26 de setembre de 2011
Sense categoria
0 comentaris

‘God Bless The Child’

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Llegesc un llibre fet de temps i de
llum, d’ardor i de malenconia. M’agrada perquè hi ha de tot: passió, sexe,
mort, tràfics, perills, viatges, fugides i persecucions, continents, mars,
pobles i camps, detalls memorables i escenes grandioses i amor sempre seguit.
Tot és com una gran cambra d’ecos en què ressonen plors, xiuxiueigs crits,
rialles, alens, espireig de foc entre els arbres i la carícia del vent sobre el
mar.

 

Completament
nua, armada d’aquell metall punxegut, el tors tomba del costat del colom que,
potser, et preparaves per matar, amb la teva carn llisa i nacrada, els pèls del
pubis negres, fins, estriats, regulars, que sortien a cada costat de la làmina
argentada del ganivet, semblant a un punyal malai, la punta blanca del qual
acabava per confondre’s amb l’esclat interior de la cuixa. 

La veig així com era
en el retrat en blanc i negre que li va fer la meva germana Bel fa quasi deu
anys, el primer horabaixa que la va dur a ca nostra. Valerie, una al·lota
glacial i juvenil, intemporal, que, amb la cabellera llarga de negranit i els
ulls de color de xampany, et provocava unes ganes de contemplar-la molta
d’estona. A més a més tenia una meula catalana estrafeta que provenia d’un pare
pescador de Roses i d’una mare de la societat més mayflower de Boston, on la
nina va passar els primers disset anys. Entrares dins les nostres vides d’una
manera fulgurant i dugueres l’existència mediocre que portàvem al grau més alt
d’intensitat. Des d’un bell principi vaig saber que eres un bloc de
possibilitats. Entraves en una família tranquil·lament desgraciada en un moment
que no era gaire idíl·lic. El nostre pare, Miquel, es perdia a grans gambades
dins l’alzheimer. Havia estat un cabronàs usurer que s’havia fet ric amb
l’estraperlo dins la postguerra franquista gràcies a les seves amistats amb els
falangistes i els militars. La nostra mare, Apol·lònia, era una dona feble,
permanentment malaltissa, que sempre havia viscut a l’ombra d’aquell home fort
i cridaner que amb el seu consentiment etern la maltractava de pensament,
paraula i obra en els límits hipòcrites que imposava el fet de ser una família
d’ordre, catòlica i coneguda dins la societat de Palma. Em ve al cap quan a la
meva germana i a mi ens duien, ben mudats, a veure la processó del Corpus des
del balcó de l’ajuntament: mon pare duia penjada a la solapa del vestit blau
marí una medalla amb el yugo y las flechas que li havien donat per servicios
prestados a  España, i un brillant
com un ciuró a la corbata que jo em mirava com lluïa, arrecerat entre les
faldes de mumare, que s’havia posat al coll unes guineus argentades i un capell
negre que li donaven un aspecte de gran senyora, com les dones dels generals,
dels jutges, del delegat d’Hisenda, del batle, amb les quals bevia vi dolç i
menjava galetes quan acabava la celebració. Llavors nosaltres fugíem de na
Betty, la nanny anglesa, que mon pare en un excés de modernitat en ell s’havia
entestat a posar-nos, i xafardejàvem per aquelles sales altíssimes plenes d’aranyes
enceses, amb quadres molt foscos, immensos, amb paisatges i personatges, damunt
les parets endomassades. Aquestes línies, Valerie, són el reflex d’una
lamentació: la d’haver viscut en un clima de fracàs familiar. Amb la teva
arribada vaig prendre consciència de la meva biografia. Així de complicat, així
de pobre d’esperit. No era un infant dels anys cinquanta com m’havia pensat
fins llavors, sinó de molt abans, del clima bèl·lic que hi havia dins aquell
gran xaletot neoclàssic amb jardí i cova de Lurdes del barri de l’Amanecer; un
nin de la postguerra confrontat amb un món complex i enrevoltat d’enigmes arreu
arreu, de misteris. Totes aquestes coses anaven acompanyades d’un procés
d’afebliment intern, d’una pèrdua de seguretat. Tu, amb la teva joventut esclatant,
amb el teu món estranger on no hi cabia la foscúria, eres un miratge
enlluernador, una fita nova. Il·luminares aquella casa plena de la pàtina
pudenta del temps i el rovell d’unes relacions corcades des de l’avior. Na Bel
era l’única que havia sabut sortir-se’n. Havia passat una mala fi d’anys a Nova
York, on exercia de fotògrafa i s’havia creat una vida independent. Tornava als
estius i feia allò que correspon a una filla ben educada. No passava gens de
pena pels pares perquè jo, que havia quedat fadrí, hi vivia i em cuidava de
tot. El germà Andreu, l’home que s’anava tapant quasi inconscientment amb tot
allò decrèpit, deteriorat, superflu i inútil que l’envoltava. Quan sentia
mumare que deia a mon pare: No és ver. No tens només una filla que nom Bel.
També tens un fill que nom Andreu. Que no et recordes de n’Andreu, que no ens
ha deixat mai? I mumare em posava ben davant d’aquell vell xaruc amb els ulls
entelats que em mirava de fit a fit i que contestava returant que ell no sabia
qui era aquest, que ell només tenia una filla que nomia Joana. I tu, qui ets?,
envergava a mumare. Ah! Sí, Betty, my darling!, amollava amb veu untuosa i
bavejant mentre feia uns gests masturbatoris inútils, com si s’apunyalàs
l’entrecuix però sense res a la mà. I aquí mumare s’aixecava amb els ulls que
li espirejaven i partia escapada cap a la seva cambra. La meva germana anava a
consolar-la i tu em deies que t’acompanyàs a la piscina perquè tenies ganes de
nedar una estona amb mi. M’ensenyares llocs de la meva anatomia que mai no
havia tocat ningú i despertares sensacions del meu cervell que no sabia que
poguessin existir. Tenies una capacitat per produir plaer que m’admirava. Eres
una màquina de boixar, i quan acabàvem em deixaves estormiat. Després, mentre
descansàvem amb dos drais i dos lucky strike, amb la veu escorxada de Billie
Holiday cantant “God bless the child”, se m’apareixien damunt els llavis
carnosos de Betty, oh, Betty, dues vegades traïdora, mirall de mon pare on vaig
aprendre el plaer. I tu, Valerie, deies: en aquestes condicions, l’oblit que
omple ton pare no és un mal a la força. Potser és una benedicció, un país on no
pots entrar si no deixes el passat a la frontera. Un càstig? Una gràcia? Potser
tan sols l’única manera de sobreviure. Ara que tots dos ja no hi són, i que tu
i na Bel viviu felices a Manhattan, quan he trobat aquesta foto d’una Valerie
amb un ganivet fàl·lic enmig de les cames, he fet aquest exercici
d’autovivisecció, i amb un drai a la mà he brindat pels temps millors que
foren, i que encara es pot esperar, ai las!, que tornaran. Betty, Valerie…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!