Coc Ràpid

Un dinar gustós d’intel·ligència, amarat de passió per la terra i la identitat i amb set d’un futur propi. I més tard, una taula rodona "Nacionalisme mallorquí", en què Pere Sampol i Damià Pons (PSM), Josep Melià (UM) i Tomeu Martí (OCB) explicaren i discutiren, moderats per Antoni Vives (director de la Fundació Ramon Trias Fargas), el projecte nacionalista per a ses Illes. 

Sovint, des de la Catalunya d’avui, el Principat històric, ens preguntem com es defineix el nacionalisme polític mallorquí.

És un viure agitat, apassionat, que nasqué com a opció política fa només 25 anys per a convertir en matèria política el que el poble de les Illes mai no havia perdut: la seva identitat, el  sentiment de la seva singularitat, la cultura pròpia, la llengua catalana. Pons amb la seva força ho explicà, Sampol amb serenor descrigué l’acció del Govern del PP i l’objectiu destructor de la llengua, el paisatge i la identitat i també explicà l’opció del PSM d’unir al projecte nacional la veu verda i ecològica d’EU. Melià exposà l’estratègia nacionalista d’UM de captar voluntats més indefinides i eixamplar el seu espectre votant. Martí donà l’apunt optimista, el creixement del nombre de socis de la institució.

Hi ha nacionalisme viu a ses Illes i allí, a l’arxipèlag, és una força emergent entre els dos partits d’obediència espanyola, PP i PSOE, una opció pròpia, un revulsiu. El nacionalisme té dos enemics: un d’extern, el PSOE amb lligams amb el poder de l’Estat i un de fort a les Illes, el PP, potent, amb tot l’aparell del poder del Govern  i un d’intern, el de la manca d’unitat: els partits nacionalistes són adversaris electorals i aquesta és la seva tarja de presentació.

I els qui ens ho deien són veritables nacionalistes, apassionats per  fer de la política i el poder l’eina d’endreçament i del futur brillant del seu país. Qui no ha escoltat algun cop la vella dita " la unió fa la força" ?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!