La Creueta

Imatge: editorial Impedimenta

Per Sabina Climent – Biblioteca Pública Municipal de Castelló de Rugat

Recentment, per Tots Sants, em van recomanar aquest llibre. El vaig començar a llegir de dia i el vaig acabar a la nit. Em va agradar moltíssim i m’anime a recomanar-vos-en la lectura. Qüestiona de manera intel·ligent i perversa les nostres presumpcions sobre la innocència i bondat infantils, però no cau ni en la seua demonització ni en la seua victimització.

És La chica que vive al final del camino, de Laird Koenig, publicat el 1974, i ara recuperat per l’editorial Impedimenta.

Es diu sobre el llibre que és una de les obres mestres del terror gòtic americà. Koenig ens endinsa en els pensaments d’una xiqueta que respon al nom de Rynn; acaba de complir tretze anys i ho celebra sola a sa casa. Ningú sap molta cosa d’ella. Només que es fa la interessant, no parla amb ningú, cobra els xecs de viatge de son pare i fa passada a les visites inoportunes. A casa fa el que vol: fuma cigarrets, es lliura a la poesia d’Emily Dickinson i estableix una amistat peculiar amb un xic coix que diu ser mag. Fa temps que son pare no es deixa veure pel poble, i els veïns comencen a fer preguntes: on és el pare? Què s’oculta en eixa casa que s’alça al final del camí? I el cas és que la xiqueta és discreta, educada i no molesta, però qui més qui menys té curiositat; alguns amb motius més honestos que uns altres, tot s’ha de dir. Però al remat, els veïns es van acostant a la xiqueta. Del que passa després, la pobra no en té culpa: per què li tocaran els nassos?

Llegim les aproximacions, capítol a capítol, de Rynn als adults que posen a prova la seua intel·ligència. Ja siga amb el policia gegant d’origen italià o amb el pervertit senyor Hallet, Koenig enfronta Rynn, la protagonista, amb un carrusel humà que plasma la forma més violenta de conéixer la vida adulta.

La prosa beu directament de la branca gòtica, amb una habilitat admirable per a endinsar-nos en la llar de Rynn i fer-nos partícips de cada escena per mitjà d’una capacitat aterridora de descripció minuciosa, a diferents nivells, fent servir la metàfora com a recurs central de moments memorables, com eixos batecs de cor representats per cada colp d’escala d’un espòiler que resultaria pecat revelar.

L’atmosfera creada per Koenig al llarg de la novel·la és tremendament esborronadora.

Astutament, amb molta habilitat i uns elements mínims, el món de Rynn i el seu ratolinet és representat com un submon alié a la societat, com si es tractara d’una casa de nines contínuament atacada.

Una dada per si us interessa; el personatge de Rynn va ser interpretat per una inquietant Jodie Foster de tretze anys en l’adaptació cinematogràfica d’aquest llibre. En aquest sentit (i encara que sone a obvietat), resulta aconsellable de no veure la pel·lícula abans de llegir la novel·la.

Aprofite la proximitat de Nadal per a desitjar-vos molt bones lectures aquestes festes i moltes més en el 2024. I que els Reis vinguen carregats de llibres.