La dictadura i la misèria en temps de postguerra són un brou de cultiu molt ric per a tota mena d’abusos, de vegades consentits per força i altres cops com a resultat de l’exercici de la força, de l’abús.
Encara he pogut escoltar aquests dies que el que convindria a Espanya és un Franco, un dictador, per inversemblant que sigui. Fins i tot, amb l’argument que si hi ha seguretat social i aigua a les cases és gràcies al general colpista.
Aquests dies, està d’actualitat el robatori d’infants en el primer franquisme. Repugna a la consciència que tals fets poguessin arribar a ocórrer. Se sap que en les dictadures de Sud-Amèrica varen passar fets similars.
Persones suposadament benpensants podien ser-ne col·laboradores necessàries, sota el pretext que era el millor per al nen o per a la nació. Abominable.
Amb el temps tot, o molta cosa, s’acaba sabent i el que es coneix no és res més que la misèria absoluta d’una societat destruïda on l’abús de poder quedava impune.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!