Carnisseria, d’Ovidi Montllor
Quan s’estan llegint uns apunts d’una assignatura i, de sobte, recordes que has de fer açò o allò que se t’havia oblidat, ja anem malament. I més si fins demà o divendres no ho pots fer, perquè el material no el tens davant. Aleshores, et pots angoixar una mica i entendre un món apart en unes lletres que et conten, només, que la poesia té camps semàntics per a cohesionar la composició. Caps desperts, ments obertes, si no, acabarem tallant-nos un dit i posant-lo en el quilo de bistecs…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra…
Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça…
Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista
Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja…
I a la fi, distret,
es tallà un dit.
La clienta, esglaiada,
ofegà un crit
però ell, atent,
afegí el seu dit
al quilo de bistecs mentre anava dient:
Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.