L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada
Ara farà 31 anys, a primers d’abril de 1976, Ovidi Montllor presentava un treball sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit, a l’antic teatre Poliorama, de les Rambles de Barcelona.
Crec que va ser la primera vegada que vaig veure, viure i sentir l’Ovidi en directe. De d’aquell dia ha estat un referència permanent. Vingueren després moltes i moltes ocasions en què vaig poder gaudir del seu extraordinari ofici, de la seva actitud, de la seva veu -que al límit de la seva vida es resistia a apagar-se-.
Va ser, segurament, l’exponent més clar d’una expressió cultural, nacional, amb una forta base social fruit de la pròpia experiència. Va ser, inicialment, en uns temps plens d’esperances, després, en uns temps forjats en la renúncia i l’oblit.
Ovidi va ser l’excés. La quota de nació completa ja la donaven el Raimon i la Bonet. La quota progressista es donava per suposada.
L’Ovidi ens situava més enllà, "perquè vull".
L’Ovidi ens parlava des de la realitat i ho feia transmetent-nos les paraules dels poetes nacionals amb majúscules, com Salvat-Papasseit i Estellés -a vegades he pensat si ja escrivien per a ell!-. Però no únicament això, les seves paraules, també ens transmetia la seva condició social, els seu compromís inexcusable contra les mitges tintes. I se’n fotia de la burgesia i amenaçava amb tornar. I no ho feia amb posat d’intel·lectual nouvingut a la nova taula de les menges de la gran mentida, de la transició. Ell, del més bo, ja en menjava, "perquè sé que es pot menjar".
Avui fa dotze anys de la desaparició del cos, però avui fa dotze anys
més de l’arrelament de la seva referència i sentit. Ni que sigui per
saber que ell, ara ja sense embarassos, fa camí, i a ell ens continua
convidant. Malgrat que la seva absència, no hi ha dubte, ha estat una
molt mala jugada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Prats, quan el meu germà Lluís i els seus companys de lleva el van fer venir, corria l’any 1975. En aquelles èpoques ‘Àngel Casas rodava la peli "La Nova Cançó" i si us fixeu en la part de la mateixa dedicada a l’Ovidi surt el teatre Orient de Prats. Va ser un concert extraordinari. Encara recordo les converses de cafè de l’endemà que parlàvem de "l’homenatge a Teresa". També de "la cançó de carrer" de Ramon Muntaber i Pere IV que li va fer de teloner.
Gràcies Aleix per recordar-m’ho