Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
En Clint Eastwood torna a volar, a gran alçada, en aquesta memorable falsa pel·lícula bèl·lica que he tingut el plaer de veure.
De fet, el projecte del director californià constitueix un díptic amb el film que ara ressenyem, vist des de la perspectiva nord-americana, i "Letters From Iwo Jima", des del japonès i ja estrenada, amb gran èxit, fet que no ha succeït pas amb la versió USA als USA, al país del sol ixent.
La pel·lícula és la visió de la batalla per la conquesta de l?illa d?Iwo Jima ?on es produïren vora 8.000 morts- per part d?un dels soldats que hissaren la bandera USA dalt del mont Suribachi, i també del fill d?un dels protagonistes d?aquesta icònica acció a bastament escampada gràcies a la foto d?en Joe Rosenthal ?traspassat, per cert, l?estiu passat-.
Veiem, per tant, escenes de ficció molt i molt crues de la batalla, entrevistes amb antics soldats, el viatge i la recerca del fill… És, doncs, un film falsament bèl·lic, la història d?una gran manipulació quan alguns falsos protagonistes hissen la bandera nord-americana.
Més enllà d?això, estem parlant d?una film contra les guerres: la seva inutilitat, la seva immoralitat, la seva crueltat. El seu absurd. I la crònica del gran parany ordit al seu entorn.
Magníficament rodada, polièdrica com la realitat, trencant la tradicional narració cronològica, l?antic Harry el Brut es supera a sí mateix amb un extraordinari cop a l?estomac de tots els bel·licismes que es fan i es desfan. Contra una classe política marmessora d?inconfessables interessos, tot explicant les veritats que amaga una batalla, una foto: racisme, mentida, política a la menuda, militarisme sense solta ni volta.
Cal ser molt valent per, en l?Amèrica d?en Bush i ens els temps que vivim, filmar una pel·lícula com aquesta. Barret, benvolgut exinspector Harry Callaghan.
No us la perdéssiu pas!
– Flags of our fathers. Dir. Client Eastwood. Música: Clint Eastwood. Productors: Clint Eastwood, Steven Spielberg, Robert Lorenz. 135 minuts. USA. 2006.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord. Vaig sortir trasbalsada, emocionada del cinema.
Estic esperant les ‘cartes d’Iwojima’ amb impaciència. Només en Clint Eastwood podía haver fet aquesta pel.lícula. És de visió obligada. Tot el que ens volen fer creure, bandera, pàtria, herois, és mentida, i en Eastwood ho sap reflectir molt bé.
Cinema pur.
Doncs a mi, francament, em va resultar terriblement aborrida la pel·lícula (excepte els fragments explícitament de la batalla) i les crítiques a l’Amèrica de Bush no la veig per enlloc. Més aviat vaig observar una sobredosi d’ensucrament (hi veig al influència del Spielberg, que n’és productor) i d’aquest americanisme més decent i raonable que gasten els demòcrates nord-americans. Molt de patriotisme, vaja.
No he vist la pel·lícula (segurament ho podré fer demà), però me’n moro de ganes.
És impressionant el que està fent aquest home. Des que a mitjans de la dècada dels anys vuitanta del segle passat va dirigir El genet pàlid i Bird, no ha parat de regalar-nos un munt d’obres mestres del cinema. Clint Eastwood s’ha convertit -almenys per a un servidor- en el cineasta nord-americà més important de finals del segle XX i començaments del segle XXI.
Que els déus ens el conservin sa i estalvi per molts anys, en plena forma creativa per continuar oferint-nos pel·lícules apassionants a tots els cinèfils que l’admirem.