Menyspreu
Que consti que ja feia temps que no em queixava de les condicions en que de vegades hem de treballar el gremi de foteros de concerts. Potser per cansament, per haver-ho ja assimilat tot o per no trobar-me més situacions indignants, quisap…
Però ahir amb Camille es va tornar a creuar de nou la línea vermella. Només teníem una cançó i era l’onzena… això ja ho sabíem abans de sortir de casa, i per tant aceptàvem aquesta condició. El que no sabíem és que els tres quarts d’hora que hi ha entre la primera cançó del repertori i la onzena havíem d’esperar al vestíbul de l’Auditori (ordres de la sala): potser és perillós que puguem gaudir d’un espectacle i és molt millor que el seguim des d’un monitor sense ressolució. Però el pitjor és que la cançó triada pel management de l’artista (“Ta doleur”) va ser força curta, amb una escenografia gens representativa de la resta de l’espectacle i, el que és més dolorós, sense llum.
El senyor mànager de Camille (no culpo en cap moment a la organització!) va aconseguir el seu propòsit: el cabreix amb que vaig sortir era proporcional al menyspreu amb que va tractar als fotògrafs….
Tweeter
//