El bloc d'Andreu Mas

El clos de la Torre

2 de setembre de 2010
4 comentaris

Divisió

L’independentisme català és minifundista. Més i tot que el comunisme,
amb el qual comparteix l’esquema de promoure l’atomització al mateix
temps que demana la unió dels grups, grupets i grupuscles que componen
el seu univers.

No podrem construir una alternativa seriosa a
Espanya mentre les capelletes s’imposin a la unitat d’acció. Espanya és,
des d’un punt de vista polític, una realitat molt potent. Allà, la
dispersió política és molt petita, fins al punt que els partits
majoritaris han absorbit els extrems, que han optat per infiltrar el seu
pensament en el corrent majoritari, aconseguint-ho de manera evident al
Partit Popular, per exemple. Encara més, quan es tracta de l’objectiu
comú, d’això que ells en diuen la pàtria, les diferències entre els dos
grans blocs desapareixen i els discursos, amb matisos, de socialistes i
conservadors són els mateixos.

La dispersió de l’independentisme català es podria justificar per un problema de programa, però no és el cas. Es desconeix,
i
aquesta és una de les greus mancances de l’independentisme català, com
seria aquest nou Estat, quines línies mestres marcarien el futur del nou
país. Tampoc no hi ha grans divergències en el full de ruta que ens ha
de portar a la llibertat, perquè pocs l’han fet públic. El missatge
només és un: independència. Doncs amb això no n’hi ha prou per assolir
una majoria ni electoral ni parlamentària.

El panorama dels
partidaris de la secessió està dominat per un excessiu personalisme que
no ens porta enlloc. El mateix que ha fet que les consultes sobiranistes
arreu del país hagin estat un graó per sota del que podrien haver estat
o que ha portat al fracàs la presentació de la IP i la ILP per
aconseguir la convocatòria d’un referèndum sobiranista. No hi havia una
majoria social que sustentés les iniciatives, tan preocupats com estan
uns i altres per les seves parcel·les d’un poder que és inexistent i per
capitalitzar un èxit que, avui, és un fracàs.

O
l’independentisme, des de les singularitats pròpies de cadascú, articula
una solució comuna i ho fa amb la complicitat dels partits majoritaris,
cosa indispensable, o continuarem fent el ridícul.

  1. Jo també penso que l’has clavada, el problema és que Espanya fa molts anys que fa política i saben el que volen, el problema en general dels catalans és que hem perdut i hem anat perdent progressivament la capacitat de sacrifici i de participar de la col·lectivitat de la nostra cultura i emocions d’una manera desinteressada. Sens dubte els partits independentitstes necessiten unitat, però sobretot, el seus líders necessiten ser conscient el moment històric que encarnec i de la gran oportunitat que se’ls ha plantejat en aquesta època i que, no cal dir, passarà molt de temps abans no torni a aparèixer. Sacrificis personals pel tot, això és el que em sembla que ens podria acostar a la confluència i la unió

  2. El problema que tenim els catalans és el gran egoisme i egocentrisme dels nostres suposats liders. Començant pel Carod i acabant pel Laporta prima més l’ego i el jo més que no pas l’interès del païs.

  3. …Sí, y además de lo que el Sr. Más denuncia -muy bién- hay más…

    Y es que pendiente -cada partido o grupo independentista- de la “parcela” -en votos- que estima y deséa puede ganar, en las próximas elecciones. No atina o desconsidera lo principal: La Pedagogía que -la sociedad Catalana de hoy- diversa, nó sólo políticamente, precisa y precisará, para definirse…

    Y es que el “mundo” independentista tiene mucho que hacer y no hace. Tiene que convencer a muchos más de los que yá lo están y es una labor que hay que salir a conseguir,desde “la trinchera” en que poder afianzar las própias idéas.Para trasladarlas al “cuerpo a cuerpo” de la convicción nueva. La que -en democracia- se precisa y precisará,en nombre de cualquier consistencia…

    El “mundo” independentista -equivocadamente- sigue creyendo que unas consultas (que han reflejado lo yá sabido y poco más…) le han de proporcionar aquélla fuerza que le es imprescindible. Y nó…Las mayorías hay que ganarlas siempre. Y el independentismo -hasta ahora- no lo está considerando en tal sentido. Lamentablemente…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!