Quan cineastes europeus, que treballen habitualment al seu país natal, van cap als Estats Units a fer alguna pel.lícula, és fàcil que tinguin problemes que gairebé mai no tindran al mal dit Vell Continent. Quins problemes? Que es trobin amb productors que es fiquen contínuament en el procés d’elaboració de la pel.lícula, que els vulguin imposar a actors que no siguin del seu gust, que els imposin que aquesta escena ha de ser així o aixà, etc. O que estiguin amb actors que es comporten com si ells mateixos fossin el director, o que són capritxosos, o que tenen una manera de treballar peculiar que esgota la paciència del director més tranquil. Això li va passar al britànic Stephen Frears (“La meva preciosa bugaderia”, “Tamara Drewe”, “The Queen”, “Les amistats perilloses”…) quan es va posar a rodar una història que si no fos per el que vaig dir abans, hauria quedat millor. La pel.lícula vol ser una sàtira mordaç de la manca d’escrúpols dels mitjans de comunicació, sobretot si aconsegueixen més audiència o venen més diaris a costa de grans catàstrofes. Un pobre diable, en Bernie La Plante (Dustin Hoffman), s’hi troba casualment al lloc a on ha aterrat de manera forçosa un avió, que miraculosament no s’ha estavellat, però està a punt d’incendiar-se si els seus passatgers no obren la porta obstruïda i s’escapen. Ell, enrabiat, els ajuda i se’n va corrents. Una periodista de televisió, la Gale Gayley (Geena Davis, “Thelma i Louise”), que viatjava a l’avió, vol trobar a l’heroi i recompensar-lo. L’única pista que tenen és que ell, com la Ventafocs, va perdre una sabata al lloc de l’accident. Hi apareixerà un rodamón, en John Bubber (Andy García), que dirà que ell és l’heroi a qui busquen, per indignació d’en Bernie, que voldrà reivindicar la seva autoria. Però tot s’anirà embolicant fins a acabar tot en un gairebé kafkià final. Stephen Frears va haver de suportar a Dustin Hoffman, gran actor però amb moltes manies, doncs aquest deia que no aconseguia entrar bé en el seu personatge, i a punt va estar això d’acabar en batalla campal o que el director caigués malalt. També que el resultat final acabés sent mediocre, que la crítica social quedés molt “light”, que algunes escenes resultessin més aviat infantils en la seva presumpta sàtira i que decebi tot això, malgrat el ofici dels actors. Aquí per culpa dels productors, que imposaven la seva manera de veure la història, i per la por que si s’ataca directament a persones i mitjans, encara que siguin ficticis, la pel.lícula no la vegi ningú o que sigui boicotejada. És una de les milers de mostres que si un cineasta europeu fa una pel.lícula d’aquest gènere a Europa i no pas als EUA, queda molt millor i la sàtira és més autèntica, més mordaç, més directa.
HEROI PER ACCIDENT: * *
http://www.imdb.com/title/tt0104412/
http://www.youtube.com/watch?v=jIfHz6PCuaM
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!