ruïnes damunt la mar. Ho he fet sense pensar, amb un parell de fues.
Només recordava aquelles primeres paraules ensalivades que em deies a cau
d’orella entre aquell ciment cruiat per l’aluminosi i el rovell. Parlaves de
les pedres: encara que tothom les té per el símbol de duresa i d’impassibilitat
ningú no es tem que dins la natura són l’única cosa que mor constantment.
Ja sé que
haver anat de bell nou a l’hotel en ruïnes damunt la mar és una putada. T’havia
dit que no tornaria a trepitjar aquells llocs de passió, de solitud, de
contacte, de trencament i d’ignomínia. T’havia repetit que no intentaria
recordar cadascuna de les nits en què habitàrem dins les humitats pudentes d’aquella
successió de cambres abandonades a tots els vents i a totes les tempestes del
temps i de l’esperit. T’agradava
baratar de cova cada no-res: des d’aquí podem veure el caló dels Penjats com si
ens enlairàssim amb una avioneta; des d’aquesta tenim un picat magnífic damunt
la piscina feta pols; des d’aquesta altra només veim aigua de mar, aigua de
mar, horitzó, cel i res pus; des d’aquesta altra ens podríem tirar aferrats
rodolant a tota i morir enclavats a les roques! Els canvis de perspectives
formaven part de la teva respiració accelerada sense aturall. Allà, entre les
columnes mig esbucades, per aquells passadissos que no s’acabaven mai, dins els
grans salons plens d’aigua salada, trobàrem alguns dels més potents verins de
l’amor, emperò no fórem feliços. Ho deies amb una lletania inacabable d’obsessions:
no menjar, no boixar, no rapinyar, no parlar, no frissar, no cantar, no pensar,
no somniar, no retre, no ser feliç. Ofegava la teva por amb expedicions ardides
cap a l’afàsia. Calia que no parlassis, que no recordassis, que no
sofrissis. Et venerava, Nostra
Dona del Silenci. Eres com un mestre del Tao assegut en el silenci davant el
teu deixeble més fervent, i desapareixies feta un full de calc que
transparentava un passat de misteri. Només hi entreveia una infantesa
turmentada, unes històries de maltractament, un cos ple de nafres. Enigmitzaves
tot allò que no fóssim nosaltres: això m’encenia i m’entristia alhora. T’hauria
volgut conèixer fins al més mínim detall, fins a l’electró més subtil. I d’aquelles
expedicions tornava exhaust, ple
de les ferides del roquissar enravenat de ganivets de pedra, amb el cervell
estormiat de nedar per davall aigua en els límits de l’oxigen en sang, fet un
explorador fracassat que no duu ni els senyals de les bastides, ni dels fondals,
ni dels trets, ni de les batalles perdudes. Anar a caçar ombres va ser una
altra de les teves exploracions més sovintejades: sortíem de nit i tu sabies
trobar les dreceres de la fosca on passaven coses estranyes, fantasiejaves l’espai dels entrellums lluents i
els entredós grisos fins que una por paranoica començava a invadir-te, com una
tensió nerviosa que es manifestava en els xiuxiuejos que amollaves cada cop més
fluixos. I així desapareixies rere una ombra de pi que es convertia en una
mata, una paret de pedra seca que esdevenia un teló o l’encontorn d’unes
troanes tallades amb la perfecció d’un jardiner geòmetra. Sabia que no podia
cridar. Sabia que calia anar molt viu per no caure en un parany que em pogués
deixar lluny de tu. Reaccionava com si es tractàs del moment anterior a una
catàstrofe en una pel·lícula de ciència ficció. Eres una bèstia assedegada de
sang. Va ser una decisió impensada. Un desig violent de les algues mesclades
amb els escarabats i els crancs que formaren la zoologia cruel d’uns instants
inoblidables. Tot retorna a bafarades: havíem bastit un castell de pedres
arrodonides ran de mar, pedres suaus, de tots colors, en fràgils equilibris,
entravessades amb trossos de fusta plena de vernis i troncs i branques de pins
emblanquinades per les tempestes d’aquell hivern del vuitanta en què
s’esbucaren alguns dels nostres projectes. Tu vas amb un vaquers molts gastats,
amb forats als genolls i esfilagarsats. Et fic pedres per damunt el tall de
panxa que mostres, fulgurant, i que fa una devorera exagerada. Et pos pedres damunt
els turoneus dels mugrons i tu no t’enfades i em deixes fer com si fos un
infant aviciat que sempre va a la seva. A la foto no mires cap a l’objectiu,
sinó que les teves ninetes apunten el cel, desafiants. Jo m’acot amb una pedra
rodona i negra a les mans fins al teu coll com si volgués degollar-te cop en
sec. La màquina era automàtica i aquell dia ventós érem dos solitaris llançats
pel temporal. Una emoció sexual apareix com la paraula fi. O caic dins la
rememoració d’aquell capvespre horabaixando. No era gaire tard. L’horitzó del
Corcossar em mostrava el mateix espectacle de núvols que ens embambà quan
descobrirem el lloc. Es desplegava l’Arbre del Món: dins el cel tavellat
s’obria un buit que era una soca que creixia per ambdós costats en dues grans branques.
Va durar molt poc. Emperò et va fer caure totes les llàgrimes com una tempesta
sense aturall. I vaig quedar xop de tu. L’Arbre del Món va tornar hemorràgic
mentre recorria la piscina rectangular damunt el mar i contemplava les ones que
pegaven fort contra els formigons aferrats als cocons, a les tenasses i als
penya-segats com una maledicció. Era un territori d’exili. Ho vaig entendre
mentre els esquitxos del temporal em guiaven cap a l’abís dels teus braços. El
mar tan ple de cims blancs era l’extrem d’un temps insubornable. Les saladines
em menjaven la carn. No hi havia gavines, ni corbs marins, ni ropits. Només els
llençols d’escuma que ens taparen en aquelles vegues inacabables. Coltells dins
l’aire. Una por menudeua per les estances. La clariana d’un sacrifici ignorat.
Reviviscències humides. Crosteres a les paraules. El tel que ens unia sura pel
sutge de les cuines ennegrides de l’incendi. I aquella cambra darrera. Viva. Intacta:
l’altar de la metamorfosi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!