La democràcia, el poder popular, el socialisme no són més que abstraccions quan les persones no poden decidir en el dia a dia sobre les seves condicions de vida, i han de poder decidir no només les majories: han de poder decidir també les minories i tothom sobre la seva vida , la funció i la finalitat dels recursos que aporten a la societat. A cadascú segons les seves necessitats, no és una frase feta per mantenir en pàgines carregades de pols en els prestatges d’una biblioteca. Les necessitats són sempre properes a la persona, a cada col·lectiu de convivència i no es pot decidir sense proximitat ni sense control. No hi ha socialisme quan no hi ha capacitat de gestió. No hi ha socialisme sense autogestió.
Julio Anguita, Llamazares i Cayo Lara no són socialistes. No són autogestionaris. Són llunyans a qualsevol exercici de democràcia directa i han viscut o viuen de poders delegats, llunyans, que consoliden burocràcies amb interessos propis i amb més capacitat de decisió que altres membres dels seus col·lectius. Quan uns decideixen més que els altres ja no hi ha socialisme, i el fet és que la major part dels càrrecs representatius de l’esquerra i del socialisme no tenen res de socialistes en la seva vida diària i col·lectiva, perquè el seu poder personal és superior en els fets i en les pràctiques al de qualsevol militant del seu mateix col·lectiu. Per això mateix no volen entendre que la independència és una necessitat bàsica en les persones, en els col·lectius de convivència, i en la societat. La dependència no ajuda mai a ser més lliures. Per quina raó, aleshores, es produeix la seva aversió a la independència ?. Per quina raó opten per un centralisme que fa menys lliures i més dependents a les persones, als col·lectius i als pobles ? No saben que la unitat només és útil des del respecte a la voluntat, i que la unitat feta per imposició és simple opressió ?
La unió lliure és imprescindible en qualsevol tipus de relació humana, sigui en l’àmbit personal o en el col·lectiu, i per això no és comprensible que personatges que es diuen d’esquerra es situin en un camp que permet la continuïtat de la dependència, i de l’ofegament de drets individuals i col·lectius, com és el de la Constitució espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salutacions!