llegir-escriure

M’agrada com escriu l’Andreu Barnils. Acostumo a seguir les seves publicacions a Vilaweb, a la secció Mail Obert. I m’agrada, sobretot, per la manera com diu les coses. Com l’article en què demanava a David Fernàndez, diputat de la CUP, que es tornés a presentar (No te’n vagis, David. 19-10-2014). El to escollit era el d’algú que vol convèncer amb el cap i amb el cor, més amb el cor, vaja, com quan volem convèncer un amic que ens acompanyi a una festa en un bar on no coneixerà ningú. I, com hem fet tots, insereix enmig dels arguments exclamacions directes a l’estómac, com el reguitzell següent: “No te’n vagis, David, hòstia ‘jodert’ ja. Anem camí d’unes plebiscitàries i tu te’n vols anar? Ara? Per l’amor de Déu (…)” Em va encantar aquest jodert amb t final, tret dialectal barceloní que no sé si els lectors d’altres contrades entendran. Si els parlants de les illes no diuen cap erra a final de paraula i els valencians les diuen totes, entremig, els principatins en general no les diem però sí que en fem algunes, normalment monosíl·labs: el bar, el cor… Aquests casos són excepcionals, ja que trenquen la norma de no pronunciar la erra a final de paraula. Així que per aquí ens vam empescar la idea d’afegir un consonant després de la erra, i així ja no queda a final de mot: el bart, el cort, el mart…, en paral·lel a altres mots que tenen la t etimològicament, com la part, el port o el déu Mart… I, per tant, el jodert. Més estranyes són les t que apareixen en mots plans, sense cap paral·lisme aparent i sense cap conflicte a resoldre. Són mots com col·lègit, prèmit o àpit, que jo deia sense escarafalls de petit. D’on surten aquestes t?Un misteri. De totes maneres, aquest és un tret dialectal del barceloní que, com tants altres, està en perill d’extinció, arrasat pel català estàndard dels mitjans, ben sovint massa neutre, massa net, massa inexpressiu. Per això m’agrada com escriu en Barnils.

Això no vol dir que no li pugui estirar les orelles, com en l’article en què planteja la possibilitat d’un tancament patronal com a alternativa a una vaga en el camí cap a la independència (Lockout millor que vaga? 26-10-2014), és a dir, que en el context d’un conflicte laboral siguin els directius els qui tanquin l’empresa i deixin els treballadors fora, com una mesura de pressió per arribar a un acord. Si no em falla la memòria, diria que l’últim lockout que va saltar als mitjans va ser el de la NBA. No és una mesura gaire habitual, o no ho és d’uns anys cap aquí, però a la Barcelona convulsa dels anys 20 i 30 del segle passat, en el context de les lluites sindicals i el pistolerisme, no era gens excepcional. Deu ser per això, i perquè el nivell de provincianisme amb l’anglès era zero, que el terme lockout ja surt en la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, l’any 1932, amb la forma catalanitzada locaut. La podeu buscar a qualsevol diccionari actual que la trobareu sense problemes. Una badada d’en Barnils, no passa res, tots en tenim. Ara bé, tenint en compte l’expansió puixant de l’anglès, espero que ningú no pensi que l’adaptació catalana és massa vesasaberesquenosé i opti per escriure-la en anglès, que sempre queda més… provincià?