El Cau de l'Ós Bru de Taradell

M’en parlen a la feina, m’en parlen al poble, me’n parlen a…. Aquest matí, tot fent el cafè a l’estació he fullejat un d’aquests diaris que diuen que es dediquen a informar, un d’aquests periòdics que pots trobar arreu de Catalunya explicant les mateixes noticies. No parlo de premsa local i comarcal, més propera i directa, sinó de publicacions que amaneixen les noticies amb la visió que els és més favorable.

És divertit, arribar a la feina i fer una lectura transversal dels mitjans de comunicació a través d’Internet. Com poden canviar les coses segons qui ens les expliqui! Mare de Déu Senyor! Però el motiu d’aquesta petjada, no va per aquí.

Us en recordeu de la "mano negra"? La por a una força desconeguda servia fa cosa de dos segles per tenir atemorits als jornalers andalusos i fer-los treballar i apropar-se a l’amo protector que els assegurava la vida enfront de les forces irracionals d’aquests assassins. Heu sentit parlar dels violents grups anarquistes del tombant del segle passat? I dels bandolers? Tots n’hem sentit ha parlar, no? Quina basarda que generaven els maquis -aquells lladres perillosos i facinerosos que apareixien ben poques vegades al NO-DO franquista per mostrar-los com un perill public a abatre-. Ara, a principis del segle XXI, ens tica fer un pas més en aquesta espiral i aprendre noves paraules: Albano-kosovars. Aquesta és la nova nomenclatura de la por. Heu estat a Albania? I a la Regió Autònoma de Kosove? Us n’explicaria unes quantes coses, però -ara m’he enxampat jo mateix- en el meu viatge a l’antiga Iuogoslàvia en furgoneta tan sols vaig arribar a Drubovink. Catxis!-.

Bandes violentes, perilloses, els nous llops malèfics que roben a pobre gent aillada i sola. Eps! Els fets hi són no els nego. Això va de qüestionar interpretacions i gestió de situacions. No et recorda tot plegat a la pel·lícula aquella de l’Stanley Kubrik! Suposo que l’has vista no? És aquella on un grup de joves violents per naturalesa es dediquen a violar i assassinar impunement a tort i a dret tot cantant el Singing in the rain d’en Sinatra i bebent Moloka. Repeteixo: No dic que els fets no hagin succeït i siguin condemnables, seria d’il·lusos negar l’evidència i els fets, com ho seria negar la duresa de l’emigració de milers i milers de persones que, des de temps immemorials, han de deixar les seves llars a la recerca d’un pèl de fortuna i d’un molt d’estimació.

En el diari on he llegit la noticia s’aprofitava l’avinentesa per criticar un model urbanístic determinat. El model de cases aïllades i d’urbanitzacions i es recollien opinions favorables a les grans conurbacions densament poblades. Ai! Carai! Com sempre és a pagès, és la natura la culpable. És l’aillament rural en que crida l’atenció de la delinqüència organitzada. Ai! Carai! Pontifiquem d’aquesta manera i ja ho tenim tot solucionat! He viscut el temps suficient a Barcelona i a Taradell com per saber i descobrir que, estiguis on estiguis, les relacions amb el veïnat depenen de tu i no de la proximitat dels uns amb els altres. Viure més enxovats no pressuposa un major coneixement dles veïns. En el diari que he llegit es deia que, en una escala de veïns, tothom es coneix i se sap si algú és a casa o no. Bajanades! Com a molt arribes a coneixer els veïns del teu replà i amb prou feines! Diuen que els delinqüents s’amaguen en urbanitzacions, però que no va esclatar un pis a Leganès farcit d’explosius? Que potser hi ha menys delinqüència a ciutat? Que no s’hi roben pisos? Qui roba? Una guilla? Una guineu? Un senglar? Una aranya? Un mosquit? Benvolguts periodistes i sabis del diari, tant o més perill si voleu hi ha a les anònimes i individualistes ciutats com a les solitàries i allunyades urbanitzacions! Només cal donar un cop d’ull a les estadístiques per treure la bena dels ulls dels experts que utilitzen un fet per vendre pisos a ciutat, home!

Eps! Que amb això no vull dir que el model urbanístic de cases unifamiliars i aïllades sigui millor o pitjor, que m’agradi o em desagradi. Només dic que aprofitar-se d’aquesta situació per generar por i actuar de gos d’atura per mirar de recollir el ramat al corral urbà no em sembla gens ni mica ètic i em provoca nàusees.

Repeteixo que el model d’urbanitzacions aïllades i allunyades no és un gran model. Crec haver-ho escrit ja en comprobar la sagnia natural i de recursos municipals com els diversos polígons de la Creu de l’Aragall. No el defensaria mai aquest model. Crec que el gran encert del meu poble és haver establert el creixement urbà sense grans distàncies entre el nucli principal i les urbanitzacions, però aixó no té res a veure amb el perill i la seguretat. Això sí, és rendible generar por en la gent, la por dóna messells i els messells no es queixen, no criden, no parlen, es fonen entre màquines i estris de cuina i no fan cap esforç per resistir-se als cops de bastó del pastor i les queixalades del gos d’atura que els condueixen al corral.

Veig una foto de l’Edmund Hillary i no tinc més remei que aturar-me a llegir la noticia. M’agrada tant la força de la natura, em sento tant segur entre roures, alzines, pollancres i esquirols? "40 persones passen pel costat d’un escalador accidentat a l’Everest i no s’aturen a ajudar-lo". Aquí, aquí rau el problema. Si aquest fet ha arribat a la gent de muntanya. Si hem perdut les ganes demirar-nos als ulls, si ja no sabem repartir bons dies a qui veiem d’habitud, si la vida d’un sol individu ja no paga la pena, com coi volem estar segurs? Com coi volen que ens ajudem allà on tothom fa la mateixa cara de son i només s’atura per salvar-se el propi cul? Aquí està. Aquí està el nus de la qüestió. La societat està perdent la dimensió humana. Ara es confia més en les mecàniques estructures d’un sistema a la recerca de l’excel·lència i la perfecció que… L’ajuda mútua entre iguals no és un valor afegit que doni diners. Tancats en la nostra bombolla de vidre tan sols ens preocupem pels problemes d’altri quan ens toquen prop de casa o se’ns fiquen dins del menjador. Després, quan els tenim aquí, si que ens molesta que algú canti sota la pluja, mentres ens esbentra públicament. Ho! Que fort! Quin escàndol! Has vist el què li ha passat al meu veí! Li vaig a dir al senyor alcalde, que ell m’ho solucionarà!

I que fa el senyor Alcalde? Molt fàcil. "Augmenteu la seguretat, benvolguts veïns; i nosaltres us portàrem més policia experta en delictes violents". Possarem valles i reixats a les portes de les urbanitzacions i crearem oasis de felicitat, mentres la merda s’escola de portes enfora. Ja podem respirar tranquils, nois! Només ens cal tenir una escopeta sota el llit i esperar que la bofia enxampi les violentes bandes de llops que, com en els contes clàssics, envolten els nostres massos i només ens volen mal. Fàstic!

Ho sento, però no sé jugar en aquest joc, prefereixo ser com sóc: Sense res a robar i amb molt per donar i rebre.