Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

9 de setembre de 2006
0 comentaris

Miami Vice / Corrupción en Miami / Deux flics à Miami

Estlitzada fins a la sofisticació, Miami Vice  és una pel·lícula d’acció, de cap a cap. Tan sols inspirada en els personatges que Anthony Yerkovich va crear per a la sèrie de televisió dels anys vuintanta ?i que incorporaven Don Johnson i Philip Michael Thomas?,es desentén tant com pot de l’origen televisiu i s’avé a les convencions del subgènere de les buddy movies, tot subvertint-les.

Què ho fa que un producte com Miami Vice m’agradi? La manera com està feta. Mal que l’estil prengui el protagonisme, fins a la saturació. Per descomptat, no em plau ni de bon tros com Col·lateral o com The Insider / El dilema / Revelations / Insider Dietro la verità. En aquells films, la forma virtuosa encaixava plenament amb un fons i amb un discurs de debò interessants. A Miami Vice, la magnificiència estilística es posa tan sols al servei d’un film d’acció, intel·ligent i passablement reflexiu, sense cap altra voluntat que entretenir amb qualitat.

(Si us interessa llegir el que ve a continuació, potser fóra millor que esperéssiu a veure la pel·lícula i, en acabat, anéssiu a "Vull llegir la resta de l’article")

De manera fascinant, la càmera ens apropa i ens aboca als cossos, els objectes, les atmosferes nocturnes… Com ja va fer a Col·lateral, l’operador Dion Beebe ha combinat la filmació amb càmeres de 35 mm i amb càmeres digitals d’alta definició, especialment versàtils per a les seqüències de nit. La textura d’algunes imatges d’aquesta Miami clandestina i nocturna evoca tant la de Los Àngeles a Col·lateral, que Miami Vice se’n converteix en una mena de continuació ?no pas argumental, però sí autoral, a nivell de mirada?.

L’impecable ritme fílmic ens trasllada a la vertiginosa cadència vital dels implicats en les arriscades operacions dobles, de tràfics il·legals i d’infiltracions policíaques. Si bé l’estructura narrativa segueix la regla guionística d’encadenar un reguitzell de reptes que cal superar, amb dificultat creixent, Michael Mann ho treballa de manera intel·ligent. Per exemple, alguns descans de l’acció els fa servir per caracteritzar la tensió íntima dels homes abocats a viure amb identitat falsa en "territori" enemic ?les dutxes, l’erotisme de la pell nua… no deixen de transmetre una consciència pregona del perill i del caire inevitablement fugisser d’aquell instant?. Per exemple, les trobades entre policies infiltrats i delinqüents malfiats, així com els trafiquejos succesius estan concebuts com a autèntiques partides de cartes, en què el quinqué del jugador és la clau i no tant la carta de què disposes. A més, de mica en mica hi va fent entrar més jugadors, hi va implicant una diversitat de personatges, de manera que les "partides" arriben a una complexitat prou gran.

Justament, gràcies a aquesta pluralitat de personatges, s’esmicola la simplista divisió en dos bàndols. El maniqueisme entre el cantó del bé i el del mal s’hi esvaeix, no pas per cap relativització de les categories morals, sinó perquè s’igualen les formes amb què treballen els agents d’un i altre cantó i, sobretot, per una certa complexitat humana a cada banda de la frontera marcada per la llei. A Miami Vice, el narcotràfic disposa d’una organització magníficament dissenyada ?uns s’encarreguen de la logística, els altres de les finances…?, però fatalment corcada pel factor humà: els que en formen part, no són màquines, hi han anat a parar per diverses històries personals i tenen les seves respectives ambicions, malfiances… En aquest univers, s’hi infiltren policies que es fan passar per traficants. I és que, a la pel·lícula, l’FBI i la resta de cossos de seguretat, també compten amb una complexa organització i uns maduríssims protocols d’actuació; però el millor operatiu que poguessin muntar se’ls ensorraria, perquè hi ha agents corruptes i confidents enxampats, que passen la informació clau als criminals. Al costat del "mal" hi ha Isabella ?Gong LI (què hi fa aquí?)?, que hi és des de ben joveneta, sense que gairebé no hagi pogut triar lliurement el bàndol. I al costat del "bé", hi ha Sonny Crockett ?Colin Farrell? que, enamorat d’Isabella, no la deté, sinó que, aprofitant-se dels recursos per lluitar contra la delinqüència, l’amaga i finalment la trasllada a un refugi diguem-ne segur.

La competitivitat tecnològica i estratègica entre la policia i els traficants ?de droga, d’armament i del que calgui? arriba fins a la confusió absoluta. Igualats pels moviments en la foscor de la clandestinitat, per l’armament d’alta tecnologia, pels vehicles amb què es mouen, pels sistemes de comunicació que utilitzen, pel joc brut que practiquen… tan sols els diferencia ?com diu el personatge de Jamie Foxx? el final, quan uns ensenyen la placa i els altres són detinguts. Fins aquell moment, esvaïda es manté la frontera entre els dos costats de la llei.

Colin Farrell no pot ni enfonsar la pel·lícula, perquè Michael Mann li dóna un protagonisme esbiaixat, li’n sap treure tot el profit que el noi pot donar de si, i deixa a Jamie Foxx el pes de la presència molsuda en pantalla. Mann sap que treballa amb materials d’una buddy movie ?pel·lícula de companys policies? i els utilitza per a contrastar el perfil dels dos personatges ?que tanmateix es mouen com a socis i no pas com a col·legues d’uniforme?; però defuig de focalitzar la pel·lícula en ells. No practica ni el servilisme a l’"estrella" de Hollywood ni l’hagiografia del personatge. No. Mann els caracteritza amb ben poc trets i els utilitza com a genets del relat. No els reduiex a simples titelles del relat, això tampoc. Els segueix, li interessen: amb les seves contradiccions, amb les seves aventures, aporten vida a l’argument. Això, que hauria de ser una obvietat, resulta una raresa plausible al cinema d’acció contemporani.

Malgrat les llances espectaculars que solquen la pantalla, els cotxassos de luxe que hi apareixen, les armes high tech que gasten uns i altres, els moderníssims sistemes de comunicació de què disposen tots plegats… a Miami Vice no hi ha rabeig fetitxista. Certament el voreja, perquè és molt fort l’atractiu d’aquests ginys, però hi passa com de pressa, els integra en la maquinària de l’acció, sense deixar-se arrossegar en la contemplació bavosa ni caure en el parany d’omplir-hi cap buidor.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!