De Sants estant

 Constatem. Des del règim del 78 no hi ha hagut mai a Espanya un govern de coalició. Això, per sí sol, ja és una anomalia democràtica, almenys a Europa. I si no, repassem què ha passat en la majoria d’estats importants o propers. Però sembla que els conceptes de pacte i d’Espanya són antònims, com no sigui per arrasar Catalunya. Aquest fet ve fomentat, volgudament, pel sistema de circumscripcions electorals al Congrés: la major part de províncies són poc poblades i els corresponen 3 o 4 diputats, fet que afavoreix el bipartidisme, ja que només obtenen representació els dos partits més votats. Per això sovint s’ha passat de la majoria absoluta ( o quasi ) d’uns a la dels altres i en ambdós casos a governs que tenien les mans lliures per desfer les lleis de l’executiu anterior i fer-ne de noves.

Fem un parèntesi. Un cas ben conegut i que vaig patir com a professional és el de les lleis d’educació:   LOGSE 1990, PSOE;        LOCE 2002, PP;        LOE 2006, PSOE;        LOMQE, 2013  PP.

Cada una desfent criteris de l’anterior, centrant-se en aspectes ideològics, que si religió sí o no, que si Drets humans o Constitució…  O bé centrant-se en qualificacions numèriques o literals. O més hores d’una matèria o de l’altra. Tota una sèrie de criteris més propis de mitjans del segle XX que d’altra cosa. I ben sovint obviant temes més fonamentals com la metodologia, els recursos pedagògics i humans, l’organització i democratització del sistema, l’autonomia dels centres, el projecte educatiu…  Cal remarcar que vàries d’aquestes lleis ni es varen arribar a implantar del tot, perquè s’anaven estenent d’uns nivells educatius als següents. Però tot això no semblava que els preocupés gens. Cal remarcar que a Catalunya no va passar el mateix, si bé les seves atribucions en aquesta matèria són més aviat escasses, tot i que nominalment té “competències plenes”, és a dir, quasi res. Doncs sí: en temps del tripartit es va pactar entre PSC, ERC i CiU la LEC, concretament el 2009. I encara regeix. Igual que hem parlat d’educació, podríem citar altres camps legislatius, com les lleis referents a energies renovables, etc. En resum, Espanya és “el país del fem i desfem, que per això manem”. Ara bé: el dèficit fiscal català, el maltractament que patim en infraestructures, el boicot a qualsevol llei del Parlament, el dret penal de l’enemic, etc. això és invariable mani qui mani a Madrid. Com la velocitat de la llum al buit: una constant universal i eterna.

Tanquem el parèntesi. És evident que els governs de coalició, força freqüents en altres països destacats del nostre entorn,  representen una sèrie d’avantatges: el fet d’haver de pactar el contingut de les lleis i diferents decisions  de govern potser fa que el contingut final no acabi d’agradar a cap de les formacions que l’integren, però els pot satisfer mitjanament, així com a una bona majoria de la població. I genera una seguretat legislativa, una estabilitat legal i una tranquil·litat que, sens dubte, permet dedicar els esforços a la millora del funcionament de l’economia, les empreses, les polítiques socials, l’educació, la sanitat, la investigació… Perquè tothom sap quines són les regles del joc. I no com aquí, on determinades inversions, per exemple en matèria d’energies renovables, serien revocades al cap de poc temps i tothom entrampat. Excepte els privilegiats de sempre, que, en definitiva, són els que decideixen el quan i el com fer negocis garantits.

I ara, què?  Tornem als governs de coalició a Espanya. Ara s’ha trencat el bipartidisme, ja que el mateix sistema ha fet esberlar la teòrica esquerra en dos blocs, i la dreta en tres. Aquest fraccionament del vot no els fa pensar que s’han d’adaptar a la realitat. I es resisteixen a compartir govern amb uns o altres. I passen els mesos des de les darreres eleccions generals, de moment 60 dies, i el més calent a l’aigüera. També en això sembla que “Tanto monta monta tanto, Pedrito como Mariano”. Afortunadament, com que la seva acció de govern acostuma a ser bastant intranscendent, quan no és nefasta, el país s’ho pot permetre. Al cap i a la fi, mani qui mani, no afrontaran els grans reptes pendents: ni el deute públic i privat irretornables, ni la ruïna del sistema de pensions, ni el canvi climàtic, ni les creixents desigualtats socials, ni l’etern “problema catalan”, que d’aquest darrer  ja se’n cuiden els jutges. Quanta inconsciència! Quanta mediocritat!  Quanta tossuderia!

Deixem per a la setmana entrant parlar del paper que haurien de fer els nostres partits respecte a la governabilitat de l’estat espanyol. Tela marinera!