ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Bailén, 22

Deixa un comentari

Tenim un abans, un després i una dura batalla entremig engalada per un parell de plets judicials guanyats:

Un abans en què hi havia un edifici enfront de l’estació del nord de València. Un edifici fet malbé pel pas dels anys i la descurança dels propietaris. Un edifici comprat per un especulador de manual que anà fent fugir els seus llogaters. A la planta baixa una fleca amb el seu antic forn de pa. Ens van encarregar el projecte de rehabilitació. Prèvia declaració de ruïna tècnica de l’immoble. Ja sabeu: el cost de la rehabilitació superava un percentatge del cost del valor cadastral total.

Un immoble típic de classe treballadora, pròpia dels treballadors dels ferrocarrils, de la indústria dels anys 1920′ i de menestrals amb recursos mitjans-baixos o directament baixos. Cases de renda en la terminologia barcelonina de l’època. Una façana composta en estil “cubriente” segons l’en va definir l’arquitecte Almenar i Quinzà.

Consistent en alçar amb murs de bona gruixa coberts amb motlures fetes amb guix d’exteriors falcats amb tatxes i estopada, que donà lloc a l’estil de faisó afrancesada que tant caracteritza l’edilícia valenciana d’aquell mig segle de l’interval entre 1875 i 1925.

A l’interior navades o crugies de tres a quatre metres de llum sobre matxons de maó massís i terres de bigueta de fusta sobre bigues mestres entre matxons, revoltons de rajola prima, tot al voltant del buc de l’escala situat en segona navada resolt amb caixa de mig peu de gruix.

Ja sabeu, el cost dinerari de rehabilitar-lo era superior a un percentatge del seu valor cadastral. I així vam armar l’estratègia de la promoció. Hi havia un problema urbanístic consistent a mantindre i rehabilitar o refer la façana. Així vam fer una bastida que subjectàs la frontera mentre nosaltres per dins desmuntàvem tot l’edifici. Recorde com vanestintolar tot l’edifici amb puntals, sopandes i dorments. I des de la coberta mamprendre una perillosa tasca amb sols tres obrers, cap oficial. Els vells emprenedors, a València ciutat i rodalia, tenen aquest estil particular de fer-hi.

El gran emprenedor, malgrat saber més que una rabossa, tenia la llicenciatura en dret, ens obligava a estar a peu d’obra, confonent la direcció d’obra amb la tasca de l’encarregat, que així se n’estalviava.

En el després també vam tindre una mica de problemàtica sorgida per l’existència d’un gran pati d’illa de cases al que pertany l’edifici: Extramurs. Zona Sant Vicent-Jesús.

Que tenia i en té una forta protecció ambiental en el pla general. Protegida la volumetria i façana vam idear una solució amb estructura d’acer i revoltó de poliestirè pèr a llevar-li pes i augmentar-hi l’aïllament. El disseny dels habitatges fou pràcticament fet ad hoc, doncs els mateixos eren col·locats a gent que eren coneguts del promotor. Per això ens eixien dúplex i diverses tipologies sobre el mateix a pleret del comprador. A més d’un baix amb altell, mitjançant l’estratègia espacial d’enfonsar-nos sota terra. Sempre exprement les volumetries.

Bo i Jugant amb l’espai interior zevià i el seu torçament. Malgrat la manca de la fluidesa espacial que vam aconseguir sols entre els envans mòbil d’una cuina amb el seu estar contigu.

Una arquitectura modesta que sols renova els modes de viure darrere d’una màscara impostada.

Hom no podia fer volar gaire els voladissos de la façana de darrere. Nosaltres volíem donar molta claror a un edifici de planta d’Eixample, d’aquells de corredor que es menja tota la superfície servida a costa de la superfície servidora, segons la terminologia encunyada per Louis Kahn.

PS: sempre podrem dir que nosaltres vam ser-hi en eixe mosset de la ciutat.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.