Espai de Dissidència

Aquesta Setmana
Santa vaig passar uns dies al sud, a la frontera entre Andalusia i Extremadura,
per fer una mica de turisme i veure part de la meva extensa família política.
Atès que el senyor Ryanair ens va cancel·lar el nostre vol a Sevilla, vaig
decidir de travessar la Península Ibèrica en cotxe, aprofitar per visitar
Toledo i Còrdova, i fer una mica de ruta.

Sovint, per Setmana
Santa acostumava a fer aquesta mena de llargs viatges per la geografia hispana.
De fet, el primer gran trajecte que em portà d’extrem a extrem de la Península
fou l’any 80, quan, amb un Renault 8 vaig anar de Barcelona a Gal·lícia.
Després he conduït per pràcticament totes les regions i nacions que són dins l’estat
espanyol, i ara que tinc una certa edat, i perspectiva històrica, aquest viatge
m’ha anat estimulant unes quantes reflexions.

La primera.
Indignació. Un cop passes més al sud de Madrid, quilòmetres i més quilòmetres
de terrenys tancats amb filferrades. Àrees de caça, espais per a la cria de
braus, impressionants latifundis dels “grandes de España” que encara piloten l’estat.
Res, ara és com fa trenta anys, i fa trenta anys era com fa segles. Idèntics
latifundis, estructura aristocràtica, i com a molt, premi de consolació en
forma de PER, per als qui resten. Aquesta revolució pendent és bona part de la
responsable de l’estupidesa de la nostra classe política, i les obscenes
diferències de classe, encara present en aquesta Espanya desarticulada.

La segona. Desert.
Un ampli desert per la meseta, travessat per diverses infraestructures (l’AVE
es veu arreu), en pobles i ciutats sense polígons, sense indicis d’activitat,
en ciutats de províncies, que almenys en aparença, semblen més mortes que
vives. Vaig ser a Toledo, una ciutat de gran bellesa. Tanmateix, era abocada al
turisme, i no tinc la impressió que tingués la vitalitat cultural com ciutats
petites i vibrants com Manresa, Vic  o
Figueres.

Tercera. Un cop
passat el desert, la brillantor de la perifèria. Còrdova em va impressionar per
la vitalitat que traspuava. Després d’avorriment i filferrades, tinc la
impressió que la vitalitat ibèrica  s’arrecera
a la costa, amb la gran illa de Madrid, i una meseta que, abuïda per la
capital, s’esllangueix a poc a poc, com ja ens indicava Cervantes. País Basc,
Andalusia, País Valencià, Gal·lícia, i el nostre petit Principat, acumulen
creativitat. El centre, només un poder que, sembla, se li escola de les mans.
Castella necessita urgentment un psicoanalista!

Quarta. La família
política. Gent extraordinària. Abocats a la misèria i l’explotació dels
terratinents andalusos i extremenys, foten el camp. Arreu. Des dels exilats a
França, fins que van al País Basc, Reus, Igualada, Cadis o Madrid. Un cop fora
del latifundi, tots s’espavilen, i amb escassos recursos són mestres,
infermeres, o munten negocis que els van més o menys bé. Gent que té carències
formatives inicials, i tanmateix, les supleixen amb iniciativa, com bona part
dels andalusos i extremenys que van arribar aquí, entre ells el nostre anterior
president.

Això em reforça la
meva tesi  que Espanya té un problema. I
aquest problema es diu Espanya. Amb altres idees que segueixen; monarquia,
aristocràcia, diferència social, latifundi, banquers, grandes de España,…  i aquest esperit castellà ja
autodenunciat  des del Lazarillo de
Tormes. El que dic sempre, la solució d’aquest país és demanar la dissolució de
la societat, i que cada poble faci la seva vida pel seu compte!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!